Paisatge amb figures

Fer de l’entrevista un gènere major i no deixar-ho córrer com un canal de publicitat, això aconsegueix aquest llibre. Diàlegs intensos, converses plenes de literatura i de complicitat, testimonis irrepetibles, paraules d’unes dones que han fet de l’escriptura literària el seu cavall de batalla, tot això és aquest llibre. Que les entrevistes bé podrien ser pròlegs a l’obra de qualssevol de les autores, és la idea que se’ns apareix insistentment mentre les llegim. Podem guaitar en uns racons vitals i literaris des de les preguntes i les observacions que s’hi fan, podem indagar en la creativitat artística, desvetlar dedicacions i influències, passatges vitals i estats anímics d’aquestes escriptores. Hi apareixen reflexos de retòrica, dibuixos d’artifici, l’una trepitja terrenys inhòspits, l’altra revisa injustícies i finals mal resolts, una altra encara ha viatjat lluny i sempre ha tornat a casa.

I cal entrar-hi de cap. Primer, Maria Aurèlia Capmany. La imaginava al Palau de la Virreina, allà enmig de la Rambla, on tenia el despatx de regidora d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1983 i 1991. Combativa i tendra, solidària i resistent, aquella dona admirada podria ben bé ser el nexe d’unió de totes les que apareixen en aquest volum, començant per l’entrevistadora mateixa! Perquè el nom de la Capmany (i també de Caterina Albert, Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig…) apareix com a referent indiscutible en bona part de les entrevistes realitzades per Marta Nadal, i aplegades en aquest treball coral, les Baules d’una cadena. Són escriptores catalanes –una considerable representació de diverses edats– que han viscut plenament i activa les últimes dècades del segle XX i les primeres del XXI. Començant per Anna Murià, que se subestimava com a escriptora, testimoni de primera mà de l’aventura de l’exili, conreadora del gènere epistolar a través de les cartes que va intercanviar amb Mercè Rodoreda; i acabant per Irene Solà, la jove que ha conjurat la memòria per preservar-la immersa en el paisatge i la llum, potser menystinguda per la seua curta edat. Que no hi són totes ja s’ha dit? Tant és. Vaja per endavant que tan necessari és aquest testimoniatge literari, aquesta mirada que dibuixa les figures del paisatge de les nostres lletres, tot i la tria personal, com la creació literària mateixa, peça clau de la cultura general d’un país. Vint-i-una entrevistes literàries, doncs, amb tota la feinada i el treball de fons que això comporta, publicades a Serra d’Or durant les dues darreres dècades del XX i la primera del XXI i algunes d’inèdites, dutes a terme durant l’any 2020.

Cuinades a foc lent, amb una senzillesa i generositat admirables, aquestes entrevistes ens permeten conèixer, a través dels ulls d’un grapat de dones que escriuen i de la mirada intel·ligent d’una gran lectora, quins són els camins recorreguts, amb quina potència uns noms de dona han habitat l’univers literari, han viscut i hi han deixat el seu llegat. I com en un joc de trencaclosques, aquest recull de veus lletraferides permet ser llegit en un ordre totalment aleatori i atzarós. Si bé els retrats apareixen ordenats per l’edat de l’autora entrevistada, podem anar cap allà on desitgem: la Capmany, l’Abelló, la Pàmies, la Pesarrodona, la Marçal, la Cadenes, i resseguir el mateix camí que elles han traçat, treballadores de la cultura, crítiques, poetes, traductores, periodistes, que han concedit un fragment del seu espai íntim per compartir, sense miraments ni vergonyes, potser sense vels als ulls (o mascaretes al rostre), amb qui tinga interés per conèixer el paper de les dones en les lletres catalanes. Nadal, l’autora que ha dedicat un grapat d’anys a la literatura catalana, que va coordinar les activitats educatives de l’any Rodoreda (2008), és autora del postfaci a Mirall trencat (2006), de Mercè Rodoreda, de l’estudi i edició del llibre Bestiari i altres poemes (2008) i de l’estudi introductori a Viatges i flors (2011), de la mateixa autora. També va comissariar l’any Maria Aurèlia Capmany el 2018. Amb pas ferm i bona lletra, Nadal i Brunés sap que no serem sinó nosaltres, les dones en aquest cas, i aquelles persones que desitgen cohesionar la literatura del nostre país, qui aconseguirem fer de les lletres las cadena que siga capaç d’ancorar aquest vaixell que navega per aigües massa sovint tèrboles. I no sense els entrebancs d’un passat censurador o un present pandèmic, Marta Nadal escolta les vint-i-una baules que parlen, en femení, de política, també cultural, de literatura, feminisme, treball i família, estudis, Països Catalans, exilis i soledats, ràbia i llàgrimes contingudes, vida rural i urbana, amor en parella, mort. Tots els temes, més d’un sotrac, totes les edats de la dona, temes que ací trobem exposats per persones transgressores, rebels, fràgils, avançades al seu temps, modernes. Perquè Marta Nadal les coneix bé o, si més no, n’ha llegit i estudiat l’obra. Amb això, i un cert grau de contenció i humilitat, inclou el seu treball compromès al que de ben segur serà un document de consulta obligada per a tot aquell, tota aquella que desitge saber què tenim, d’on venim i, sobretot, on som.