El somriure compassiu de George Eliot

Podríem omplir densos manuals amb noves i arriscades teories literàries, organitzar exposicions interactives i congressos acadèmics amb horaris extenuants en hotels amb bufet lliure, barra ben assortida, spa i tíquets per a sessions de Pilates. Però al final d’enardits debats sempre haurem d’acceptar el paper del talent per damunt d’etiquetes i d’escoles creatives. George Eliot (Mary Ann Evans, 1819-1880) es plantejà escriure novel·les en aquest punt d’intersecció que conformen les darreres cuetades del romanticisme, la descoberta de les possibilitats que oferia la narrativa realista i el reclam aventurer del naturalisme. Però tal com observa Virginia Woolf —una gran lectora a qui hem de tornar sovint—, un dels trets que millor defineix George Eliot és “la melancòlica virtut de la tolerància” a l’hora de construir els arguments i de dibuixar els personatges. En aquest sentit, Eliot tingué l’habilitat de fugir dels excessos i la insatisfacció dels herois exemplars i, en canvi, de seguida se sentí atreta pels aspectes quotidians, els conflictes aparentment menors que conformen el conjunt d’alegries i dissorts de la majoria d’existències. És per això que l’autora mai no tracta les seues criatures amb altivesa o desdeny, sinó amb una mirada comprensiva davant les inquietuds que els assetgen. Des dels seus inicis com a escriptora George Eliot es desmarcà de l’ampul·lositat i del to emfàtic, encara que també de la caricatura i de la rialla estrident, tot i que un reconfortant sentit de l’humor travessa la seua obra: quan s’és massa raonable no s’acaba d’entendre la naturalesa femenina, adverteix a un dels seus personatges amb una complicitat —i una invitació— que també serveix per a abordar la seua narrativa.

Com a preàmbul de la segona part d’Adam Bede, en unes pàgines ben reveladores George Eliot exposa les seues idees sobre la novel·la, la determinació de fixar-se en gent humil i senzilla en lloc de caràcters modèlics i inversemblants. L’autora realitza una defensa dels personatges basats en hòmens i dones reals, poc agraïts si els comparem a una bellesa canònica o a un tarannà excepcional, però molt més propers a la vida. Així mateix, ens assenyala que qui busca permanentment una manera d’actuar carismàtica o bé reprovable, qui tan sols està pendent d’exaltar el coratge o de castigar els vicis de les ànimes inconstants, no comprendrà res —confós i vençut— dels mecanismes que mouen el món. George Eliot remarca que una de les primeres regles que ha de seguir una narració és que les lleis de la natura humana estan desmentides per contínues excepcions, a pesar de les receptes i dels consells alliçonadors dels filòsofs.

Per a dur endavant aquest programa literari calia també adaptar una proposta estilística permeable a les digressions de l’escriptora, acotacions que pauten el ritme de la trama amb opinions que són indissociables dels esdeveniments. Cal deixar-se dur pel balanceig de la prosa de George Eliot, amb incisos i aclariments constants de la veu narrativa que acompanyen els diàlegs i les vicissituds dels protagonistes —un precedent de les ondulacions i les espirals proustianes—, pinzellades d’una subtil ironia que s’enllacen amb disquisicions morals. Un plantejament que culminarà amb els tirabuixons assagístics que desplegà en Middlemarch —un dels cims literaris del segle XIX—, però que ja era determinant en les seues primeres obres. La manera com assumeixen els  personatges els preceptes religiosos i el trasbals de les ideologies en les consciències dels individus seran elements clau que interferiran en la marxa de l’argument, amb una xarxa de reflexions i d’apunts epigramàtics, això sí, exempts de condemnes i també d’aclamacions admiratives. George Eliot es dirigeix amb absoluta naturalitat al lector per a subratllar que, a pesar de sentir-nos immunes, ningú queda al marge de la tirania de la memòria, del verí de la vanitat o de la ceguesa de l’orgull, del pes i de l’opressió de la culpa, però sobretot de les conseqüències pertorbadores que comporten a voltes les decisions més banals i intranscendents.

Tant el protagonista d’Adam Bede com el de Silas Marner participen dels atributs que George Eliot considerava més valuosos per als seus protagonistes: una absència d’ambició i una bondat que atresoren les persones modestes —quasi sense relleu—, a parer seu menystingudes en la història de la literatura ja que no han rebut el reconeixement que es mereixen. Els actes d’aquests individus no estan presidits ni pel càlcul ni pel desig d’una recompensa immediata, encara que sucumbiran —indefensos— a les emocions i als interessos de la gent que els envolta. En aquesta línia, George Eliot destaca la importància dels personatges secundaris per a trenar els arguments de les seues narracions, com és el cas de la senyora Poyser en Adam Bede, una grangera malcarada i severa que recorre amb massa facilitat a estirabots enfurismats i sentències populars per a refermar les seues exigents conviccions, però que des de la seua innocència ajudarà a resoldre el conflicte en un moment en què tot s’esllavissava cap a un final funest. O bé la pacient Dolly Winthrop, que amb els seus coneixements rudimentaris aconsegueix explicar en Silas Marner de quina manera les adversitats i les derrotes són les proves que haurà de superar el protagonista per a encalçar un guany major. Éssers primaris i d’aspecte tosc, incapaços de formular pensaments elevats, però posseïdors d’un do especial per a conjurar un drama que semblava inevitable.

L’amor és premonitori de la tragèdia en Adam Bede (1859) entre cinc personatges que, més prompte o més tard, es veuran sotmesos a les convulsions que genera una actitud capritxosa i inconscient. Adam és un obrer admirat per la seua honestedat i per l’autoexigència amb què emprén qualsevol treball, ajudat pel seu germà Seth en el taller i en els encàrrecs de la població. Entre tots dos sorgirà la figura de Dinah, una predicadora metodista d’una bellesa rotunda, serena i alhora enèrgica per a commoure els oients més incrèduls amb la seua irada denúncia del pecat. Junt a aquest triangle també irromp Arthur Donnithorne, pròxim hereu d’un gran patrimoni rural i representant de les inèrcies de l’antiga noblesa, a més de Hetty —la neboda dels Poyser—, una jove atractiva i somiadora que George Eliot descriu amb provocadora sensualitat mentre elabora a l’estable els formatges i la mantega. Però, si de cas, el personatge més decisiu i millor colorejat de matisos és el reverend Irwine, un home bonhomiós i allunyat d’una exacerbada passió religiosa, contrari a les sentències inclements sobre les febleses humanes i displicent amb els privilegis del seu càrrec. Un sacerdot més atent als caràcters dels seus feligresos que a les opinions que exclamen impulsivament, més proper a les cites dels clàssics que als manaments rigorosos del catecisme.

Les opcions poc meditades seran l’origen en Adam Bede de danys irreparables, però fins i tot en els moments de major tensió sorgeix George Eliot per a advertir-nos de la inutilitat de la venjança i de l’exercici absurd de la violència. Amb una persuasiva tonalitat de confidència i amb un murmuri rialler anota que, llevat de les balades, cap gentilhome pot casar-se amb una xica que es dedica a munyir vaques. I amb aquest esperit els fragments més desassossegants reben el descans —i el contrast— d’una escena de ball, dels càntics dels vilatans i de les aquarel·les amb què pinta la sega del blat i les tasques del camp, o les invectives i sarcasmes que s’intercanvien la gent de la població, capítols on senyoreja la prosa festiva —i alhora precisa— de George Eliot. Com també en els seus resplendents retrats: l’avariciós arrendador de la novel·la és qualificat amb un ràpid traç, “petit, sarmentós, fred i vell cavaller”, o bé la vivacitat amb què mostra la sorneguera senyora Irwine mentre presideix els concursos i el lliurament de regals, “amb la seua àcida i meticulosa cortesia”.

L’engany, la traïció i la necessitat de refugiar-se en una comunitat on siga un complet desconegut són els detonants de Silas Marner (1861), una novel·la on la intriga i els personatges obeeixen a l’estructura d’un conte tradicional. Un teixidor és expulsat d’una agrupació religiosa per les falsedats de qui considerava el seu millor amic, i el mutisme i la solitud del vell Silas Marner —amb uns records que percebia com una ombra hostil— es converteixen en el seu precari escut. A partir de la seua misteriosa arribada l’únic objectiu serà passar desapercebut entre els veïns. Però la maldat i l’atzar obligaran a trencar l’aïllament del protagonista, que després que li robaren totes les monedes d’or que tenia amagades sota un taulell i sentir-se presoner de la desesperació, rep la inesperada aparició d’una xiqueta que abandona el camí nevat i busca l’escalfor de la casa en una freda nit d’hivern. La paternitat sobtada suposa un canvi radical en els plans de Silas Marner, que s’haurà d’enfrontar a les exigències de personalitats de rang més elevat i amb inclinacions mesquines. George Eliot utilitza les pauses narratives per a avaluar els gestos altruistes i —com a revers— els efectes perniciosos dels caràcters indecisos, volubles i covards.

Per al crític Lionel Trilling la ironia de Jane Austen és tan sols secundàriament una qüestió de to humorístic, i es converteix —més aviat— en un mètode de comprensió de les anomalies i paradoxes dels seus protagonistes. Poc predisposada a prendre part pels seus personatges en situacions angoixants, sorprén veure George Eliot defensar la desvalguda Hetty als ulls d’una puritana hostalera, que reprén la jove extraviada amb la creença que més li hauria valgut ser més lletja i tindre més honestedat, i la narradora rebat —amb mordacitat— que aquesta intransigent senyora “indubtablement tenia més honestedat que bellesa”. Suspicaç amb les certeses categòriques, l’autora especula amb la imatge d’un món sense les distorsions ocasionades en la societat per la revolució industrial, i recrea paisatges puntejats de rutines ancestrals i gent aliena als nous reptes i als grans debats intel·lectuals que en poc temps s’anaven a generar. Però George Eliot no queia ni en la nostàlgia utòpica ni en la ingenuïtat d’imaginar una estampa que ja no tenia retorn. Amb prevenció de no caure en un escepticisme desencisat, els triomfs van acompanyats en les seues novel·les d’una boira tènue d’infelicitat: “Ens acostumem al dolor moral com al dolor corporal, sense deixar de sentir-lo”, sentencia amb una conclusió que serveix tant per a Adam Bede com per a Silas Marner. És inútil entestar-se a trobar coherència i sensatesa en el comportament i en les decisions humanes, però potser en aquest objectiu inabastable naix l’obra de George Eliot.