La troica alada de Nikolai Gógol
Amb indignació i estupor, el crític Belinski alçava la veu en la famosa Carta a Gógol (1847) per a advertir que Rússia no necessitava ni sermons ni pregàries, sinó despertar la dignitat humana en el poble. Perquè Gógol —que semblava haver-se adscrit a la lluita per l’educació, les llibertats i el progrés del país— s’havia refugiat en els últims anys en una mena de fe peculiar, una profecia mística carregada de moralitat tal com explicità en Passatges selectes de la correspondència amb amics (1846), un fervor religiós que havia de guiar les dues últimes parts d’Ànimes mortes. Podríem especular com haurien influït —potser desencaixat— en el resultat final d’aquesta obra unes pàgines dominades per l’espiritualitat redemptora i que l’autor llançà quasi en la seua totalitat —amb sensació de fracàs— al foc. De fet, ja en la primera part Ànimes mortes està travessada per reflexions sobre Rússia: el seu destí i la veritable personalitat, carències acadèmiques i científiques, la perversa influència estrangera, la tendència del llaurador a la mandra i a l’alcohol però que també atresora els valors i la identitat —la bondat i el treball— de l’autèntica ànima russa. Una temptació que també compartiren i teoritzaren amb les seues particulars manies Tolstoi i Dostoievski.
Però només cal endinsar-se en els primers fragments de L’abric per descobrir que Gógol és allò més allunyat d’un profeta, d’un autor procliu als escrits didàctics i catequistes. El conseller titular Akaki Akàkievitx “s’explicava en bona part amb preposicions, amb adverbis i, en definitiva, amb qualsevol partícula que no volgués dir res. Si l’afer era molt enrevessat, fins i tot tenia el costum de deixar les frases a mig dir…” Amb Gógol ens trobem davant d’un prestidigitador del llenguatge, sorprenent i inclassificable amb les caricatures i els estirabots màgics de la seua prosa —un estil capaç d’embruixar-nos amb portes falses i impetuosos canvis de ritme—, un narrador captiu dels poders de la farsa per a desentranyar els aspectes més vulnerables i sarcàstics de la natura humana. Sobretot, els afanys dels funcionaris de l’administració russa que desitgen ascendir en l’escala social i sospiren per càrrecs, títols, uniformes i condecoracions.
L’argument d’Ànimes mortes és ben senzill i alhora embolcallat de desafiants enigmes. Pàvel Ivànovitx Txítxikov pretén comprar —o bé que li cedisquen compassivament— els serfs morts, encara inscrits al cens, d’uns quants propietaris rurals i així lliurar-los de pagar impostos innecessaris i al mateix temps convertir-se en respectat terratinent, això sí, amb un exèrcit de treballadors fantasmals. Però la intenció final de l’estafador Txítxikov, a banda d’aconseguir anhelades subvencions i terres, queda difuminat en una densa nebulosa, un misteri que s’estén —de forma festiva— a tota la trama, des de la ciutat de NN que és la base d’operacions d’aquest brivall, fins a les dades que se’ns faciliten: les verstes que hi ha d’una casa a una altra, quina carretera cal seguir exactament, el següent personatge que serà engalipat per aquest pinxo seductor, hedonista i melancòlic que és Txítxikov. Els capricis i les direccions insospitades són el territori per on Gógol vagareja feliç i provocador, ja que l’estil —un remolí delirant i joiós— és el protagonista central de les seues narracions.
Converses que comencen i acaben inesperadament, el recurs gogolià d’enllaçar trets i relleus humans amb una cadena indeturable de sorpreses, digressions que prenen embranzida i es projecten a espais desconeguts que escapen a les lleis de la lògica: després d’explorar aquest nou continent literari, les úniques certeses responen a l’evidència que tot està sotmés exclusivament al to sinuós, somrient i entremaliat de l’autor. Hereu de Puixkin, emparentat amb la prosa divuitesca de Sterne i Diderot, amb els meandres narratius de Balzac o De Quincey, Gógol fusiona detalls aparentment estranys i gratuïts amb interpel·lacions al lector —un dels seus millors recursos—, irrupcions intempestives del narrador, metàfores i comparacions que és impossible de preveure cap a on es dirigiran. Episodis grotescos i la vibració de la poesia s’entrecreuen en un tirabuixó efervescent en què la frase té vida pròpia, s’accelera, s’atura i giravolta sobre ella mateixa. Com el ritme enfebrat i intrèpid que presideix el conte El nas, una sàtira implacable de les passions —i misèries— humanes que Gógol augmenta i distorsiona amb un traç angulós i expressionista, una capacitat inigualable per a desenfocar els personatges i crear una realitat nova, entre l’insomni i el batec irracional, però que en el fons es converteix en un mètode infal·lible per a despullar tota una varietat de caràcters i situar-nos més a prop de les seues consciències.
En una de les nombroses fugides i acrobàcies del narrador d’Ànimes mortes —el segell distintiu de Gógol—, se subratlla la diferència entre l’escriptor que parla de temes elevats i edificants i el que es fixa en “el terrible i impressionant llot d’insignificances que emboliquen la nostra vida”. És l’objectiu d’aquesta novel·la —espurnejant, còmica, espectral— amb la llista de propietaris que Txítxikov visita per tal d’arrabassar-los els pagesos que ja han estat soterrats. El retòric Manílov, d’una amabilitat massa ensucrada, que se’ns presenta amb un gest que ja el defineix per a tota la seqüència, quan “aclucà del tot els ulls com un gat a qui fessin pessigolles darrere de l’orella”. O bé l’exasperant Nozdriov, mentider, fatxendós, ludòpata irredimible i buscabregues. La gasiveria pètria de la desconfiada senyora Koróbotxka o la mesquinesa de l’irritable Pliuixkin —”l’apedaçat”— ens acosten al mestratge de Gógol en el retrat. Si de cas, un dels millors personatges és Sobàkevitx, dur negociador que amb el desig d’elevar el preu dels treballadors morts, parla d’ells i de les seues qualitats com si encara foren vius, un recurs per al regateig comercial que es transforma en una ganyota fantasiosa de gran literatura. Les transicions líriques i els quadres de planures i boscos il·limitats es combinen amb el verí —diluït amb dosis de tendror— estés per tot l’escalafó dels petits dirigents d’una província russa: policia, fiscal, president de l’Audiència, sotsgovernador, alcalde, cap d’aquestes autoritats escapa a les lloances tàctiques i a la llagoteria calculada de la picaresca de Títxikov, ni tampoc a l’àcida pintura —matisada per tots els colors— que destil·la l’escriptura de Gógol.
Aquesta precisió en el dibuix no queda restringida tan sols als personatges de major entitat, sinó que també s’apodera de criatures amb una aparició esporàdica. Individus que són descrits amb una atenció preciosista per ser despatxats de seguida de la novel·la i no tornar a aparéixer mai més. Quan Txítxikov arriba a la ciutat amb el seu carruatge, es creua amb un jove que du “una camisa subjectada amb una agulla de Tula que representava una pistola de bronze”, segons la tècnica d’un Gógol que fixa la mirada o es desentén del paràgraf segons l’impuls i l’estat d’ànim. Com la dona del barber Praskóvia Óssipovna en El nas, que amb els seus renecs i amenaces al seu home esdevé, en poc més d’una pàgina, un ésser amb entitat pròpia. Encara que els actors secundaris més purament gogolians siguen dos pagesos d’Ànimes mortes que ajuden a desenganxar els cavalls d’unes carrosses que s’han entrebancat, un d’ells camallarg com un campanar de poble, “o millor, el ganxo de traure l’aigua dels pous”, ja que l’autor no té cap problema a rectificar sobre la marxa i superar la comparació amb una imatge més fidel. L’altre llaurador té una “panxa semblant al gegantí samovar on es fa la beguda de mel per a tot un mercat enfredorit”. És el to dickensià —germanastre de Gógol en l’art de la caricatura—, que serveix per explicar com un ferrer s’incendià per dins de tant de beure, com en una escena similar d’El casalot.
Qualsevol fragment en aparença menor pot rebre inesperadament un ruixat de la màgia de Gógol, ja siga per demostrar-nos que els grossos saben gestionar millor els afers econòmics que no els prims, que una cara és redona com una carabassa de Moldàvia per a fer balalaiques, o per assenyalar que els hòmens vestits de frac en la festa del governador inicien uns moviments com el vol de les mosques sobre el pa de sucre a l’estiu. Les comparacions s’enlairen en Ànimes mortes, i un rellotge toca les campanades “amb un so semblant al d’un bastó que copegés un orinal esquerdat”; algú somriu com “la persona que està a punt d’esternudar després d’ensumar un tabac fort”. Hi ha com un ressort en Gógol que en ser activat engrapa objectes, accions, ambients, rostres i paisatges que s’esmunyen del nostre imaginari de lectors en una espiral frenètica que no sabem en què es concretarà finalment. La classificació d’uns lladrucs segons la potència i la musicalitat —portentós passatge—, un espantall coronat per la còfia de la mestressa de la casa, o tots els departaments i el contingut de l’arqueta de Txítxikov que tal com diu el narrador ens són revelats “per contentar els lectors tafaners”: les aventures rapinyaires del protagonista són apartades temporalment quan eclosiona l’adjectiu resplendent i el contrast gogolians.
Ara bé, a aquest narrador —d’una parauleria sense mesura— amb intromissions espontànies, que combat en tants fronts i ha de sortejar com un equilibrista els perills de sobtats canvis d’escenari, que s’endinsa en cases luxoses, tronades i decrèpites, però que no abandona el seu heroi fins i tot en els moments que es veu més assetjat, li ha eixit un bon grapat de competidors. Perquè molts personatges es dediquen a embolicar la trama i estirar-la —com veritables artistes— sense complexos. Els rumors s’encadenen amb tot un seguit de nucs en Ànimes mortes, i en aquesta teranyina tot s’atrapa: un possible segrest de la filla del governador, elucubracions sobre qui s’amaga darrere de la màscara de Txítxikov —un bandit, un falsificador—, històries procedents de la guerra contra Napoleó, res és excessiu en les invencions delirants d’unes ments atemorides i excitades que es barallen per exposar la seua hipòtesi. Un dels moments culminants del llibre és la conversa entre “la dona agradable en tots sentits” i “la dama senzillament agradable”, que pretenen resoldre amb temeraris xafardeigs els misteris que obsedeixen la població. Per això Txítxikov —ben sensible, malgrat haver consumat al llarg de la vida tripijocs i abundants il·legalitats— s’extasia amb la lectura de la llista de serfs morts que ha comprat, es deixa dur pel somieig creatiu i els adjudica —embadalit— vides imaginades.
De la segona part d’Ànimes mortes només es conserven alguns capítols, que segons l’autor havien de representar junt a la tercera part les etapes de càstig i redempció del protagonista, amb un Txítxikov que ha renunciat definitivament —després d’haver estat en un penal siberià— a l’engany i al robatori com a programa vital. Però si bé costa d’imaginar a aquest personatge clau de la història de la literatura sense el seu lacai Petruixka i el cotxer Selifan que discurseja enfurit amb la troica, sense el seu frac pigallat i el seu apreciat perfum —tan indefens a les crides de la vanitat—, més difícil és pensar en Gógol com a propagandista místic. Perquè fins i tot en les escenes que se salvaren de les flames, els vicis que tractava de denunciar s’esllavissen ràpidament cap al terreny de la farsa.
L’estudiós Tentetnikov intenta introduir idees noves per millorar els seus cultius, però fracassa ostensiblement i es proposa escriure una obra sobre Rússia que abastara temes civils, polítics, religiosos i filosòfics; això sí, després de meditar —consirós— deixava el paper en blanc i s’encenia la pipa. O bé aquells filantrops que s’havien tornat alcohòlics “de tant de brindar per la ciència, la il·lustració i les futures aportacions de la Humanitat”. Els menjars pantagruèlics de Piotr Petróvitx, les comissions inútils i laberíntiques del coronel Koixkariov per a augmentar el rendiment de la seua propietat, aquests apunts esparsos no indiquen que l’ascetisme espiritual s’ensenyorira fàcilment de la novel·la, una lluita que Gógol visqué amb angoixa i com una derrota en els seus últims anys. Els lectors, més aviat, han de restar agraïts a les limitacions que s’autoimposava el narrador —bufonesc i majestuós— d’Ànimes Mortes, que quan havia de recrear el sentiment de les dames reconeixia que trobava perillós aprofundir en els cors femenins, i restava avergonyit i silenciós. Si intuïa que era més adequat no desvelar un desenllaç —o simplement es cansava d’escriure—, anunciava rotund i amb posat senyorial: “però aquí tota l’acció torna a quedar coberta per una boira i no se sap res més del que va passar més tard”. En aquest imperi narratiu, Gógol regna, incorpora noves conquestes, proclama edictes i lleis, però abdica quan vol.