La pregunta veritable de J. M. Coetzee

Amb posat desafiant, J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) rep el lector amb una frase del Quixot: «Algunos dicen: Nunca segundas partes fueron buenas»; tanmateix, potser precisament perquè els individus d’aquestes pàgines ja comparteixen una història i alguns records —entre ells i en relació a nosaltres— o perquè ens hem acostumat a l’atmosfera grisa i correcta que habiten, el cas és que Simón —un dels tres protagonistes al qual el narrador no abandona pràcticament mai— s’ha engrandit i ara posseeix una complexitat penetrant: «Vull convertir-me en una persona diferent», afirma quan creu que tal vegada pel seu tarannà racional no serveix de guia a David, el fill «impulsiu i apassionat de mena». A més del repte que l’autor llança amb la citació inicial —la novel·la és la segona part de La infantesa de Jesús—, el personatge de Cervantes hi apareix de tant en tant i no solament perquè el nen aprenguera a llegir tot sol amb una edició infantil de l’obra, sinó també perquè el Quixot és ara contraposat, com a boig bo que «salva gent», a Dmitri, un tipus d’una «jactància perversa» que fascina el xiquet.

Els dies d’escola de Jesús arrenca quan la trinitat formada per David, Simón —que s’ha fet càrrec del nen— i Inés, la dona que va acceptar fer-ne de mare, arriba a Estrella, una població rural de províncies, fugint de Novella perquè, en contra de les normes d’aquesta societat anodina, no volen que el xiquet siga domesticat en una escola pública. La primera temporada s’allotgen en una casa de pagès i treballen collint raïm i olives. Hi ha un cert paral·lelisme entre aquest principi i el d’Infantesa, la primera entrega de les memòries de Coetzee, que comença amb una escena en què la mare, davant la mirada espantada de la criatura, extrau les durícies de sota la llengua d’unes gallines que «malaltisses i empipades» han deixat de pondre; la família Coetzee també s’acaba de traslladar a la provinciana Worcester on «tot és pitjor» que a Ciutat del Cap. En el capítol inicial d’Els dies…, els fills dels jornalers apedreguen un ànec salvatge i, tot i que David intenta salvar-lo, l’au és sacrificada perquè els xavals li han trencat una ala. Hi ha més connexions entre els dos títols: el caràcter extremament tossut i autoritari de David i del petit Coetzee, l’aspror amb què tracten les mares respectives, el fet que tots dos siguen prínceps de casa seua però dòcils corderets a escola, i sobretot, la insistència a no reconèixer l’autoritat del pare que ara, de nou, apareix com un mer convidat o com un hoste.

«La gent es queixa que tractem els animals com a objectes, però la veritat és que els tractem com a presoners de guerra», escrivia Coetzee en Elizabeth Costello. La crueltat cap als animals és una de les preocupacions del Nobel sud-africà, que practica un vegetarianisme militant: «Per què els animals han de morir per donar-nos carn?», pregunta David als pares i, quan Simón i Inés intenten donar-li una explicació plausible, el xiquet replica «Llavors per què no mengem persones?». El «per què» implacable del menut martelleja les orelles dels progenitors alhora que qüestiona costums i convencions del món adult: David vol saber si és orfe i el pare —que no ho és de veritat— ha de desplegar un llarg raonament sobre l’amor i la família; o quan el xiquet interroga sobre la causa d’un crim, Simón respon amb paciència infinita que un home pot perdre el seny i convertir-se en un pertorbat, ni que siga momentàniament. Els animals serveixen Coetzee per a parlar de les persones, bé per contrast: aquells no distingeixen el bé i el mal, els seus actes no són justos ni injustos, no han de triar entre ser «dels que donen o dels que reben»… «Doncs jo tampoc no vull ser humà», amolla David per tancar un tema que l’incomoda; o bé perquè, com en un espill, ens hi reflectim: el gos Bolívar ha perdut l’interès per les femelles i s’ha tornat esquerp, «es troba a la darrera fase de la vida, la fase del declivi». La dissort d’envellir s’evidencia també quan David descobreix un xai petit i creu que, de no menjar, Jeremiah —el bòvid adult que coneixia— s’ha tornat jove: «Ningú no es fa petit en aquest món (…) És un Jeremiah nou que ha ocupat el lloc del vell (…) La gent troba els petits entranyables, però no els vells. Ningú no vol acariciar un Jeremiah vell. Aquesta és la seva desgràcia».

No hauria estat millor que l’ésser humà haguera romàs com un primat més, sense raó ni certesa de la mort, sense vergonya ni humiliacions, sense dèries existencials? Tot i amb poca convicció, aquesta pareix ser una de les «preguntes veritables» que l’autor planteja en un univers poblat per individus que han acceptat perdre les arrels, la memòria de la infància i d’allò que eren abans d’arribar a port; David n’és una excepció perquè, malgrat la curta edat, «sent amb una intensitat poc habitual la falsedat de la seva nova vida». Ara, en el trànsit dels sis al set anys, acudeix a una peculiar acadèmia «dedicada a l’ensinistrament de l’ànima per mitjà de la música i de la dansa», centre dirigit pel senyor Arroyo, pianista i compositor, i per Ana Magdalena, preciosa ballarina que encisa l’alumne però que no convenç del tot el pare perquè li suggereix «una castedat cruel i maltractadora». Simón, fred i assenyat, no combrega amb les creences sobre els estels i el reialme dels números nobles, és una figura que actua de contrapunt d’aquestes «paradoxes i mistificacions barates». Amb un estil nu, calibrat —la seua escriptura sona autèntica o és una gran mentida?, es pregunta el protagonista— i amb una acció i un ritme que sorprenen en una novel·la filosòfica, Coetzee indaga allò que, en el fons, identifica l’ésser humà: les passions?, el mal?, les religions?, la capacitat de fabular?, de comptar i mesurar el món?, de recordar?, de commoure’s escoltant una melodia? No hi ha resposta, però el llibre suggereix que allò que activa l’ànima és l’experiència de la música.