Mònica Batet
Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres
Editorial Meteora, Barcelona, 2015

Ja ho llegíem al títol i a partir de la triple enumeració ens hem submergit en aquesta història: abril de l’any 1965, un paisatge absolutament nevat i un indret de l’Àrtic gairebé inaccessible. La incipient vida d’una jove que ha estat abandonada pels pares a la casa de l’avi i la tieta es veu envaïda per una sèrie d’interrogants i un món per descobrir, amb pautes de conducta, prohibicions i una mà d’objectes simbòlics que dibuixen el període de temps que va dels seus huit anys als vint-i-quatre. Ella, que no té nom, n’és la protagonista, la veu que narra la pròpia infantesa amb una actitud atònita, i que enceta el camí cap a la maduresa anhelant retrobar els seus pares exiliats a París per motius que desconeix –i que més tard descobrirà– mirant d’entendre tots els misteris del seu voltant. I sempre a l’empara de la literatura. Tot cap en dues maletes, com els dos grans blocs en què s’organitza aquesta novel·la que ve d’un fred polar –també metafòric– a què l’autora ens ha anat acostumant llibre rere llibre.

En aquest camí d’iniciació al món dels adults que viu la nena, tot és culpa de la neu i tot és gràcies a la neu. El lector té fred mentre llegeix, i veu –o imagina– constantment planures blanques. Potser per això hi ha dins la història un conte titulat “I no gaire lluny nevava” que obrirà els ulls innocents d’una xiqueta, aquell puntet minúscul enmig de la Gran Nevada que es convertirà en una dona. Potser també per això hi ha óssos blancs al llom dels quals ella podria arribar per fi a París. Per això també hi són Roald Amundsen i Robert Falcon Scott, els exploradors del Pol Sud, personatges que viuen només en un món imaginari, que apareixen sempre que el fred li arriba a l’ànima per fer-li una bona companyia. La neu, d’altra banda, impedeix els soldats trobar, per bé que no tots, els escriptors silenciats, exiliats a les ciutats “de rebuda”, estalvis de tota represàlia, que han militat durant anys en aquell col·lectiu de resistència política No Pensem Com Vosaltres. Refugi de l’opressió, la neu presencia gestes memorables, com els viatges en tren i la coneixença d’alguns homes més valents que els altres en els vagons silenciosos. Gestes com la recerca i l’afany de superació d’aquella xiqueta que omplia quaderns verds mentre el seu avi escrivia cartes per encàrrec i procurava una educació per a la seua neta, ni que fos a força d’ordres i dictats com no explicaré totes les coses, no utilitzaré tant la imaginació, o no escriuré ficció. Ni aquestes prohibicions indesxifrables no interrompran el desig de sobreviure més enllà d’un passat desconegut, una lliçó de superació de les pors, la reconstrucció d’un bagatge definitiu que cap –a força de fer servir un ganivet o de trencar la cremallera– en una maleta vella atapeïda. O en dues. Unes maletes dovlatovianes on caben alguns anys de la seua vida.

Quan una novel·lista sap on vol fer anar el lector, és un plaer deixar-s’hi portar. Sap on vol conduir-lo i sap com fer-ho, aquesta és la gràcia. Planteja ara un dilema, una urgència que demana decisió. Adés mamprén l’inici d’una història, més endavant recupera aquell fil argumental que havia deixat mig obert. Més tard tanca un passatge. Al remat, compon el trencaclosques més complet que hom pot imaginar. I deixa –quasi sempre– un bon regust a la boca. Consent que el lector tanque al capdavall les caixes que ha anat deixant obertes entre les pàgines, a la manera d’unes matrioixques russes. Potser és aquesta una de les habilitats més reeixides de Mònica Batet, a banda del seu domini –diguem-ne màgic– de l’artifici de la ficció. La facilitat que té per jugar a construir universos possibles dins el món impossible de la literatura, reflexions lúcides sobre l’ofici d’escriure, hereva fidel de la tradició popular i amant del folklore literari oral i escrit. Sap captar al detall una sèrie d’instantànies excepcionals, sempre al nord dels nords creïbles. La seua és una escriptura que encoratja com més va més a seguir llegint pàgina rere pàgina per tal de descobrir els enginys creats: uns personatges sense nom que viuen sota un règim dictatorial, gent poc alegre de mena. Una generació d’escriptors malaguanyada, una maleta plena de pols que s’ompli de les quatre o cinc coses estrictament necessàries: un llibre d’estil, una gramàtica francesa, un quadern verd, un suplement d’un diari i una història d’expedició al Pol Sud. Una proposta literària exuberant que com la resta de la seua novel·lística ha d’esdevenir un referent de les nostres lletres –un clàssic, n’ha dit algú– per la gosadia i el savi mestratge de l’autora. També dins l’estructura que proposa ens hi emmirallem: de seccions i capítols ben mesurats; si ara diu que un personatge llegeix un llibre escrit amb llargs paràgrafs simètrics, ella fa el mateix al llarg de les pàgines que seguiran: escriurà llargs paràgrafs d’una mateixa extensió. Si ara inicia un conte dins d’un altre conte, confessa que no dirà el nom dels personatges, com ha vingut fent fins ara. I així ens ho trobem: un esquema preorganitzat rere un altre, com un avís d’això que ens hi hem de trobar. Amb un gran domini de la descripció, Batet dosifica la informació a un ritme admirable. Provoca sentiments diversos en la lectura, agredolços i contradictoris. Permet el joc de les especulacions, ara intuïm que som a Finlàndia o a la Unió Soviètica. Corregeix errors d’un passat col·lectiu i esmerça actituds que aposten per un futur més lliure.