Irene Solà
Canto jo i la muntanya balla
Premi Llibres Anagrama de Novel·la
Anagrama, Barcelona, 2019
La muntanya habitada que ha dibuixat Irene Solà en l’últim premi Llibres Anagrama de Novel·la és un bigarrat tapís de veus que sorgeixen d’arreu i que travessen els temps des de la formació orogràfica fins a l’actualitat: la tempesta, els bolets, un cabirol, el plec tectònic, una gossa, però també les bruixes i els espectres dels morts que s’hi han «quedat encallats», a més d’un grapat d’humans de diferents generacions que hi conviuen i d’algun foraster fascinat per les estampes de pagès. Les vides i la memòria d’uns i d’altres s’entrecreuen i avancen en una estructura mesurada que, com una càmera que tancara lentament l’objectiu, acaba enfocant amb nitidesa una sola història d’amor i, més encara, un sol individu. Perquè tot i la presència poderosa i primigènia de la muntanya —i de les llegendes i dels éssers naturals i pseudofantàstics que la poblen—, la protagonista de la novel·la és Mia, algú que «No hauria sigut una dona atractiva, en una ciutat. Hauria sigut una dona estranya, o una dona basta o ves a saber, però allà amb el gos i els coberts d’eines darrere l’hort i amb les gallines i els arbres, i la carnisseria, allà a la cuina, era una dona que volies que sabés qui eres». Un dels encerts de l’autora és precisament això, haver discernit, entre una multitud de rondalles i narracions diverses —tot i la referència al títol, diria que en sobra «La poesia»—, l’anècdota més fèrtil i haver controlat els fils i les ramificacions perquè hi convergisquen.
Aquest és un univers profundament rural, però d’un ruralisme literari, de conte de fades més que no pas de natura; així, l’os del Pirineu, per exemple, no és cap mamífer plantígrad, sinó la interpretació camperola de la bèstia, una mena de mite representat en una celebració popular —«Els ossos es llevaran amb la primavera i serà una primavera ferotge. (…) Soc la vostra por que se lleva un cop a l’any»—; o bé és el malnom, carregat de simbolisme, d’un dels personatges. De fet, hi ha una exaltació explícita, amb ecos guimerans, de la terra alta —«No m’estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana»— en detriment dels urbanites, perquè «Els de ciutat vivim tots aigualits». Potser aquest tint un punt maniqueu —matisat per qui considera que «aquest lloc pesa com una llosa (…) Tot tan petit, tot tan igual»— i l’excés de transcendència que transpua la vida a muntanya llasten un poc una obra en què, tanmateix, ressona un to ben afinat i un llenguatge suggeridor: un llamp «obert com una teranyina», el riu que és «com una llengua neta que va llepant totes les pedres» o el plor que «comença com un animal petit. Com un sol núvol, com una boira fina al pit. Comença com un mal diminut, com una inflor lenta…»; sent debilitat pel fet que ploure no siga impersonal sinó que «una vegada vam ploure granotes i una altra vegada vam ploure peixos. Però el millor és pedregar». El món atàvic d’Irene Solà posseeix la contundència dels relats tradicionals, però destil·lats per les formes artístiques de la modernitat.
