Voltaire, el nàufrag de l’optimisme

Voltaire
Contes filosòfics
Traducció de Joan-Lluís Lluís

Bernat Metge / La Casa dels Clàssics, Barcelona, 2022

Així com sempre ens ha agradat imaginar ucronies, amb resolucions alternatives de batalles i d’episodis polítics transcendentals de la història, també amb la literatura se’ns presenten de vegades altres opcions, vies descartades que desafien la nostra curiositat de lectors. La prosa de Thomas Mann, tan altiva i aristocràtica, cedeix el pas en comptades ocasions a una ironia abrasiva, retrats incisius que obrien la porta a un novel·lista dotat especialment per a un humor gratificant que utilitzà tan sols com a excepció. O bé Nikolai Gógol, a qui mai perdonarem que els deliris religiosos li impediren continuar —amb el mateix estil lluminós i feliç— Les ànimes mortes, obra inacabada que concentra caricatures colorejades amb tons resplendents i unes vibracions màgiques. Pel que fa a James Joyce, és difícil saber en quin moment malgastà una capacitat lingüística febril i un do creatiu sense precedents i s’obsedí amb una mena de joc privat extenuant, indesxifrable. En el cas de Voltaire, en canvi, la sort ha caigut a la nostra banda, tot i que no satisfaria les expectatives de l’autor. Si comparem les seues obres de teatre i poemes èpics —d’una ampul·lositat fatigosa— o bé el Diccionari filosòfic amb la vivacitat i l’audàcia de la seua correspondència privada, tan sols tindríem una petita mostra del que podria haver estat la versatilitat dels seus escrits. Una capacitat per al sarcasme, la polèmica i la paròdia literària que irrompen, afortunadament, en els seus relats i que el converteixen en un narrador fundacional per a l’època contemporània. Això sí, amb un gènere que —coses de la literatura— el mateix Voltaire considerava menor, un pur entreteniment d’escassa volada.

De fet, la cotització de Voltaire mai no ha estat uniforme ni fàcil de catalogar. Etiquetar el segle XVIII amb el seu nom o erigir-lo en un precursor del que més endavant es consideraria un intel·lectual compromés no han ajudat, precisament, a valorar la seua aportació literària. Les seues idees filosòfiques ben prompte serien jutjades amb severitat —i amb desdeny—, sense concedir-li l’entrada en el club dels grans pensadors europeus. Així mateix, les seues crítiques ferotges a l’absolutisme, al poder tirànic de la religió i a les més variades injustícies de seguida quedarien tergiversades, en les generacions posteriors, per l’esclat de la Revolució. Una alteració radical de l’ordre establert que un elitista Voltaire, mort uns anys abans de l’alçament, mai hauria subscrit. Moltes de les seues pàgines més virulentes contra la Inquisició podrien aplicar-se també contra el terror de Robespierre. Per a l’anticlericalisme més combatiu de les dècades següents, el seu deisme no s’ajustava a consignes subversives que exigien un to més agressiu i reduïen l’autor a un referent massa tènue i desdibuixat.

Contràriament a una imatge tallada en marbre, és a partir dels dubtes i les contradiccions de Voltaire que naixen els seus Contes filosòfics, escrits per a ser llegits en els salons de les grans dames de França —entre sedes i bons menjars— o per a ser publicats amb pseudònim i eludir la censura i l’amenaça de l’empresonament. En aquest sentit, Voltaire milità amb convicció en les idees que desplegà en la seua obra —la fe en la raó i la denúncia del fanatisme—, però sense renunciar a les temptacions d’un intel·lectual captiu de la seua sensualitat, que li agradava ser reverenciat i aplaudit en companyia de la seua amant, madame de Châtelet, o que embadalia l’auditori amb improvisacions i relats enèrgics. Encara que la unanimitat no era completa: Voltaire explicava enutjat a Lluís XV que uns brivalls contractats per un noble l’havien apallissat al carrer. La resposta del regent fou poc ambigua: sou un poeta, és normal que de tant en tant us bastonegen. L’intent d’influir —i civilitzar— el monarca francés o Frederic II de Prússia acabarien en un profund desengany, com també moltes de les reformes progressistes d’institucions i governs que Voltaire havia abanderat. En els seus Contes filosòfics hi ha mordacitat i amargor, però ben sovint queden diluïdes enmig de la burla —d’un humor resignat— i de rialles que són el millor antídot contra una concepció monolítica del món. Si el gest vidriós i malcarat és habitual entre els intel·lectuals quan la realitat no s’ajusta a les seues previsions, Voltaire és més procliu —sàviament— a l’autoironia. Quan al final de la seua vida tornà a París per a l’estrena d’Irene, una multitud es congregà per a aclamar-lo com una divinitat. Des de la seua carrossa decorada amb estrelles l’esponjament de la vanitat no li impedí insinuar: també haurien vingut si haguera de pujar al patíbul.

Una bona part dels protagonistes dels Contes filosòfics se senten derrotats perquè confiaren que el seny i la tolerància, algun dia, serien decisius per al futur de la humanitat. Com en Zadig o el destí, amb un personatge que s’enfronta a nombrosos perills ja que amb l’ús de la raó i la bondat no aconsegueix véncer la dissort, la hipocresia i l’enveja que són els veritables motors del món. Aquesta creença es manifesta amb un to més aspre i desesperançat, com en la Història dels viatges de Scarmentado, o bé amb una mirada més indulgent en L’home dels quaranta escuts, quan la fugida de la misèria permet a l’amfitrió organitzar tertúlies en què es mostra conciliador entre bàndols que disputen furiosament des de posicions inconciliables. Però és amb Càndid que Voltaire reflecteix les nombroses humiliacions amb què castiga l’experiència quan tenim uns objectius massa elevats —i absolutament irreals— sobre el gènere humà. La visió del seu amic, el doctor Pangloss, que vivim en el millor dels mons possibles és desmentida en cada capítol de la novel·la, ja que la cobdícia i la falsedat regeixen la majoria dels impulsos de la societat, fins que el protagonista decideix cultivar el seu hort i abdica de l’idealisme que ha enterbolit la comprensió dels fets que s’han succeït.

Però com a mèrit de la literatura, les apologies morals i les crítiques incandescents —i brillants— que Voltaire dedica a pràcticament tots els estaments socials que conegué, tan sols omplin una part de les narracions. L’autor es deixa dur pel seu desig de jugar amb les regles de gèneres tradicionals, i pels seus relats apareixen històries d’aventures i de viatges, inicis de novel·la picaresca, la més variada paleta per a pintar situacions amoroses, escenaris exòtics i regnes desapareguts, a més de retratar països i ciutats d’Europa amb altres noms i claus per a poder identificar-los. I és cert que de vegades Voltaire s’allargassa en la trama o dibuixa paisatges —com Eldorado o terres de l’Orient llunyà— que requerien una dosi major d’imaginació, o bé que abusa d’escenes precipitades i del recurs d’eliminar personatges per a recuperar-los unes pàgines més endavant amb una absoluta indiferència per la versemblança. Però aquest és un dels pols d’atracció dels Contes filosòfics, una passió per narrar que no admet una treva, on les idees i els pensaments més sofisticats conviuen amb princeses i lladres, sequaços intimidatoris i nobles prínceps que no permetran que el mal triomfe en l’argument. Algunes disquisicions són una mica carregoses, com en Les cartes d’Amabed o Història de Jenni, on el narrador atorga la paraula als contendents sense preocupar-se del temps de les rèpliques. Ara bé, aquestes són les normes que Voltaire anuncia per a qui vulga seguir-lo, una escriptura efervescent, magmàtica, imprevisible en els canvis de ritme, que es pot solucionar en unes línies o en un torrent discursiu.

El deute amb Rabelais és explícit en els Contes filosòfics, però en aquests relats tenen una empremta cabdal —quant a temes, personatges fantasiosos i espais— Les mil i una nits. Voltaire capgira una volta i una altra seqüències i decorats asiàtics, com en La princesa de Babilònia, i en aquest grup d’històries situa dilemes i controvèrsies morals que podrien intercanviar-se amb qualsevol lloc d’Europa. Enmig de deserts, carrers atapeïts de comerciants o palaus luxosos el narrador reparteix galtades i verí a tort i a dret: censors, professors ridículs, acadèmics corruptes i ambiciosos, escriptors mediocres i rancuniosos. Una tècnica que l’autor incorpora a les seues històries amb més contundència i acidesa a partir d’una obra que el captivà, Els viatges de Gulliver de Swift, el fet d’utilitzar el punt de vista més allunyat i estrany per a elaborar un inventari dels vicis i dels defectes que regnaven en la seua societat. En Micromegas uns visitants de l’estel Sírius i de Saturn constaten que a la Terra tot és ínfim, irrisori, sobretot els desigs dels seus habitants que mai responen a necessitats veritables. Consternats, després de conéixer l’opinió d’uns filòsofs, els viatgers comproven l’afició dels humans a massacrar-se entre ells per un irrefrenable instint bel·licós o per unes creences grotesques.

De fet, un dels motius més present en les pàgines d’aquests contes és l’aversió de Voltaire a les religions, la utilització sobretot de l’església catòlica dels seus privilegis per a perpetuar-se en el poder i aconseguir beneficis econòmics i polítics amb el seu control sobre uns governs que, a més a més, extorsiona amb perseverança. Els jesuïtes són un blanc reiterat de les seues invectives, però també la majoria dels ordes eclesiàstics i, en especial, l’extensió del poder del Papa, els mètodes cruels de conquesta sobre els territoris que sotmeten amb el sadisme complaent dels inquisidors. Rituals i devocions són escarnits a consciència, i també l’ateisme que —segons l’autor— dona coartada a actes detestables. Però cal subratllar que per a un amant de paràboles i llegendes com Voltaire sobta una lectura tan superficial i esquemàtica de la Bíblia, amb comentaris banals i bromes fàcils, fins que emergeix un antisemitisme canònic amb què responsabilitza el poble jueu d’alguns dels pitjors mals de la humanitat. Junt al seu menyspreu pels originaris del continent africà, un aspecte difícil de digerir a pesar del to de comicitat amb què vol embolcallar les seues impressions.

“Les disputes metafísiques s’assemblen a unes pilotes plenes d’aire que els combatents s’envien l’un contra l’altre. Les bufetes es rebenten, l’aire s’escapa, i no queda res”. Voltaire percebia amb incomoditat les densitats i foscors del llenguatge per a descriure la realitat i la rellevància de les idees, i és per això que se’l nota engrescat amb les possibilitats que li proporcionava la narrativa, amb l’elasticitat d’uns relats que Joan-Lluís Lluís ens ha facilitat amb un treball modèlic de traducció. Quan el protagonista de L’Ingenu és empresonat a la Bastilla junt a un sacerdot jansenista, després de debats i d’intenses reflexions, arriba a la certesa que ni la filosofia ni la literatura el recompensen, privat de la llibertat i de l’amor de la seua estimada. Però, si de cas, un dels consells a què s’aferra Voltaire amb més fermesa en els Contes filosòfics és quan l’àngel tutelar de Mèmnon —amb serenitat comprensiva— intenta mitigar l’escepticisme lúgubre del seu confident, i li recorda que el nostre destí tan sols canviarà —i millorarà— a condició que no ens obsedim amb “el propòsit estult de ser perfectament assenyats”.

També et pot interessar: