Joc d’espills de Vicenç Pagès

Si tafaneges en el web de Vicenç Pagès (Figueres, 1963), t’adones que no hi ha fotos seues; és a dir, sí que n’hi ha —de xiquet, de jove, en actes i presentacions de llibres—, però no d’aquelles en què un autor posa intencionadament per al fotògraf, no hi trobem aquells retrats canònics que habitualment associem amb els lletraferits —sovint primers plans de rostres i mans— i que els lectors conservem en la memòria perquè apareixen en ressenyes i entrevistes. És curiosa aquesta absència sobretot perquè no sembla descabellat relacionar-la amb la sèrie «Escriptors inèdits» que, entre altres coses, pretenia «estudiar la construcció de la imatge pública de l’escriptor», explica Pagès en les «Notes» finals d’Exorcismes, una Antologia personal dels tres volums de contes que ha publicat fins ara i que recorren vint anys d’ofici, fins el 2005. De les tres biografies fictícies d’individus que han escrit però que no han publicat que s’hi recullen —il·lustrades amb fotos de Jordi Puig—, destaca Luis Camps Puebla, paròdia d’aquella sobredosi de semiòtica, estructuralisme, postmodernisme, desconstrucció i psicoanàlisi que alguns rebérem en la facultat; així, el protagonista «s’aboca a l’escriptura sense gènere, al text que conjuga teoria i pràctica revolucionària, a la potència negativa del fragment, al “falansteri de l’arxiescriptura” (…). En deu anys, Luis escriu quatre “contranovel·les”, a cavall entre la ficció i la filosofia, entre la dispersió i la perversió…». El traç és caricaturesc però posseeix un final elegant que —com tem l’autor— quasi converteix la peça en homenatge.

Molts dels relats aplegats en Exorcismes prenen formes diferents de l’assaig i revelen un humor constant i sofisticat. Així, en Puella gerundensis, Vicenç Pagès situa el naturalista Linnaeus a Girona, on ha descobert una nova varietat de l’homo sapiens, i recrea la veu del famós taxonomista del díhuit a través d’unes cartes descobertes a l’arxiu del Jardí Botànic de Madrid per Àngel Mauri —un dels personatges que més sovinteja les pàgines de Pagès. En un altre registre, però sense abandonar la veta dels estudis i tractats, es troba Gnocchis, sobre l’origen i la naturalesa d’aquestes boletes ovades i estriades, un text no recomanat als addictes a aquest tipus de pasta, ja que, després de llegir-lo, no els serà fàcil menjar-ne de nou. Agraïm el riure desfermat i catàrtic que provoca Allò que diu «La Vanguardia», que reprodueix algunes cartes al director sobre un tema mític de debat que s’estengué durant mesos a començament dels noranta —quants escriptors inèdits queden encara al món, xe. Al voltant de la lingüística i la gramàtica graviten alguns títols, com La correctora, la protagonista del qual llegia el Fabra del 32 «un mínim de dues hores al dia»; o el fascinador Cercles d’infinites combinacions, en què un col·lectiu d’iniciats descobreixen significats ocults en les frases exemple del Diccionari fabrià i en fan una complicada classificació: «frases de la llengua, de l’esperit, de l’èpica, de la lírica i frases del cinquè cercle»; l’habilitat de Pagès per a imitar escrits cabalístics —i de tota mena— és il·limitada. Entre jocs de llenguatge i de sentit, el lector s’hi troba, de sobte, buscant riure, començament, traspassar, entre o emprar en el DIEC —«Emprà un seu parent perquè anés a emmetzinar el príncep».

Mestre de la variació i l’experimentació, Vicenç Pagès ha provat amb altres formes de la narrativa breu, sobretot en el primer llibre, que fou «un mostrari, un catàleg de possibilitats», diu. Les que anomena inficcions plantegen —explica l’autor— els límits de la versemblança: la primera, impactant, reprodueix el ritme frenètic de fugida de Bonnie and Clyde amb un desenllaç humà i gens gloriós; les a penes cinc planes de la Segona inficció fan realment olor de western. Per contra, el monòleg paranoic d’una dona rural que es va recloent i abandonant de L’altre dia vaig anar al metge resulta un poc pesat; i tot i que els esquetxos de Per llegir al metro tenen certa gràcia i representen un exercici de condensació, tampoc no són el millor del conjunt. Pagès encertà allunyant-se de la foscor o tractant-la higiènicament des d’una certa distància. En El poeta i altres contes (2005) —el tercer volum—, incorporà alguns relats ambientats a Figueres dels quals s’hi inclouen Astòria —escrit amb un argot de colla— i Continental, entranyable perquè reprodueix, sempre amb un punt de sornegueria, els cerimonials fraternals entre joves vilatans amics de tota la vida.

«Sospito que als trenta-i-tants arriba la sensació, entre dolorosa i tranquil·litzant, que per cada decisió presa hem deixat de fer alguna cosa. Aquest és, em sembla, el fonament del tema del doble», comenta Vicenç Pagès, assumpte que abordà en En companyia de l’altre (1999), el segon recull de contes. En Camí del mar —senzill, amb un toc nostàlgic—, cada personatge desitja el que té aquell amb qui es creua: una bicicleta, un cavall, una avioneta. La fantasia de la transmutació en qualsevol veí de la urbanització d’adossats idèntics que comparteixen piscina d’El conillet d’Índies permet mostrar com el protagonista s’adapta, sense escarafalls, a canvis lleugers —el cotxe, el tallagespa, la dona o els fills—, «un petit desplaçament en la quotidianitat familiar». Irònics però sense travessar la làbil frontera del sarcasme, són impagables els «petits premis de consolació» que obté el narrador de Zones d’ombra abans de dissoldre’s en altres éssers quan, a contracor, ha d’anar al parc amb la filla, unes observacions amb tènues tocs de misantropia pròpies d’un intrús. En aquest cas, brilla especialment la primera part, quan encara no s’ha introduït l’element fantàstic, com una harmonia complexa, composta de matisos i modulacions. En El captiu —un dels millors del volum—, un professor d’institut i un alumne comparteixen identitat, excusa que permet a Vicenç Pagès retratar, amb un somriure divertit, el món adolescent. De les Sis miniatures finals, esbossos de tipus que tots coneixem —l’emfàtic, l’immobilista, l’abstemi, l’invisible…—, en destaca L’home-déu, una nova versió de la història sagrada en què Pilat hauria alliberat Jesús.

Recórrer les pàgines de Vicenç Pagès és travessar un bosc frondós i divers de formes narratives exòtiques. Exorcismes —gran títol— conclou amb la Biografia d’Àngel Mauri, un informe de vida ple de referents musicals, cinematogràfics, literaris i de cultura popular que els lectors nascuts abans de la dècada dels huitanta reconeixeran sense esforç —no costa gaire coincidir amb moltes de les coses que Mauri va detestant al llarg dels anys: les faldilles escoceses, Jackson Five, José Luis Perales, Richard Clayderman, Bee Gees, Umberto Tozzi, Pablo Abraira, Boney M., Trivial Pursuit, Miguel Ríos, Kenneth Branagh, Robin Williams, Whoopi Goldberg, Pedro Ruiz, Eduardo Zaplana, l’arròs pastat, els premis Planeta. D’entre totes les identitats de Pagès —heterònims i espills fragmentats—, esperem que torne la d’escriptor de contes: «No parlo d’autoficció, sinó d’artefactes, de joc i de foc, de passió i d’ofici —i també de misteri».