Petros Màrkaris
Offshore
Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí
Tusquets Editors, Barcelona, 2017
El comissari Kostas Kharitos es posa de nou en marxa. Ara que Grècia vol traure el cap de la crisi en què es veia ofegada, quan sembla que s’ha convertit en un país seriós, més madur potser gràcies a la crisi, les coses es torcen de nou i, paradoxalment, tot desemboca en un enyor de la crisi. D’una manera misteriosa que desorienta el cos de policia, tenen lloc una sèrie d’esdeveniments que descobrirem relacionats molt directament amb aquesta aparent —només aparent— millora social i econòmica. Ens situem en l’entorn de la corrupció, els paradisos fiscals, les empreses pantalla o Offshore i el blanqueig de capital, les principals plagues que assoten Europa. És l’hora que els immigrants carreguen amb totes les culpes. Les entitats implicades en l’acció narrativa són l’Organisme Estatal de Turisme i algunes empreses navilieres. L’un gestiona els ports turístics, les altres, estretament vinculades amb el Regne Unit, anuncien inesperadament el retorn de les seues respectives seus, que s’havien desplaçat durant la crisi, a Grècia, a aquesta Grècia ressuscitada que cavalcava de nou… Aquesta Grècia, però, que encara amuntega les deixalles d’un passat de dictadura militar en el qual van véncer els defensors de la discòrdia. Amb un deix d’enyorança i una languidesa que evoca el comunisme d’estructura similar, curiosament, a la de l’Estat (“Si un se surt de la línia, l’ha vessat tant en un cas com en l’altre”), el comissari, erigit en heroi quasi en solitari davant d’aquest repte, ha d’esbrinar qui mou ara els fils per darrere de l’escenari. Perquè, insistent, ha aprés la primera lliçó del seu ofici: no deixar caps sense lligar. I perquè li agrada arribar fins al final del misteri. Encara que li coste més d’un disgust.
Amb la ressaca que Atenes viu del Dilluns de Pasqua, tot just després de les vacances de Setmana Santa, el protagonista d’aquesta aventura policíaca engega la maquinària d’investigació i narra en primera persona les visites, els viatges, les entrevistes, les anades i tornades gràcies a les quals acabarà descobrint quina és la cara oculta dels crims que tenen lloc en el curt intèrval de temps d’aquesta història.
Si per a la majoria s’ha acabat la Setmana Santa, per a nosaltres comença el Divendres de Passió.
Com un castell de naips a punt de caure, es produeixen fins a tres assassinats en un radi d’acció que té com a centre la capital grega, i de l’autoria dels quals es confessaran culpables uns joves pakistanesos necessitats de diners i de sostre segurs. Impel·lits per una necessitat evident, els immigrants carreguen amb la culpa d’aquells altres, molt més poderosos, que ordenen els homicidis i faciliten els estris i els arguments per executar-los.
Kostas Kharitos és amant acèrrim del seu treball. S’hi posa, doncs, de ple, i s’enfronta a qui siga necessari per clarificar allò que s’ensuma. Espavilat de mena, té una estreta relació amb el poder, amb qui es comporta com un acordió. El nostre home, d’altra banda, es reconcilia fàcilment amb els plaers de la vida al voltant d’un bon àpat (cuinat, si pot ser, per l’Adrianí, la seua dona) i, colze amb colze amb la seua filla Katerina, aguditza com més va més el seu sentit resolutiu i pragmàtic de la realitat.
Petros Màrkaris porta el bo del comissari Kharitos al límit de les seues possibilitats. Aquests casos laberíntics de funcionaris assassinats d’un tret al cap i emmordassats i lligats a una cadira, de poc li costen el lloc de treball, i aviat es trobarà desarmat en tots els sentits, com un xiquet poregós davant els ulls inquisidors —però comprensius— de la seua família i els seus companys i amics. Sort en té, en canvi, dels seus hàbits i de les seues obsessions, entre les quals hi ha la consulta freqüent del Dimitrakos, el diccionari que sempre té a mà, on pot trobar el significat dels conceptes que el capfiquen: “Agafo el Dimitrakos sota el braç i em dirigeixo a la sala d’estar. Cerco els termes «suspendre» i «incapacitació»”.
Després de l’anomenada “Tetralogia de la crisi” —Amb l’aigua fins al coll, Liquidació final, Pa, educació , llibertat i Fins aquí hem arribat— l’estil àgil i la prosa esmolada del’autor grec nascut a Istanbul torna a seduir-nos amb aquesta obra clarivident sobre la immigració, el blanqueig de capital i la corrupció. Si el llibre s’obria amb una cita del Gènesi sobre l’origen de la llum, quan es tanca, aquest principi es posa en dubte: “Així doncs, hi hagué llum?”. Vistes les circumstàncies, aquesta mena d’etern retorn als problemes socials i polítics irresolts, la pregunta final del comissari no sembla gens gratuïta. Més aviat ens l’hauríem de plantejar cada un de nosaltres i tots plegats.
