Vicent Botella
Girar/Caure
Edicions del Buc / Pruna llibres, València, 2022
Hi ha uns versos del Lívius diamant de Salvador Jàfer que, empresonats dins l’hivern gèlid, diuen el desig d’estimar, la distància i el fred més profund. Tres variacions de tres tòpics en la lírica universal que podem lligar fàcilment amb la temàtica d’aquest llibre de poemes de Vicent Botella i Soler (Gata de Gorgos, 1985) guanyador del 39è premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi i editat per Pruna Llibres i Edicions del Buc. El llibre porta per títol un tàndem d’infinitius units per una barra, Girar / Caure, una juxtaposada manera d’unir dues accions, consecutives gairebé sempre, que ací perden, en qualsevol cas, el sentit possible d’unió composta. Ni copulatiu, ni disjuntiu, ni adversatiu… Siga com siga que el poeta ho haja dotat d’un sentit únic, aquest parell de verbs són el fil principal que recorre cadascun dels poemes, quaranta-quatre en total, reunits en quatre parts d’onze poemes cadascuna. I el llibre casa amb els versos de Jàfer, i casa amb el llegat poètic de la literatura / música. John Banville, Bertolt Brecht, Vinicius de Moraes, Herman Melville apareixen a les citacions… Perquè aquest poeta de la Marina, físic de formació i professió, recull de grat el testimoni que l’ha precedit i segueix la cursa de la paraula escrita per a ser cantada.
La interrogació recorre bona part del llibre, el temor al desconegut, no saber ni l’on ni el com, eternes preguntes, la por a allò inexplorat. Amb precisió i contundència, si això és possible, aquests versos amaguen tots els dubtes del món, totes les contradiccions. Quan la ciència i la poesia s’uneixen, naix aquesta dualitat feliç, unes imatges com un edifici enmig de la neu, una pluja d’àtoms que xoquen i cauen, versos curts i directes com un puny. Una veu que vol evitar els elements aleatoris, un llenguatge dens, una sintaxi que abraça l’experiència i l’admiració, un gest conscient que traça un viatge natural i tendre, com l’estima.
De primeres, hi ha l’origen, un cau inhòspit on ara s’albiren i adés nien els canvis, la intranquil·litat i l’estranyament. Els girs i la presa de decisions, la bifurcació del camí, la descoberta dels blancs de la neu, tots els blancs de la neu. El gir / la caiguda de l’aprenent de poeta, el del quadern i les ales, el de les llàgrimes seques. Els fils que s’estiren a través del temps, les insegures, sorprenents línies del temps. No és fins al cinquè poema del llibre que el jo poètic no accepta que tot passa, i que a desgrat del dolor, el pas del temps sense treva i la mort inevitables, les intencions també es poden esvair, amagades dins l’atzar / l’oblit. I en aquest origen, tros de terra on germina la poesia, habita també el passat, el record ancorat a la casa dels avis, on hi ha la flaire de la llimera, els llibres, els nispros, les tomaques de l’andana, les de penjar, el desig d’esdevenir, convertits en àtoms, pluja que xopa els solcs dels bancals. Aquell instant etern que habita en la memòria de l’home / pàgina, artefacte que accepta el silenci i el fa florir, com el fruit del magraner. Llavors, com un vent de llevant, unes mans irrompen en el camí: el caliu de la dona suau, blanca i elèctrica, la de la casa de les falgueres insondables, la que heretà el foc i el terratrèmol, la pols i les barques, la porta i la clau, el pa / la taronja pelada. Finalment, darrere del gir últim, la pàgina del retorn al tu, a aquell qui beu, sua, menja, balla i poa, gira i cau, desgrana el batec de les ignoràncies, ateny la resposta al qui, al què i al quan. L’home, l’obrer que no tremola, que organitza el vent dins el bosc, dins la dona, dins la humanitat sencera, a lloms dels dracs i els crepuscles. La cursa acaba tan breument com havia començat, amb un gir, una caiguda, una migració al fred més íntim, als versos que diuen mans, llum, platja, flors, neu, arrels, glacera, pa, girar / caure.
T’estimaria germà,
des de la terra eixuta on m’he quedat.
Però ara és l’hivern,
i se’m gelen els membres de pensar-hi.
Quan tornaràs, germà?
[Salvador Jàfer, Lívius diamant, 1975]