L’home nou acampà a Benialí

Explica Martin Amis en el seu llibre de memòries Des de dins que igual que el populisme s’ha incrustat en la política i esguita tota mena de debats, aquest corrent també ha acabat per assaltar el territori de la novel·la. Per a l’autor anglés, qualsevol amb un bolígraf i un paper a la mà es troba legitimat per a escriure la seua història sota la coartada de l’autoficció, grapejar episodis de la pròpia biografia i enllaçar-los barroerament en el sofrit i maltractat gènere de la narrativa, amb un ofensiu menyspreu pel treball i l’exigència del llenguatge. El carrer de baix és l’últim Premi Joanot Martorell concedit per l’Ajuntament de Gandia a Vicent Flor, actual president de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, i tan sols els lectors més malpensats i insidiosos poden haver sospitat que la concessió d’aquest guardó haja estat gràcies al càrrec i a les esforçades influències de l’autor. Perquè com tots sabem, d’una obra tan sols es valoren els mèrits estilístics, la competència igualitària amb altres treballs, la transparència en les regles de joc d’un concurs literari. Unes premisses que potser quede indecorós qüestionar, encara que —ja se sap— la desconfiança i la impertinència sistemàtica són condicions innates de la nostra espècie, hipòcrites lectors.

Més que un argument, aquest intent de novel·la és un calaix —o, més aviat, un basquet de bancal— on van a parar reflexions i vivències a penes dissimulades de l’autor a través d’un protagonista, Carles Font, un editor i alhora aclamat escriptor que viu entre València i la Vall de Gallinera i que un dia decideix acollir un xiquet d’origen portugués. A partir d’aquell instant tot seran obstacles a superar, actes delictius i una immersió en el món de les drogues del jove tutelat que provocaran el desànim i l’exasperació del personatge principal i de la seua parella. Però hi ha un moment en què el relat esdevé reiteratiu i carregós —escolar—, ja que el drama perd consistència per un dolor exageradament exhibit, escenes i peripècies que haurien demanat un altre format que no el narratiu, capítols esfilagarsats i inconnexos que es pretenia que funcionaren com a trama central. Fins que descobreixes —consternat i atònit— que, en el fons, El carrer de baix és un panegíric persistent de l’autor/protagonista dirigit a ell mateix de forma impúdica i reivindicativa. Una mostra de la literatura del jo i només jo, on pràcticament li és impossible separar-se ni un pam del seu melic.

I una volta les cartes sobre la taula, és quan El carrer de baix es converteix en un llibre —si hem de ser justos— que defuig la tragèdia i esdevé ben divertit. En aquestes pàgines es troba un exhaustiu catàleg vital de l’autor, on qualsevol detall és considerat valuós i digne de ser reportat a la vitrina, des de la infantesa fins a la consagració com a escriptor, estudiós i sociòleg científic, una autodefinició amb què li agrada presentar-se en societat. Fins que arribem a alguns instants de glòria: “respecte de l’amor sexual, tret dels primers anys de l’adolescència, mai no m’ha faltat alguna dona que m’estimés”. (Ah!, pillet). Una afirmació que ningú s’atreviria a rebatre, ni tan sols aquell examic que anomena Roc —brut i de biblioteca raquítica, ens reporta generós—, i que de jóvens la seua nóvia suggerí que volia gitar-se amb l’autor en un ménage à trois, perquè Carles Font/Flor és —o era— irresistible. “M’agraden les dones intel·ligents”, confessa el nostre heroi, ja que posseeix molta saviesa per a regalar-los, i molt de semen: “En realitat, mai he compartit la idea del celibat”, ens remarca, per a reblar amb atlètica apoteosi: “és brutal, com friccionaven els nostres cossos”. O també ens parla d’un tal Albert, que té mania al protagonista perquè és doctor universitari, publica més llibres que ell i té més èxit —com a escriptor i amb les dones—, i el que és més determinant, perquè balla pitjor, amb inseguretat: que canalla, eixe Albert!

Un fantasma recorre a hores d’ara la Vall de Gallinera, i no és un altre que el perill de creuar-se amb el narrador i el seu amic Joan per aquesta contrada. Aquests Naphta i Settembrini comarcals —i neorurals— ens etziben, sense pietat ni mesura, una sèrie de lletanies i diatribes sobre els aspectes humanistes més variats. L’existència de Déu, el Mercadona, la ingestió de vi i de cassalla, la confrontació entre camp i ciutat, l’assaig filosòfic, l’expulsió dels moriscos i les pintures rupestres, a més d’alguna pregunta aforística i cabdal: respecte de la cambrera vestida de blanc, “és un bon color per a l’hosteleria? em vaig preguntar en una de les meues digressions característiques”. Si de cas, destaca una llarga anàlisi sobre l’anomenada guerra dels micos, ja que Carles Font —com a expert primatòleg— ens assenyala que els ximpanzés són com els humans i que, de vegades, també s’agredeixen els uns als altres: que fort! Però quan pren embranzida l’autor no s’atura —ni descansa— fàcilment, i ens aporrina amb una minuciosa descripció: com aconseguí la datxa de Benialí, com la decorà, on posà els llibres i la cafetera, quin sistema de calefacció gasta i com és el butacó on llig, un tron —o una càtedra— que el pintor del poble tingué el gest sacríleg i cruel de tacar.

La puresa virginal de Font/Flor rep una estudiada dedicació, ara bé, com si apuntara aquests gestos apostòlics tot passant, desmenjadament, sense desig de ser reverenciat: “A València, moltes vegades, he pagat jo un dinar i no he tingut mai compensació”, (convideu-lo, garrepes!). Amb aquest currículum sense màcula informa que compra mel a un apicultor i no a un sinistre supermercat, galteja ineptes de tots els escalafons de l’administració, o bé ens revela que no tolera acceptar un lloc de treball per al fill adoptat si això representa haver d’afavorir amb una telefonada algú d’un partit polític rival: la seua consciència no té preu i és incorruptible, galleja ben altiu. De fet, el protagonista es defineix d’esquerres —molt d’esquerres— cada dos o tres capítols, i no com el pobre Joan, rústic de dretes, exseminarista, candorós en els seus postulats. Encara que, arribats ací, la barreja de lirisme paisatgístic i d’alliçonaments morals, el to ampul·lós, els discursos des del pedestal i els diàlegs —còmico-didàctics— posarien a prova la resistència del lector més entrenat. Una asseveració que, això sí, només es pot atribuir a lectors malcarats i rancuniosos, sempre amatents a desbaratar aquesta festa de l’intel·lecte. Però la felicitat és imperfecta i esquiva a un Benialí amb l’aura de Weimar, i aquest plàcid paradís —quasi socialista— es veu assetjat per sorolls que interrompen la seua concentració creativa i que anomena, des d’un estil elevat, “molèsties fòniques”: una motoserra, una veïna de verbositat desfermada, o gats que miolen excitats per a “la consumació de la reproducció felina”. És a dir, que xinguen quasi tant com el protagonista.

“Hi ha molt de llibre roín, Josep. La indústria editorial, en conjunt, potser edita massa”, conclou el narrador, una convicció que és de les poques creences amb què discreparia d’El carrer de baix. Perquè aquest llibre no és un nyap egomaníac —grotesc i irrisori, autoparòdic—, ni un exercici masturbatori continu davant de l’espill, com es podria suggerir en una primera lectura superficial i malintencionada. I així ho han certificat els il·lustres membres del jurat reunits a Gandia —veus, la mar; i la sega; i els que quasi estem morts, d’estupefacció, amor—. De fet, el protagonista ens martelleja al llarg del llibre amb crítiques àcides i implacables contra el capitalisme deshumanitzador. Curiós, si més no, ja que al sou monàrquic i magnànim de la institució cultural pública que presideix, a l’autor no li ha tremolat el pols per a sumar 20.000 pavos de dotació d’aquest premi. Uns honoraris que, ara ja sí, superen els del nostre president de la Generalitat (Nyas, Ximo!). Però si pensàreu així seríeu vils, venjatius i perversos, com aquell Albert. Senzillament és que la vida, a la Vall de Gallinera, està molt cara.