Italo Svevo
Vi generós
Traducció de Marina Laboreo
Comanegra, Barcelona, 2021

Faríem bé de creure —més enllà de l’esmunyedissa veracitat— algunes de les llegendes que acompanyen la història de la literatura. Quan James Joyce es trobava a París a l’inici dels anys vint, demanà a Italo Svevo que li duguera des de Trieste les anotacions que s’hi havia deixat per a acabar l’Ulisses, i que les trobaria en el seu últim domicili en una cartera d’hule de quasi cinc quilos de pes, “tancada amb una tira de goma color panxa de monja”. Joyce, fins i tot en la correspondència privada, era imbatible en les qualificacions. Svevo havia estat alumne de l’escriptor irlandés a l’escola Berlitz de Trieste, ja que necessitava aprendre anglés perquè la seua família posseïa una de les empreses per a pintura anticorrosiva de vaixells a Deptford, Anglaterra. Ben prompte s’establí una explícita fascinació entre tots dos, i Joyce encoratjà el seu pupil a continuar escrivint després de llegir Una vida (1893) i Senectud (1898), dos novel·les que havien estat rebudes amb fredor o, més ajustadament, amb indiferència. Ettore Aron Schmitz —el nom original de Svevo—, d’origen jueu i amb ascendents italians i alemanys del declinant imperi habsburgués, subministrà a Joyce informació ben valuosa sobre elements hebraics per a confeccionar el personatge de Leopold Bloom. I la mateixa llegenda afirma que alguns trets físics i l’atracció gastronòmica de Svevo per les vísceres ajudaren al dibuix del protagonista dublinés. Quan Joyce compartí amb el seu petit auditori d’estudiants la narració Els morts, la dona de Svevo —Livia Schmitz— li regalà emocionada un ram de flors, i l’autor decidí posar el seu nom a la protagonista del deliri alquímic amb els mots que és Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle, amb trenes d’un roig encés. Ara bé, una de les millors cartes de presentació per a entendre el caràcter de Svevo fou quan Joyce li preguntà per què havia triat aquell pseudònim en lloc de firmar Schmitz, i l’amic assenyalà que li provocava tristor veure en el seu cognom una solitària vocal envoltada d’adustes consonants.

Hi ha com una mena d’ironia perseverant —indeturable—, melancòlica, desapassionada i fins a cert punt abrasiva en La consciència de Zeno (1923), l’obra més ambiciosa d’Italo Svevo. El seu protagonista, Zeno Cosini, és un jove burgés incapaç d’encaixar en el món pel seu comportament impulsiu i per les seues altes expectatives, en els negocis i en l’amor, en l’amistat i en l’art. Els seus actes estan presidits per la ineptitud o, ben sovint, per una indissimulada hipocresia i el refugi en l’autocompassió. Addicte al tabac, intentarà amb variats mètodes i rituals abandonar aquesta dependència, un propòsit que se sumarà a altres objectius que es resoldran sempre d’una forma grotesca. L’escena en què es declara a tres germanes consecutivament fins que l’última de totes accepta casar-se amb Zeno és una mostra de l’esperit còmic i tartufesc del personatge, que al llarg de la novel·la sembla que no tinga una altra convicció que intentar plantejar-se reptes que no aconsegueix mai encalçar. En aquest sentit, Zeno és un antiheroi —de vegades exasperant— de la literatura moderna, un malalt imaginari que creu que una afecció fingida és una mena de llicència per a realitzar sense culpa qualsevol dels seus plans. Covard i mesquí, amb rampells de lucidesa associats a una mentalitat creativa i imprevisible, les seues accions no reflecteixen sovint els seus pensaments, tal com revela queixós en aquestes memòries, ja que La consciència de Zeno és una confessió imposada pel seu psicoanalista, on tot sembla confluir en una evidència: “Ho recordo tot però no entenc res”.

Apuntava Danilo Kis que la geografia —i també els terrabastalls de la història— afaiçonen en bona mesura les opcions literàries. A Trieste, “la mia città inquieta” d’Umberto Saba, el sismògraf anunciava el final d’una època —la vella i esgotada monarquia austrohongaresa— i els cataclismes que definirien el nou segle. Però sembla com si Svevo, tot i percebre l’esmicolament dels models narratius més clàssics, no vulga donar un salt al buit tan agosarat com el que practicaren Kafka, Broch o Musil. La seua prosa i els seus símbols contenen una dosi elevada d’inconformisme i de risc, però subjectats per les regnes d’un estil que defuig experiments formals. És així com estan concebuts els relats del recull Vi generós, on coincideixen seqüències absurdes, personatges irrisoris i faules que certifiquen les limitacions i les incerteses humanes. En “Una lluita”, el poeta que flirteja amb una jove rossa —i que competeix en l’exercici de seducció amb un fornit esportista— no sap comportar-se amb un mínim sentit del ridícul, ni tan sols entendre que ha centrat en una dona que acaba de conéixer tot el que havia idolatrat en els seus versos. O bé aquesta espècie de paràbola sarcàstica que és “La tribu”, on el missatger d’un poble que ha renunciat al nomadisme emprén un llarg viatge per tal d’aprendre d’altres contrades com s’apliquen les lleis més justes, encara que en el fons el que li agradaria és convertir-se en el més ric entre els seus ciutadans, i a aquesta finalitat orientarà les seues profecies falsament igualitàries. En les narracions de Vi generós hi ha una lectura entremaliada de Freud, amb l’ombra recurrent de Schopenhauer i Darwin, i una atenció latent al paper perniciós de les idees portades fins a l’últim extrem.

Si de cas, el conte que s’aparta una mica del to general de Vi generós és “L’assassinat de Via Belpoggio”, on l’autor del crim s’entesta —en el seu periple insomne i angoixat— a disfressar la por de raonament, mentre resseguim el joc mental del protagonista i l’aprensió que s’erigeix com una mena de coartada per a acceptar l’acte abjecte que ha realitzat. Ara bé, els animals que desfilen en aquesta antologia desprenen amb més exactitud el tarannà rialler i descregut de Svevo, ja siga amb el gos de “L’Argo i el seu amo”, d’una fidelitat inqüestionable i primitiva malgrat els capricis —i la crueltat— dels hòmens, o amb “La mare”, on unes gallines senten l’orfandat com un estigma. En l’apartat de faules es repassen aspectes morals i transcendents des d’una visió governada per l’humor i per l’estirabot inesperat: la impossibilitat de desentranyar les regles de la natura, les decisions enigmàtiques que pren la divinitat, un diàleg —resignat i alhora incisiu— amb l’Antic Testament. La perversió de les ideologies, el to innecessàriament ampul·lós de la filosofia, la passió verinosa pels diners, la temptació de fugir a través de l’art i els paranys de la vanitat, tot el que protagonitzen aquests animals està subjecte a lleis tan humanes com difícils de copsar.

Per a Claudio Magris, l’heroi d’Italo Svevo no tem que el seu desig no resulte satisfet, sinó que es puga extingir. Es troba còmode en l’espai de la indecisió i de l’elusivitat, diferir tant de temps com puga una elecció. Indolent, trampós, amb una predilecció militant per moure’s en el terreny de l’equívoc, el protagonista del relat que serveix de títol a aquesta antologia manté un clar parentiu amb el narrador hipocondríac —insolent i vulnerable— de La consciència de Zeno. En “Vi generós”, el protagonista acudeix a la celebració d’un sopar pel matrimoni de la seua neboda. Després d’ofendre els convidats i la seua família, es retira a sa casa i té un malson en què descobreix la seua condició ignominiosa, de quina manera el paper fatxendós i condescendent que ha representat durant el banquet no es correspon amb una realitat més descarnada i denigrant, un secret —una acusació— que ni els més propers sabran desxifrar. Perquè gran part de la narrativa sveviana travessa constantment la frontera entre el drama, la caricatura i el pur joc provocatiu. Quan James Joyce assumí que havia tingut moltes pèrdues en un negoci ruïnós de cinemes a Trieste, Svevo li explicà amb el mateix gest burlesc que Zeno: ser estafat no prova res, però sorprendre’s que t’estafen i no considerar-ho com una cosa normal, això sí que és realment literari.