J. M. Coetzee
La muerte de Jesús
Traducció d’Elena Marengo
El Hilo de Ariadna – Literatura Random House, Barcelona, 2019

La identitat —d’on vinc, qui soc, que faig ací—, l’afany per reconèixer el que singularitza verdaderament un individu i, sobretot, per aventurar allò que ens caracteritza com a espècie —les creences, les passions, el mal i la crueltat, la memòria i la narració, la música, la certesa de la mort…— és un dels eixos que vertebren aquesta incòmoda i alhora absorbent peça en tres actes que J. M. Coetzee tanca amb La muerte de Jesús. La qüestió de la pertinença —a un lloc, a un grup— i la batalla feroç per allunyar-se’n, per desfer-se’n com d’una tara lletja i lacerant —la ferida de l’origen— creuava les memòries novel·lades del Nobel sud-africà. Aquella obsessió enunciada en Joventut que «cada home és una illa, els pares no calen» es reprèn amb variacions en la trilogia: en La infantesa de Jesús, la primera entrega, es parlava dels vincles «sagrats» entre mare i fill, encara que Inés, la desconeguda que busquen els protagonistes siga, evidentment, adoptiva i que la troben quan David té ja cinc o sis anys; en Els dies d’escola de Jesús, Simón assumia un espai col·lateral —com el pare de l’escriptor en Infantesa—, un poc distanciat del nucli mare-fill en una mena de família artificiosa —i tanmateix sincera—, com un hoste o un convidat. I ara, aquests fils cabdellen al voltant de l’orfandat, però amb un sentit bastant sui generis, ja que David, tot i que repetisca com una lletania «jo no tinc pare ni mare. Només soc», el cert és que sí que en té: Inés va abandonar una vida còmoda a la capital per fer-ne de mare en un racó perdut de províncies i Simón —sense cercles socials— s’ha consagrat a la criança del xiquet. Per tant, David no és exactament un orfe —o no ho és més que qualsevol que se senta sol al món— per molt que reivindique insistentment aquesta condició fins al punt que, amb deu anys, abandone la llar i se’n vaja a un orfenat.

Seria exagerat dir que Simón acaba caient bé —Coetzee és especialista a crear éssers patètics i a mantenir l’empatia del lector a ratlla—, però és un personatge que ja havia adquirit relleu i profunditat en la novel·la anterior i, en la tercera part, manté un protagonisme dissimulat, a penes eclipsat per la personalitat impulsiva i seductora del menor: David és un il·luminat —no tinc por de res, afirma taxatiu—, sent que té un deure amb els orfes i, de fet, un grup de deixebles —nens i adults— es reuneixen per escoltar-lo al peu del llit quan, víctima d’una misteriosa malaltia que li afecta les articulacions, ha de romandre a l’hospital; l’obra relata, doncs, la passió i la mort d’aquest jove i peculiar messies. Però si David és l’elegit, Simón n’és el testimoni; la mirada del narrador està molt pròxima als ulls de l’home que accepta, com a biògraf i com a pare, allò que el fill, ja agonitzant, li demana: «Me limitaré a contar tu historia, hasta donde yo la conozco, sin tratar de entenderla», paraules en què pareix ressonar la consciència del Coetzee creador d’aquesta estranya paràbola. Amb una estructura teatral —les situacions avancen, sovint, en els diàlegs que mantenen pare i fill—, no resulta difícil percebre un cert paral·lelisme entre David i el Quixot —els deliris de voler salvar el altres— i entre Simón i Sancho, individus assenyats que toquen de peus a terra i que estimen i tenen cura dels visionaris. En aquest sentit, fins i tot podria interpretar-se que hi ha una reivindicació final de Simón quan, en les últimes pàgines, una anotació infantil diu que, de Las aventures de don Quijote, «Me gustó Sancho. El mensaje del libro es que deberíamos escucharlo porque él no está loco». L’obra de Cervantes és, evidentment, una altra constant de la trilogia.

Tot i la inclinació moralista de Coetzee —recordem, entre temes filosòfics, la defensa animalista en títols com Elizabeth Costello o en el recent Siete cuentos morales (per cert que l’exigència de l’autor de publicar primer en espanyol que en l’anglès original ha provocat que, de nou, el llibre no aparega en català, idioma en què sí es troben les dues primeres parts)—, el missatge que ha de transmetre David no és fàcil de desxifrar. Dmitri, el malvat redimit que manté un vincle de servitud amb el xiquet parla de la necessitat d’una «visió nova» que sacsege Estrella, la població on resideixen, la paraula il·luminada que obrirà les portes de la presó: «Tenemos hambre pero no de pan (…) sino de la palabra, la palabra flamígera que nos revele por qué estamos aquí»; segons Dmitri, David no ha vingut pels pecadors —massa senzill—, sinó que volia salvar a gent com Simón, tipus honests fins a l’exageració que representen realment un repte. Segons la infermera Rita, el missatge de David és que cal ser valent i afrontar l’adversitat amb tremp. Enmig del dolor i la desolació per la pèrdua del fill, Simón diu a Inés que, a pesar de tot, han tingut la sort que els visitara un cometa que els ha alliberat d’una vida ordinària. La mort ha desdibuixat, implacable, les dèries de la identitat i de l’origen.

També et pot interessar: