Una novel·la immoral

Fins no fa massa, Hjalmar Söderberg era un autor relativament poc llegit fora de les fronteres de Suècia. Per a la major part de lectors en català, per exemple, un perfecte desconegut fins que Adesiara en va traduir El doctor Glas a mitjans de 2012. I hi descobrírem un autor i una novel·la excepcionals, que parlava —en forma de dietari— d’insatisfacció; d’un personatge de reputació sòlida i vida còmoda, però monòtona; de l’amor sublimat i de l’ofec del desig; i dels vicis d’una societat puritana i encotillada, que intentava mantenir les aparences. També de les tries vitals, de la renúncia que necessàriament impliquen, i de la por de no encertar-la. Alguns d’aquests temes —especialment, el dilema de triar— tornen a estar presents en El joc seriós. Una novel·la d’aparença noucentista per la trama, els ambients i els personatges, però que presenta, en canvi, trets evidents de modernitat en el tractament psicològic dels personatges i en una escriptura sòbria i continguda, que evita el sentimentalisme i les efusions barroques. Una prosa deliciosa però gens retòrica; al contrari: subtil i delicada, continguda i elegant.

Publicada originàriament el 1912, la novel·la explica una història d’amor ambientada a Estocolm entre finals del segle XIX i principis del XX. La història de l’Arvid i la Lydia: ell, un jove de províncies que prova d’obrir-se camí en un diari de la capital sueca, on exercirà, sobretot, de crític musical; ella, filla d’un pintor i amb una posició econòmica i social més benestant. Un amor que es pretén autèntic, a recer d’interessos i de convencions socials, però que no deixa de ser també turmentat pels propis ingredients del sentiment. I per la falta de compromís, especialment d’Arvid, que no vol renunciar a la seua llibertat. Que té por d’haver de triar. Una història que perviu en el temps —des de la joventut dels seus protagonistes— paral·lela i oculta a les seues respectives vides oficials: als matrimonis, fills, professió, etc. El joc del títol, doncs, és també entre allò que se simula en escena i allò que de veritat ocorre quan ha caigut el teló i els actors no tenen els focus al damunt. El gran teatre de la vida en societat, que Söderberg no s’està de fer més que evident.

El joc seriós és una novel·la de la nissaga de Madame Bovary, d’El cosí Basílio o d’alguna de les grans històries d’amor de Zweig. Mentre que la trama ens remet, sobretot, a les dues primeres, el plantejament ens recorda molt més a Zweig per diversos motius. Principalment, pel tractament que fa del comportament humà i per l’acurat dibuix dels sentiments, amb tots els matisos i contradiccions. Ens sembla que tant l’autor austríac com el suec ens expliquen que no existeixen els sentiments purs, i que els nostres actes estan condicionats per altres impulsos com el despit, la llàstima, el desig o la necessitat de reconeixement. I, òbviament, també per l’atzar. El relat, de fet, està recorregut de cap a cap per la disjuntiva entre la voluntat i la decisió personals en la tria dels propis camins, d’una banda; i la intervenció del destí o de l’atzar fins i tot en aquells episodis que ens marquen per sempre, d’una altra. Però, també pel dubte que allò que anomenem atzar no siga sinó una manera de deixar-se arrossegar pel corrent o pels impulsos del desig; i el recurs al destí, una altra forma d’autoengany. Una disjuntiva que no es resol amb el desenllaç: al contrari, continuem preguntant-nos si Arvid ha triat, finalment; o si és el destí, per contra, que ha triomfat de manera definitiva. I també si Lydia, com l’escorpí, actua segons la seua naturalesa, inevitablement, fins i tot en contra dels seus interessos. Un cert determinisme fatalista, doncs, recorre l’obra; però l’autor no acaba d’assumir-lo per complet. El plantejament és suficientment obert perquè el lector trie la seua pròpia opció.

Söderberg no perd mai de vista el context en què se situa el seu relat. L’espacial, d’una banda, amb el magnífic retrat indirecte que ens ofereix de la ciutat d’Estocolm, els seus ambients i la seua societat. Però d’una altra, sobretot el temporal, amb la connexió constant de la trama amb els principals fets històrics en què s’insereix. Des de l’Exposició General de la Indústria i les Arts d’Estocolm, al principi de la novel·la, fins a l’enfonsament del Titànic que en marca, simbòlicament, el desenllaç. Passant per les conseqüències de l’afer Dreyfus, l’inici de la guerra entre Rússia i Japó o el final de la unió de Noruega amb Suècia. El mateix ocorre amb el context ideològic. Un dels temes recurrents de l’obra, per exemple, és la possibilitat de racionalitzar i universalitzar una ètica o una moral. Així, s’al·ludeix a la necessitat de preparar uns manuals escolars neutres que substituïren els que es basen en la moral cristiana. Es reconeix la dificultat d’oferir a uns hipotètics alumnes una explicació de validesa universal sobre què és correcte i què no ho és; o la de definir des d’un punt de vista racional o moral els desitjos i impulsos que mouen sovint les accions humanes. Però, també es fa referència a una dona que es dedica a “iniciar en el gran misteri” els estudiants de batxillerat. Entre ells, un Arvid que, en recordar-la, afirma: “En realitat ella feia el que era bo pel simple fet que era bo, la qual cosa es considera generalment l’actitud moral més elevada a què pot aspirar un ésser humà”.

L’obra està esquitxada d’un humor mordaç; subtil, però mordaç. I el món de la premsa i el dels escriptors en són les principals víctimes propiciatòries. Per exemple, quan s’afirma que l’esposa d’un periodista es creu indiscutiblement capacitada per entendre tot allò que el seu marit té per ofici fingir que entén. Quan es fa sàtira del dogma de l’Esperit Sant, del qual s’assegura que és l’única divinitat que ha assolit aquest rang per votació. O quan es redueix l’ofici de la literatura a la recopilació d’historietes tragicòmiques extretes dels anuncis per paraules dels periòdics, adequadament guisades i amanides perquè resulten digeribles. Un humor que l’autor suec no s’està d’aplicar-se ell mateix i al seu ofici; quan, per exemple, fa afirmar a Arvid: “Però no sóc pas escriptor, jo, i tampoc no ho voldria pas ser… No, qualsevol cosa menys això!”. Söderberg, que tracta de manera oberta i sense eufemismes temes que devien ser tabú en la puritana i caduca societat sueca de principis del XX, i que de fet havia vist com les seues obres eren motiu d’escàndol, es vacuna amb humor de l’opinió abans que es produïsca: “i el senyor Henrik Rissler, autor d’una novel·la immoral que, segons la meva opinió, no és pas més immoral del que hauria de ser una novel·la per ser llegible”.