Meditacions d’un caminant solitari

Una de les anècdotes més famoses i malèvoles entre els poetes de totes les èpoques és probablement la que explica Thomas de Quincey sobre William Wordsworth quan una vesprada, a l’hora del té, aquest tallà els plecs de les obres completes d’Edmund Burke amb un ganivet brut de mantega «que dejó sus medallones de grasa en cada página; ¿y acaso no siguen ahí hasta el día de hoy?». El que més sorprèn és que De Quincey, propietari del volum, no se’n queixe —era un exemplar corrent, aclareix—; de fet, esmenta el cas perquè en mostrar la potineria de l’escriptor de Cumberland amb els llibres, evidenciava la distància que el separava de Robert Southey, el qual sentia devoció per l’esplèndida biblioteca que atresorava —«la seua muller», com solia denominar-la Samuel Taylor Coleridge; per a Southey, soltar Wordsworth en una llibreria era com deixar entrar un os en un jardí de tulipes. Però aquest tret tan curiós —i antipàtic— de la personalitat de l’autor de les Balades líriques no va entelar l’admiració de De Quincey, que considerava Wordsworth el millor dels tres poetes lakistes pel seu estil greu, lent, solemne i majestuós. La relació entre De Quincey i Wordsworth durà trenta anys i és l’assumpte de la Memoria de los poetas de los Lagos, una de les peces autobiogràfiques més extraordinàries i divertides de la història de la literatura.

William Wordsworth (1770-1850) no degué ser un home de tracte fàcil: vanitós i dur, sembla que li costava mostrar afecte pels amics, era —si més no en aparença— un prototípic cavaller anglès de l’època victoriana; a diferència de Coleridge que dugué una vida novel·lesca i que fou, segons Borges, el més distret dels hòmens. És sabut que Wordsworth havia planejat amb Coleridge la publicació de les Lyrical Ballads: el primer havia de tractar la poesia de les coses comunes, de les vicissituds de la vida, mentre que aquest devia escriure sobre allò sobrenatural; però Coleridge, entregat a l’opi com De Quincey, era mandrós de mena i, arribat el moment, només hi contribuí amb pocs poemes. L’obra aparegué, doncs, signada per Wordsworth —amb algunes composicions d’un amic— en 1798, un any que es considera clau en la literatura anglesa i europea precisament per aquest títol, un dels primers deliberadament romàntic, fundacional de tot un moviment, un llibre que trencava amb el pseudoclassicisme que, llevat d’algunes excepcions —Macpherson o Gray, per exemple—, regnava en les últimes dècades del XVIII. En el polèmic prefaci que afegí a la segona edició de 1800, Wordsworth defensava un llenguatge poètic menys encotillat, més pròxim a l’oralitat, però sense balbuceigs ni vacil·lacions; vinculava la naturalitat i la puresa de l’expressió als àmbits rurals però no admetia mots dialectals; Borges creu que per això Fulles d’herba de Whitman o les Balades casernàries de Kipling l’haurien horroritzat, tot i ser hereves de la concepció i la pràctica poètica de Wordsworth.

Escriure pàgines dolentes és propi dels grans autors, recorda Borges que deia Chesterton, en canvi, un poeta mediocre pot no tenir-ne gaires perquè, insegur, avança amb suma cautela, vigilant-se contínuament. Wordsworth, conscient de la seua força, ha deixat bastant llast, reconeix Borges, però també ha compost alguns dels sonets més admirables de la poesia anglesa, sovint de motius naturals, versos amb «una melodia, una sinceritat en la passió i una senzillesa incomparables». Aquest és també l’efecte que causa El preludi, passatges d’una profunda intensitat poètica, d’emoció sostinguda —compàs rere compàs— entre pàgines anodines i alguns fragments gairebé irritants. Però allò que fascina d’aquest poema-riu —com l’anomena el traductor Jaume C. Pons Alorda— és trobar-hi la subjectivitat moderna, percebre com les inquietuds de l’home contemporani es forgen en el Romanticisme; Wordsworth no amaga la batalla que lliura constantment contra si mateix ni tampoc les pors que l’assetgen: «…una ment que a cada hora / renega de la seva tasca (…) / Aquest és el meu destí, perquè o bé trobo / alguna imperfecció en el tema triat, / o bé veig en mi una absoluta mancança, / tanta mancança en mi mateix / que em faig enrere i defalleixo i cerco repòs / en la desgana…». L’autor parla de sentir-se un estrany entre iguals —«un sentiment de no pertànyer a aquell temps / ni a aquell lloc»—, aspira a plasmar «la idea o abstracció de la nostra espècie», una mescla de sublimitat i de fang: «…I entremig s’alçava l’home / per fora i per dins contemplat / com el cim de totes les natures visibles, però fet / de pols i semblant al cuc; (…) / dotat d’un instint / proper a la divinitat».

Comenta Jordi Doce en el pròleg de Memoria de los poetas de los Lagos (Pre-Textos, 2003) que el caràcter autobiogràfic de gran part de la literatura romàntica té a veure amb la intenció de donar sentit a la pròpia experiència, «este sentido, siempre provisional, depende de la relación entre experiencia y memoria», equació en què l’aprenentatge que proporciona el pas del temps té un pes considerable; d’ací la necessitat d’aquests escriptors de tornar una vegada i un altra als textos propis. Això que Doce explica sobre De Quincey serveix també per a El preludi, una obra que Wordsworth revisà durant quasi cinquanta anys i que, com suggereix Pons Alorda, és alhora el testimoni i la invenció d’una vida. Dedicats a Coleridge, a qui el poeta s’hi adreça sovint, aquests quasi huit mil versos —pentàmetres iàmbics, seguint Shakespeare i Milton— recorren els anys d’escola, les estades a Cambridge i a Londres, els viatges als Alps, a París i a altres zones de França i la tornada al districte dels Llacs. El llibre és un llarg poema narratiu i filosòfic, una espècie d’epopeia sense herois en què Wordsworth desplega una versatilitat evocadora prodigiosa: de la quietud dels paisatges naturals a l’agitació dels carrers i mercats londinencs o al rebombori de les galeries i tavernes de París, del dinamisme d’un espectacle o una fira estival al fragor de la batalla —més que l’èpica, en retrata les atrocitats i l’horror— i, de nou, al recolliment i les reflexions sobre l’intel·lecte i la raó, o sobre el valor i la dignitat de l’individu: «Els nostres apetits animals i les nostres volences quotidianes, / són aquests els nostres obstacles insuperables?». Fins i tot, l’autor es permet un punt de sornegueria quan retrata —amb bon ull— l’ambient acadèmic: «…tots els graus / i totes les formes de l’espúria fama i de l’afalac fugaç / aquí es mostraven amb gran pompa i es nodrien de les almoines quotidianes».

Especialment emotiu és el record de la mort del pare en què Wordsworth harmonitza la remor interior amb l’empremta del paisatge: «vàrem acompanyar el seu cos a la tomba. L’esdeveniment, / amb tota la pena que va portar, va semblar / un càstig; i quan vaig recordar / aquell dia d’un passat tan recent, des del penyal / vaig mirar amb un gran anhel d’esperança; / sota l’influx de puerils reflexions de moralitat, / però tanmateix amb la més profunda passió, em vaig inclinar / davant Déu, que així corregia els meus desigs, / i, després, el vent i l’aiguaneu, / i tot l’entramat d’elements, / l’ovella solitària i l’arbre sol i malmès, / i la música lúgubre d’aquella antiga paret de pedra, / el soroll del bosc i de l’aigua, i la boira / que en la línia d’aquells dos camins / avança amb formes tan indisputables». I és que la naturalesa és, juntament amb l’home, protagonista d’El preludi: muntanyes, planures, rierols i badies, «les arenes de Westmorland» i els «límits rocosos de Cúmbria» han imprès en l’autor «els caràcters del perill i del desig», li han poblat la ment «amb formes sublims o extraordinàries»; un tresor de sensibilitat i matisos que el fa ric com un Déu. Però Wordsworth no només estima «la natura viva» sinó també la que ha rebut com a llegat literari, «l’eufòria perdurable, de la gran natura que existeix en les obres / dels poetes poderosos». De Quincey conta que tant William com Dorothy —la germana de l’escriptor, que «hubiera merecido por sí sola una entrada en cualquier diccionario biográfico de nuestro tiempo, incluso si no hubiera existido ningún Wordsworth»— posseïen una profunda i peculiar sensibilitat orgànica per a apreciar els efectes de la forma i el color.

Hi ha, en El preludi, el sentiment agut i patètic del temps que caracteritza el Romanticisme, el to melancòlic de les tardors, dels crepuscles… I també la fe en la raó que és «la noblesa de l’home»: més de segle i mig després, encara corprèn la pretensió de veure «l’home que havia de venir, evolucionat, com un continent». En un dels fragments preferits de Borges, Wordsworth expressa el temor que s’esborre tot rastre de la humanitat —idea rara aleshores—, que la ciència, la música, la poesia i l’arquitectura puguen desaparèixer de sobte per un cataclisme: és una llarga al·legoria del capítol V, imatges construïdes segons l’estranya lògica d’un somni. Cap al final, l’autor sorprèn encara amb una visió quasi postmoderna del seu ofici, ja que intenta donar compte «tant de l’objecte que és vist com de l’ull que el veu». Amb El preludi constatem que som fills del Romanticisme.

Morir jove sembla ser part del destí romàntic; afortunadament, la realitat segueix lleis pròpies i no acostuma a respectar preceptes estilístics ni ideològics. Wordsworth fou un home longeu i afortunat, gaudí d’unes condicions econòmiques que li permeteren viure per a la poesia —segons De Quincey, no hauria suportat sotmetre’s al jou de publicar en premsa—; tingué amics i admiradors, un matrimoni raonablement feliç i una germana que el confortava en els moments baixos. Quan De Quincey explica per què s’allunyà de Wordsworth, el presenta com algú incapaç d’establir una relació amistosa en termes d’igualtat, defecte que —matisa— era la condició i el preu de l’extraordinari poder i originalitat que posseïa; a partir d’aleshores va veure Wordsworth com una criatura híbrida, feta d’un vigor especial i d’una especial fragilitat.