Ferran Sáez Mateu
De totes les coses visibles i invisibles
Pòrtic, Barcelona, 2026

Entre les anotacions del dietari oceànic de Paul Léautaud presidides per un to insolent i picallós trobem també aquesta confessió: he viscut dos voltes alguns moments de la meua vida; primer, per l’experiència, després en els quaderns; puc assegurar que els he viscut més profundament amb l’escriptura. Ferran Sáez Mateu amb De totes les coses visibles i invisibles s’ha proposat un objectiu més modest, acotar els apunts del pas dels dies entre l’1 de gener del 2025 i la nit de Sant Joan, quan l’autor compleix seixanta-un anys. Un període breu de tan sols sis mesos, en què la rutina blindada i inexpugnable del protagonista —amb escasses concessions— queda emmarcada pel cromatisme de la ciutat de Barcelona que tradueix en alguns instants el seu estat d’ànim, la llum dubitativa de l’hivern, un cúmul de núvols esquinçats pel vol dels falciots, els reflexos tènues i daurats de la tardor. Però Ferran Sáez de seguida posa les cartes sobre la taula i assenyala com ha estat concebut el seu diari, amb un estil directe i espontani —en la mesura justa, s’entén—, ja que el personatge que s’intueix no és qui l’escriu, ens subratlla, sinó una veu que hauria de ser persuasiva i original fins que es puga percebre com una mirada possessiva a tot el que l’envolta. Ara bé, gens partidari de l’exhibicionisme i conscient que la vanitat és una toxina corrosiva, l’autor constata que tant en les pel·lícules com en els papers de caràcter autobiogràfic mirar a la càmera és impúdic, una transgressió inacceptable. Descartada l’actualitat política —fets que semblen transcendents i que al poc temps s’obliden—, en tornar d’una visita al poble on nasqué, la Granja d’Escarp, comprova que la distància idealitza paisatges i persones, i que la proximitat en moltes etapes vitals, sovint, decep. Si la nostàlgia és una emoció que paralitza i distorsiona, la quotidianitat —episodis menors i sense èpica— pot covertir-se fins i tot en un revulsiu. Partidari d’una conversa de sobretaula amb diferències civilitzades, sense afany de tindre sempre raó, Ferran Sáez creu a la manera de Montaigne que el sentit de la filosofia —i de la vida— és la mateixa recerca de sentit.

Moltes pàgines en De totes les coses visibles i invisibles reprodueixen passejades conjugals i descobertes urbanes per diferents barris de Barcelona. Obligat per la diabetis, l’autor emprén caminades extenuants i alhora reveladores sobre la ciutat, una geografia íntima pintada a partir d’impressions dels anys huitanta quan hi arribà com a estudiant, la posterior transformació amb les Olimpíades fins a la invasió turística i l’expulsió de la classe mitjana pel preu de l’habitatge. Les observacions se succeeixen entre apunts que equilibren les descripcions i un autoretrat moral que creix en intensitat segons avancen les jornades del dietari, sense eludir algun episodi peculiar que no passa desapercebut al protagonista: un combat al carrer entre dos púgils improvisats que prometia una bona batussa i que, al remat, resulta un frau per a l’espectador. La col·lecció d’instruments musicals —alguns realment extravagants i sorprenents— que admet com una obsessió feliç que l’ha acompanyat des de l’adolescència, o bé la missa cada dissabte a les set de la vesprada a l’església conventual dels Caputxins de Pompeia completen uns punts cardinals que acaben per dibuixar el perfil de Ferran Sáez i una rutina que és, al cap i a la fi, una àncora amb què aferrar-se al món. Una atonia i uns rituals privats que sap que amb el pas dels anys i l’entrada en la vellesa jutjarà, inclús, com una època excitant. Si de cas, alguns dels millors fragments del dietari són els dedicats a l’àmbit universitari, on se sent com una andròmina que prompte arraconaran mentre adverteix la dificultat de donar classe quan els referents comuns ja no funcionen amb els alumnes. Pel que fa al professorat, el virtuosisme per a moure’s en l’univers informàtic institucional i aconseguir ajudes econòmiques i sexennis s’ha imposat sobre la curiositat científica i el talent. És per això que la majoria d’estudis acadèmics actuals, sobretot en filosofia, els valora insubstancials i sense interés.

De fet, un sentiment d’estranyesa —autèntic fil conductor— domina moltes reflexions d’aquest dietari, una perplexitat i astorament que Ferran Sáez desenrotllà en l’assaig La fi del progressisme il·lustrat, ja que el llenguatge instaurat per la correcció política no permet cap debat seriós, ni tan sols la mínima discrepància. Noves inquisicions i censures s’han apoderat de la universitat, de la literatura i del periodisme, amb la ideologia queer, la contracultura dels setanta i els catecismes de Foucault, Derrida, Barthes o Deleuze barrejats en una mena de thermomix que l’autor qualifica com el postmodernisme paròdic del segle XXI. Una normalització social de la confusió, la immaduresa i el narcisisme que recorre les xarxes socials i es manifesta espasmòdicament en el mòbil, una pròtesi ja indisociable del nou ser humà. La veritat ja no és cosa de científics ni de filòsofs, conclou Ferran Sáez, sinó d’influencers que competeixen per acaparar més likes. Polítiques públiques i directrius acadèmiques assumeixen uns postulats on es fusionen l’entitat bucòlica —en totes les seues coloracions— de Rousseau i l’omnipresent tecnologia. Qualsevol que no participe d’aquesta nova doctrina és titllat d’heretge, com recull l’autor amb somriure sorneguer i combatiu, perquè el nou sacerdoci que ara s’aclama consisteix a redimir —amb teories ben tronades sobre el gènere, entre altres— la naturalesa humana de les seues perilloses desviacions.

Una aprensió a la tirania del mòbil i de les xarxes socials que també és la base de la irrupció de Ferran Sáez en el camp de la novel·la amb L’altra hipòtesi. En el dietari De totes les coses visibles i invisibles l’autor afirma que la mort no li ha fet mai por, però els menjars d’hospital, sí. El protagonista de L’altra hipòtesi és un ancià ingressat en una residència en un escenari distòpic —i no tan llunyà—, quan una Xarxa única controla totes les facetes de la vida humana i elabora consignes —buides i irrisòries— segons els missatges que li arriben per tal de guiar els designis del Poble. Una espècie de presó orwelliana descrita també amb traços de Jonathan Swift per a remarcar els aspectes absurds que defineixen la humanitat, l’abandonament d’una tradició i d’una saviesa ancestral pel miratge d’una impostura digital que governa totes les accions i els pensaments dels individus. Quan ja és impossible distingir entre la realitat i la ficció a través de les imatges que genera l’última versió de la IA, tot es difumina entre al·lucinacions, profecies inquietants i intuïcions funestes, que aborden des d’un trasllat fantasmagòric de la Gran Muralla xinesa a la participació en la Primera Guerra Mundial. Abatut i impotent, el protagonista enyora —ara que ja no es pot tornar enrere— l’antic saber elitista, les velles regles de joc i els llibres de paper que hi havia a casa dels avis.

Ara bé, aquesta consternació per uns comportaments grotescos on triomfa la banalitat de la nova època passen a un segon terme en De totes les coses visibles i invisibles, quan Ferran Sáez incorpora entre parèntesis al final d’algunes entrades del dietari llampecs d’imatges de la infantesa i de la joventut, escenes del passat en aparent desordre que conflueixen amb sensacions —i el contrast— del present. La violència dels records, difícil d’amansir i domesticar, ja que es manifesta rapaç i insidiosa sense previ avís. Una porta que és tan imprudent obrir-la com tancar-la, sons i ombres semblants a algunes peces que l’autor interpreta amb violes o flautes de la seua col·lecció a sa casa amb llum crepuscular, melodies introspectives, fosques i tenses. Algunes d’aquestes notes són potser massa críptiques, evanescents en les imatges literàries que les acompanyen i que ens traslladen al garbuix de vivències del protagonista, però també és cert que sense reelaborar-les amb un relat més detallat i canònic guanyen en força i autenticitat, com un intent infructuós de desfer el nuc que estreny la seua memòria.

Passen els anys i les variacions de la comèdia humana són insignificants, certifica Ferran Sáez en De totes les coses visibles i invisibles, després d’acudir com a convidat a actes polítics i cerimònies institucionals, o bé de patir sessions de tortura amb la burocràcia universitària. Però el sarcasme i l’adjectiu sulfurós no entren en el llibre d’estil de l’autor, més procliu a una ironia bondadosa i la gratitud per les recompenses que li ofereix la seua trajectòria, com en el simposi que li dedicà l’IEC en què l’autor assisteix —puntualitza divertit— com Marshall McLuhan en Annie Hall de Woody Allen. Això sí, quan es tracta de mostrar contrarietats i desacords Ferran Sáez no es mossega la llengua, ja siga per reconéixer la justícia amb el guardó a Pere Lluís Font i alhora l’escassa qualitat d’alguns noms dels Premis d’Honor dels últims anys. Ben interessant i encertada és la lectura que fa del pròleg de Joan Fuster a l’Obra Completa de Josep Pla, que considera allargassat, absolutament fallit i «amb aquell títol recargolat».

En els dies que s’estén un vel de tristor declinant cal tirar mà d’una certa dosi d’esperança i d’optimisme, respostes que remarca l’autor —perspicaç— no obeeixen al mateix tarannà. I quan els somnis són reiteratius i persistents, en lloc de preocupar-se pel desassossec potser siga millor opció retraure’s a un mateix la manca d’imaginació onírica. En cas que aspirem a un mínim de lucidesa, entusiasme i decepció van junts, una convicció que travessa Presència d’una absència, un llibre en què Ferran Sáez insisteix que l’espiritualitat és un element constitutiu del ser humà, i que l’obertura al misteri i a la fe són difícils d’expressar sense caure en el lleguatge poètic, o bé en el silenci. Per a l’autor és un fet inconcret, inefable, obscur i alhora lluminós, és a dir, una paradoxa al cap i a la fi més atractiva que el Gran Buit postmodern. Una visió que remet al personalisme cristià d’Emmanuel Mounier, la certesa que totes les generacions han tractat d’atenuar el dolor existencial, el neguit espiritual i la cendra de les frustracions quotidianes. Aquesta defensa serena i amb solidesa intel·lectual de la religió també li serveix per a examinar què apuntala a hores d’ara la seua creença i què la fa trontollar. Una actitud que s’ajusta a la idea de Montaigne de pensar a les palpentes, desafiar l’essència fixa i absoluta de la veritat i endinsar-se sense prejuís en la complexitat de l’experiència vital. Però com s’incideix en De totes les coses visibles i invisibles, no està malament recordar també que —per a mitigar la supèrbia de la sofisticació i l’alta cultura— la fam dels corcs devora incunables valuosos i exquisits instruments de corda.