Robert Louis Stevenson
Faules
Traducció de Marcel Riera
Quid Pro Quo – El Gall Editor, Pollença, 2018

Conta Alberto Manguel en el pròleg d’aquestes Faules que, a l’Edimburg de la infantesa de Robert Louis Stevenson, els arquitectes protestants havien fet gravar en certes façanes alguns dels Deu Manaments «i que aquestes severes prohibicions resultaven per al fogós jove una sort de “temptació invertida”». Resulta raonable suposar que el futur novel·lista no pensaria a matar un home realment, però aquestes advertències tallades en pedra potser li ensenyaren com un dictamen explícit podia suscitar la temptació de transgredir-lo, ni que fora de pensament. «Stevenson era un home del segle dinou per a qui tota acció tenia un cert valor moral», afirma Manguel, per això no és difícil concebre que «el seu esperit d’escocès presbiterià» l’incitara a buscar moralitats en les aventures que creava: «Per fortuna mai les va traslladar al paper», afegeix l’autor argentí. De fet, com reconeix el propi Manguel —i també Borges o Chesterton—, les obres d’Stevenson, com El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, s’empobreixen si n’intentem fer una lectura moralitzadora.

En una faula canònica, digué Stevenson, «un precepte moral hi és exposat per mitjà d’una invenció purament fantàstica, i en general bastant trivial. Té alguna cosa de joc que no admet una crítica massa severa, i la seva lliçó ha de ser apresa per la imaginació a través d’insinuacions indirectes». Fins i tot dels escrits aplegats en aquest llibre, no és fàcil formular-ne una moralitat en poques paraules, la lliçó —si n’hi ha— es torna vaga i difusa, difícilment aprehensible quan s’abandona la literalitat del textos —«quasi en cada ratlla hi ha una sorpresa», en deia Borges; i això, a pesar que sovint reprodueixen els trets més característics de la faula: brevetat —una pàgina, mitja, un paràgraf— i una història que s’organitza al voltant de dues figures enfrontades en un conflicte que se resol verbalment; com en una diminuta peça de teatre, sol haver-hi dos individus que dialoguen i un únic esdeveniment que tendeix precipitadament cap al desenllaç. En 1888, abans d’instal·lar-se a l’illa de Samoa —explica Manguel—, Stevenson havia promès a l’editor americà Longman una col·lecció de «faules morals», però mai no arribà a enviar-li-les; fou el seu amic Sidney Calvin qui trià els títols que es publicaren pòstumament com a Fables.

Més que l’actitud crítica envers religiosos, poetes, savis i poderosos —en el deixant de Jonathan Swift i la literatura satírica anglesa del XVIII—, el que sorprèn d’aquests escrits és com integren elements narratius molt moderns en formes del gènere tradicional. En Les persones del conte, per exemple —un dels millors—, John Silver i el capità Smollet discuteixen sobre quin és el personatge favorit —i, per tant, quina la intenció— de l’autor de L’illa del tresor; l’escena té lloc quan, acabat el capítol XXXII de la novel·la, els dos mariners ixen una estona a fumar una pipa i callen de sobte quan veuen que es reobre el tinter i que la ploma anota «capítol XXXIII». En Els dos llumins, el que al començament pareix malaurança esdevé sort després d’un curt soliloqui del protagonista. En aquestes pàgines, assistim perplexos a diàlegs extravagants entre un lector i el llibre que llig, entre el dimoni i un hostaler, entre un filòsof i un extraterrestre, entre cavalls de tir i de sella i també a les intervencions d’un simi que es creu saberut i no és més que un neci cruel, com es desprèn de les converses amb els seus cofrares. Sense perdre el substrat fabulístic, alguns textos s’aproximen al conte meravellós, com el terrible La Casa dels Avantpassats, Això no és res —on un missioner aconsegueix salvar la pell gràcies a una peculiar combinació d’escepticisme i de fe—, Pedra de toc —que recrea l’estructura dels dos germans que persegueixen un mateix objectiu—, o l’estrany La Pobra Cosa, en què una espècie d’esperit aconsegueix la corporeïtat després d’una successió improbable d’avatars. L’objectiu de la càmera es fixa en el microcosmos d’una garrafa d’aigua —habitat per animàlculs de totes les professions— i s’obre per a mostrar una nova perspectiva d’aquest món minúscul en El rellotger, que tanca el recull.

Canviant punts de vista en una mateixa narració, dotant d’una vida paral·lela els personatges de les seues novel·les o donant veu i seny a figures inusuals —un llibre, un mena d’espectre, un visitant d’un planeta veí— i conduint els raonaments cap a una deriva inusitada, Stevenson, un home del dènou profundament preocupat pel bé i el mal —la virtut posseeix la consciència del pecat—, anteposa, també en aquestes Faules, el joc i la imaginació —la felicitat de la lectura— a l’adoctrinament i la didàctica.