Miguel Bonnefoy
El somni del jaguar
Traducció de Carles Miró
Les Hores, Barcelona, 2025

Resulta curiós que un autor parisenc del segle XXI trie el realisme màgic com a model, i deixe de costat la sòlida i diversa tradició de la narrativa francesa, de la comicitat exuberant de Rabelais a la precisió estilística de Simenon, de les paròdies de Voltaire a la provocació d’Houellebecq, de l’expressió concisa i el·líptica de Stendhal a la sensualitat enjogassada de Colette, que renuncie al llegat de Balzac, de Flaubert, de Zola, de Gide, de Proust, de Camus i de tantes altres grans veus que el precediren. És cert que Miguel Bonnefoy és fill de pare xilé i mare veneçolana i que, per tant, ha degut absorbir la cultura hispanoamericana des de xicotet, però sobta la decisió de reanimar a la francesa aquesta tendència literària. Per defensar-se’n —Bonnefoy deu estar fart que l’hi encasellen—, en una entrevista televisada, l’autor diu que el realisme màgic s’estén molt més enllà de Rulfo i García Márquez (o, en la gamma baixa, d’Allende o Esquivel) i pretén encabir-hi Gogol, Oscar Wilde, Bulgàkov o Kafka, els esperits dels quals, en sentir aquestes declaracions, han degut remoure’s a l’Olimp dels escriptors. Que els déus de l’art del llenguatge el perdonen, perquè és sabut que alterar les lleis de la realitat en la ficció no converteix una narració en realisme màgic.

No s’entén del tot la postura a la defensiva de Bonnefoy quan El somni del jaguar segueix amb fidelitat els plantejaments del moviment literari llatinoamericà, i és probable que agrade a la legió de lectors que en són devots; no debades, en 2024, el llibre ha guanyat el Grand Prix du Roman de l’Académie française i el Prix Femina. La història ressegueix les vides de tres generacions d’una mateixa família des de Maracaibo fins a París, al llarg d’un segle, i els personatges perceben els esdeveniments extraordinaris com una part elemental de la quotidianitat. Els fets ficticis s’entrellacen amb altres de verídics amb una presència aclaparadora d’allò sensorial: «Les mans li feien olor de pólvores d’arròs, de maquillatge a base de canyella, d’esmalt, de pestanyes postisses, de brillants color magrana, de cera de depilar i de corrupció local». Bonnefoy s’inspira en les biografies dels seus avantpassats, sobretot en l’avi Antonio Borjas Romero que, nascut en la misèria més extrema —abandonat a les escales d’una església, és adoptat per una pidolaire que s’adona que, amb el xiquet de bolquers al costat, les almoines són més abundants—, es convertirà en un cirurgià reputat i en el primer rector de la universitat que ell mateix fundarà. També Ana María Rodríguez, la muller, serà la primera metgessa de l’estat de Zulia, que envolta el llac de Maracaibo. Tots dos tindran una filla que, a pesar de dir-se Venezuela i d’haver crescut entre medicaments i bisturís, se n’anirà a França on treballarà d’agregada cultural de l’ambaixada del seu país. El cercle es tanca quan Cristòbal, el fill, alter ego de Bonnefoy, retorna a la casa pairal i s’instal·la amb l’àvia Ana María per a escriure la novel·la de la nissaga.

Estructurada en quatre parts que corresponen als protagonistes —avi, àvia, filla i net—, el més atractiu és l’inici en què ressonen ecos de la novel·la picaresca, amb un Antonio convertit en un jovenívol brivall que es busca la vida amb agudesa, esforç i algunes dosis de bona sort. Destaca l’escena en què un gos, atiat per l’amo, persegueix com un posseït el xaval que nada a contracorrent intentant fugir-ne; l’animal rebentat per l’esforç i a punt d’ofegar-se, l’atrapa i, en comptes de mossegar-lo, se li agafa a les espatlles: «Esgotat, amb el gos a l’esquena, l’Antonio es va deixar endur pel corrent fins que va arribar a Punta Camacho, resignat a esperar que es fes fosc per sortir del llac». Hi ha efectes enginyosos, com la descoberta que fa Ana María després de la mort del Chinco, el seu pare: resulta que les monges que l’havien fet fora de l’escola no havien escrit exactament «La seva filla és un geni», tal com havia pronunciat solemnement el progenitor en llegir la nota davant de tota la família. I hi ha també tot un seguit de secundaris extravagants que tinyen les pàgines d’exotisme, com Leona Coralina, la prostituta amb una melena pèl-roja tan llegendària que aconseguí que el governador cedira els terrenys a la propietària del bordell. O la tia Zina, d’ascendència síria, amb una mirada estranya que havia fascinat un productor de cinema francés que li havia proposat anar-se’n amb ell i convertir-la en una estrella a París. Però els pares s’havien oposat, la dona s’havia quedat a Maracaibo i «durant tota la vida va mirar les pel·lícules franceses dels anys 1950 amb una bulímia nostàlgica». O Pedro Clavel, germà adoptiu de Venezuela, d’aires femenins, posseïa una bellesa pertorbadora i un esperit de xaman que el va fer descendir als inferns dels bruixots i dels posseïts. Per contra, la narració pateix d’un estil excessivament barroc i d’una tirada recurrent al transcendentalisme. El somni del jaguar toca quasi de puntetes la figura d’Hugo Chávez, que passa de colpista a llibertador i després a pseudo-tirà. La història acaba juntament amb el segle XX, amb «les primeres fractures de la revolució». No hi apareix, doncs, el retrat de Nicolás Maduro ni, evidentment, l’estampa recent de la seua caiguda.