J. M. Coetzee
Siete cuentos morales
Traducció d’Elena Marengo
El Hilo de Ariadna – Literatura Random House, Barcelona, 2018

A Coetzee, li agrada provocar el lector, burxar-lo perquè no s’hi trobe còmode: és com si temera tant la sentimentalitat que l’haguera arrancada de soca-rel i, en els seus llibres, freds i esterilitzats com sales d’operacions, la respiració i els batecs s’alentiren. Això li permet mostrar-se com un moralista impassible més o menys evident segons els títols, dictaminar què està bé i què no de les nostres accions sense que es note gaire; si no fora per la seua extrema timidesa, quasi podríem imaginar-lo dalt d’un púlpit com una mena de predicador laic, sobretot després d’haver publicat les dues primeres parts de la trilogia de Jesús, que ha desconcertat bona part dels seus seguidors. Coetzee, en el cim de les lletres —amb el premi Nobel a la butxaca des de 2003—, pot permetre’s algunes reaccions excèntriques, com el fet d’exigir que Siete cuentos morales apareguera primer traduït a l’espanyol que en l’idioma original, perquè «no m’agrada que l’anglés s’haja apoderat del món. Faig el que puc per resistir-me a aquest predomini» i això a pesar d’haver declarat que deu, a la llengua de Shakespeare, «l’alliberament de l’estret món de l’afrikaner». Desconeixem els motius, però d’alguna manera aquesta decisió ha causat que l’obra no s’haja publicat en català; conseqüències editorials col·laterals que malauradament l’autor sud-africà no ha degut tenir en compte.

Pares i fills, un dels grans temes de la literatura, travessa cinc d’aquests set relats, els que protagonitza Elizabeth Costello, l’estrafolària escriptora australiana de què es disfressa Coetzee quan vol abordar de manera explícita assumptes de filosofia moral. El deteriorament físic d’aquesta dona perspicaç i tossuda, que es nega a deixar-se cuidar, complica encara més unes relacions maternofilials que no han sigut mai fàcils, en les quals no ha jugat a favor l’herència d’una educació excessivament racional. Els vincles afloren en la veu d’un narrador que s’aproxima tant als personatges que sembla transparent, a penes un vidre que filtra els excessos del jo: «¿Por qué en presencia de la madre tiene la misma actitud de los nueve años, como si los decenios que han transcurrido no fueran más que un sueño?», pensa John quan s’adona que accepta bonegades de la mare que no admetria de ningú més. Però, sobretot, és a través dels diàlegs i d’algunes cartes com es dibuixen amb pocs traços els individus i com aquests bussegen, socràticament però sovint a contracor, en abstraccions complexes que afecten les seues vides. En «Una mujer que envejece», Elizabeth discurseja sobre la inutilitat de la bellesa, —en què ens fa bé?— i creu que potser s’ha equivocat, que potser no calia omplir tantes pàgines per ser millor persona; Helen, la filla, que treballa en una galeria d’art, recorda que els escrits de la mare —forma agradable, claredat i economia— probablement han ensenyat com sentir a la gent. Morir, «algo en que los viejos superan a los jóvenes», és un altre d’aquests assumptes espinosos: una bona mort, per a Costello, ocorre lluny, en un lloc on estranys que pertanyen al negoci de les funeràries es fan càrrec de les restes mortals; d’una bona mort, un se n’assabenta per telegrama, diu. Però Helen retruca, tot i saber que no aconseguirà canviar l’opinió de la mare, que no està bé morir a soles, que això és inhumà. Coetzee vol gratar en allò què és i que no és humà.

«El perro», l’impactant conte que obre el recull —i segurament el millor— introdueix la qüestió dels animals que tant preocupa Coetzee, vegetarià i animalista militant. Ja en Infantesa, el primer títol de les seues memòries novel·lades, es presenta estretament lligat a «la granja», l’únic espai —real i simbòlic— vinculat a l’origen del qual l’autor no abjura mai: «Pertànyer a la granja és el seu destí secret, un destí amb el qual va néixer i que accepta amb joia». Destil·lat al màxim —a penes quatre fulls—, «El perro» planteja la humiliació a què es veu sotmesa cada dia una dona quan passa davant d’un reixat rere el qual un chien méchant lladra feroçment, amb odi: «Es un macho sin castrar, por lo que puede ver. Ella no sabe si el perro advierte que es mujer (…). De modo que no sabe si el perro experimenta dos satisfacciones a la vez: la de una bestia que domina a otra y la de un macho que domina a una hembra». Impressiona l’encert de Coetzee d’obrir amb aquesta peça contundent quan més endavant evidenciarà l’absurd de l’oposició «animal/humà»: què tenen en comú la llagosta i el llop, excepte el fet de no ser humans?, el llop i la llagosta s’assemblen més entre ells que el llop i jo?, planteja Elizabeth Costello. La desagradable experiència del primer text —la satisfacció del gos d’atemorir i la humiliació de sentir por de la persona— contrasten però no contradiuen la voluntat de Coetzee d’intentar concebre l’animalitat des d’una perspectiva no humana, no racional: «Un gat no és un problema», afirma la protagonista que en «La anciana y los gatos» ha decidit donar l’esquena a la seua pròpia tribu, la dels caçadors, i posar-se del costat de les preses felines. En «El matadero de cristal», construït amb escrits fragmentaris de la mare que ens arriben a través dels ulls del fill, Costello carrega contra Heidegger per haver defensat que l’experiència del món és pobre —«arm»— i limitada en els animals ja que només responen a estímuls; i contra Descartes per haver negat l’ànima als animals i deduir-ne que, per tant, aquests poden sentir dolor però són incapaços de sofrir. A Costello, tan racional que reconeix que l’empatia cap a les bèsties és un invent d’Occident de finals del XVIII, no li interessa l’amor als animals —l’amor humà és fosc i confús, diu—, li interessa la justícia.

En «Una historia», el segon conte, Coetzee retrata una dona infidel que no se sent culpable, és infidel en el temps lliure del matrimoni, quan, durant una hora o dos, deixa de ser casada; aquest personatge sense nom —resulta difícil identificar-la amb Elizabeth Costello— gaudeix sabent-se estimada per dos hòmens alhora: serà això la perfecció, tenir un marit i un amant?, és això el que ens espera al cel?, es pregunta. Tanmateix, la fredor quirúrgica del to no encomana felicitat, provoca una certa desconfiança, resulta poc creïble parlar de desig i de sexe sense tacar-se i suar. Coetzee és un escriptor intel·ligent, profund i pulcre com pocs i els seus escrits exploren vies fèrtils de reflexió sobre la bondat i la crueltat. Però com es poden extirpar els sentiments de la relació amb els animals o amb la mare?