La mirada irònica i compassiva de Jean-Paul Dubois

Jean-Paul Dubois
No tots els homes viuen al món de la mateixa manera
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Edicions 62, Barcelona, 2020

Probablement, una de les coses més difícils d’aconseguir en una narració siga allò tan eteri que solem anomenar to i que és, en els llibres, com l’encant en les persones, «no gaire important, però sense això, cap altra virtut no val gens», deia Borges que havia après del seu admirat Stevenson. Un dels encerts del premi Goncourt de 2019 és, precisament, haver modulat una veu sense arestes, que flueix com la d’un confident que aprecies. Des de la presó de Mont-real, Paul Hansen rememora una vida que comença a França el 1955 i continua al Canadà quan el protagonista ha fet els vint-i-un anys. L’obra alterna els records amb fragments del present carcerari, on Paul comparteix una cel·la diminuta amb Patrick Horton, tipus gegantí d’humor volàtil i devot de les Harley Davidson: «Quan en Patrick va saber el motiu del meu empresonament, es va interessar per la meva història amb la benignitat d’un mestre gremial que pren consciència de les primeres temptatives maldestres del seu aprenent». Són dos mons que contrasten, el de fora i el de dins del centre penitenciari, però que comparteixen una mateixa mirada afable i irònica alhora.

En No tots els homes viuen al món de la mateixa manera, Jean-Paul Dubois tracta amb respecte els éssers que ha creat, individus no extraordinaris que atresoren febleses, contradiccions i algunes virtuts quotidianes, com la paciència. Si bé Paul Hansen és el narrador de la història i qui manté, en certa manera, la intriga ja que el lector espera esbrinar què ha succeït perquè haja estat condemnat a dos anys de presó, el vertader protagonista és, en realitat, Johannes Hansen, el pare. Nascut a Jutlàndia, a la xicoteta població de Skagen, a l’extrem més septentrional de Dinamarca, Johannes pertanyia a «una facció molt minoritària» dels que hi residien, els de terra ferma; a més, en comptes de dedicar-se a la producció de farina de peix, s’havia interessat per la religió, «esport fins aleshores completament ignorat per la resta de la família». Johannes havia abandonat el paisatge del mar del Nord i la llengua danesa en casar-se amb Anna Madeleine Margerit i instal·lar-se a Tolosa, a la vora de la Garona, on els pares d’ella posseïen Le Spargo, un petit cinema d’art i assaig, «raríssima categoria aleshores». El retrat de la felicitat plausible d’aquest matrimoni construïda sobre els desacords habituals entre els dos personatges és un dels millors passatges de la novel·la: la mare, «hermètica a les coses de l’Església i de la fe, refractària a la idea mateixa de pecat», mai no posava un peu a la parròquia i perdia els estreps quan el marit li amollava «aquell urticant mantra fetitxe que tan orgullós el tenia: “Tant de bo poguessis viure, ni que fos per unes hores, en la perfecció de la fe”». Són els bons temps d’un matrimoni que, tanmateix, es deteriorarà amb les disputes i les misèries de cada dia i que es trencarà quan, després d’haver obert les portes de Le Spargo a Maig del 68, Anna Madeleine decidisca projectar Gola profunda, el primer film realment pornogràfic, el guió i els diàlegs del qual «s’haurien pogut escriure en un confeti».

De fet, recrear esdeveniments històrics com de passada, integrats en les atzaroses vides dels protagonistes és altre dels encerts de Jean-Paul Dubois, que situa Paul Hansen, el narrador, entre la modernitat d’una mare cinèfila que absorbeix consignes marxistes de tota mena —«quan es feia de nit, Marx, Lenin, Trotski, Mao i Bakunin omplien la cartellera»— i els costums més tradicionals del pare protestant, un home d’una altra època, que no és un autèntic francès però que, després dels anys a Tolosa i de l’esforç per dominar l’idioma en què havia de pronunciar els sermons, tampoc no és un danès de soca-rel. El predicador emigra, doncs, a Thetford Mines, al Canadà, on la Methodist Church «sembla feta a la seua imatge: acollidora, tranquil·la, dolça i forçuda». A partir del moment que Johannes Hansen desapareix d’escena, l’obra perd part de la força que se sustentava, sobretot, en aquest personatge magnètic. I això a pesar de la colla de secundaris de curta durada que resplendeixen ací i allà: el pare del company de cel·la, mestre que adorava els alumnes però que no sabé estimar els fills; Gerard Damiano, director de Deep Throat i The Devil in Mis Jones; Gérard Leblond, atractiu organista de l’església metodista amb perfil seductor del Hollywood dels quaranta que, quan tocava «la felicitat omplia les naus i els timpans, Jesús tornava al seu sepulcre i en Gérard (…) regnava com a únic senyor dalt dels cels». Més fluixos són, per contra, Winona Mapachee, dona del narrador, i Edouard Sedgwick, nou resident a l’Excelsior, edifici de Mont-real on treballava com a superintendent Paul Hansen fins que es detingut, jutjat i tancat a la presó; són figures que es perceben excessivament monolítiques: ella, d’una bondat i afectuositat inalterables; i Sedgwick, tot el contrari, «l’arquetip del bergant cautelós, del xacal hipòcrita».

Hi ha en No tots els homes viuen al món de la mateixa manera, certes imatges que es repeteixen, com les finestres que donen a un riu: a Tolosa, Johannes Hansen espera cada nit la dona mentre paladeja una copa de vi i observa, en silenci, la Garona; anys més tard, des de l’angle de l’esquerra del vidre del calabós, el fill albira les aigües veloces del Prairies a Mont-real. Amb sort, com succeeix algunes nits, el visitaran els morts que s’estima. O la sorra que cobria insistentment l’església del segle XIV a Jutlàndia, dedicada als patrons dels marins, i que els veïns havien d’excavar per poder entrar-hi fins que, finalment, es va abandonar i, entre les dunes, emergeix només uns metres del campanar. Excavar la sorra; retardar, mentre siga possible, la confusió i el caos.

També et pot interessar: