Portada

Wisława Szymborska
Instant
Traducció de Joanna Bielak
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2018

La imatge de víctimes llançant-se al buit des de les Torres Bessones de Nova York poc després de l’impacte dels avions. Una imatge que el poema, com la fotografia, pot aturar i deixar congelada; i així, tant l’un com l’altra els mantenen vius: “Puc fer per ells només dues coses: / descriure aquest vol / i no afegir-hi la darrera frase”, escriu Szymborska en el poema que obri el llibre. Una declaració d’intencions, una mena de pròleg que remet al títol del conjunt: l’instant que, en aquest cas, es pot fixar per mantenir en vida uns éssers humans. Però l’instant és també la unitat en què es mesura la felicitat. I, per aquest motiu, en el poema que comparteix títol amb el conjunt, és la imatge d’un d’aquells pocs moments en què tot és al seu lloc, com si mai no hi hagués existit l’abisme ni la foscor: un bosc amb l’aspecte de bosc, un rierol com un rierol, uns ocells que fan el paper d’ocells. “Un d’aquells terrenals instants / que s’implora que durin”.

De fet, Instant és una obra essencialment optimista, amb alguna comptada excepció. Publicat el 2002, era el primer poemari de l’autora polonesa des de la concessió del Premi Nobel de Literatura l’any 1996. Més aviat un recull de poemes que no un llibre en el sentit unitari del terme, que combina temes i formes diversos: des de poemes més íntims a d’altres d’abast més col·lectiu, des de poemes de diverses pàgines a d’altres d’uns pocs versos. Servits per una veu sàvia i experimentada, més esperançada que no escèptica, que valora el gaudi que prové de les coses mínimes, de l’instant, fins i tot d’algun entrebanc. En els versos de Szymborska es pot llegir la fam d’aprofitar el moment, un carpe diem que sovint va acompanyat de l’obligació moral de sentir-se afortunada de cada mínim detall. En poemes com “Ball” o com “Nota”, per exemple, les coses senzilles i quotidianes són les que importen, les que atorguen la felicitat. Fins i tot quan són hipotèticament negatives, l’autora sembla voler assenyalar que això, al capdavall, és estar viu: ensopegar amb una pedra, xopar-se en la pluja o perdre les claus.

Szymborska oposa la condició humana a altres realitats de la natura. I, així, les plantes, les pedres o els núvols actuen d’espill de la identitat individual de la poeta, però també de l’eventualitat de l’ésser humà en general. En “El silenci de les plantes”, per exemple, aquestes li serveixen de falses interlocutores d’un monòleg, malgrat tot, necessari: “què és realment mirar amb els ulls, / per què em batega el cor / i per què el meu cos no té arrels”. En “A dolls”, de la seua banda, l’home es mostra com un atzar que, tanmateix, tampoc no és del tot menyspreable. Si més no, en comparació amb altres opcions menys engrescadores: “Per ara el destí / m’ha estat bondadós. // Podria no haver-me estat donada / la memòria de bons moments. // Podria haver estat privada / de la tendència a comparar. // Podria haver sigut jo mateixa / però sense sorprendre’m / i així seria algú del tot diferent”. I en “Núvols”, aquests s’oposen a la condició humana de manera que, per contrast, sembla ben assentada, gairebé eterna. La conclusió és que som més a prop de la pedra que del núvol, tan llunyà, frívol i canviant que no pot ser testimoni de res.

Els poemes de Szymborska aborden temes profunds, però es construeixen amb materials senzills. Amb un llenguatge auster i essencial, despullat al màxim, sense retòrica. L’autora mira la vida quotidiana en allò que té de més transcendental, però també en allò de més còmic o intranscendent. Hi ha una lectura ètica i moral de l’home i del món, però sense renunciar a la ironia ni al sarcasme. I també la voluntat de preguntar-s’ho tot, de no donar res per fet. Així, per exemple, “Una nena estira les estovalles” està escrit des dels ulls d’una xiqueta d’un any que assaja amb els objectes que no es mouen per si sols. Que estira per comprovar quin moviment triaran aquests objectes per trontollar i caure. Perquè les regles del món no ho regeixen tot, ni tan sols les desventures. La capacitat de sorprendre’s fins i tot de les coses més quotidianes és un dels motius recurrents de l’obra, la voluntat de mirar-les des d’un punt de vista diferent de l’establert, de meravellar-se. Els poemes d’Instant assumeixen la fragilitat de l’home i de la vida des de la lucidesa de l’experiència. No giren la cara al dolor o a les ombres, però parlen de la part lluminosa que hi ha —malgrat tot— en aquesta fragilitat, i de la felicitat de les coses mínimes. Es fixen en el detall i miren amb uns altres ulls les coses evidents. Registren l’instant i li atorguen la importància que mereix. Al costat de la crítica, contenen també l’acceptació tranquil·la i humil de la contingència que significa l’ésser humà.

També et pot interessar: