Portada

Núria Armengol
Fractura
Edicions del Buc, La Pobla de Farnals, 2017

Hi ha una fissura enmig del blanc per on ha volgut entrar tota la poesia. És la poesia que naix de la mirada de l’autora, una dona jove que ha donat a llum en l’edat de la innocència, i la poesia que hi ha en la immensitat de la tradició antiga. Blava com el blau dels oceans, blanca com la llum amb què aquests poemes ens enlluernen. Llum blava i blanca a través del recurs del vers molt breu i la lletra minúscula, sense gaires escarafalls. De puntetes, el vers nou, o la seua ombra, recomença a continuació del punt i seguit, pausa discreta que hi fa el paper d’enllaç, com una sinalefa. Silenciosa, una esquerda fractura amb decisió el terra, les pedres, el tronc dels arbres, la nit. També la boira, fanal groc de la ciutat, hi apareix sovint com un personatge que acompanya la factura dels versos, i els reconforta. D’ençà d’aquests ulls i aquesta llum, jugarem el joc fonètic de les al·literacions esporàdiques («tot al terrat aterra»), les interrogacions retòriques i un desig de verbs imperatius, com el record que molt aviat s’imposa. Un ritme agosarat guaita sense vergonya des de la lletra impresa, perquè la llengua hi és en tota la seua projecció, amb les pregoneses de les velaritats i les rotunditats vibrants. El català punyent —rude— de la comarca d’Osona, allà on la plana consent crits estesos, acompanya la curiositat d’existir, l’afany de voler dir. L’oralitat traspassa el paper, cau a raig. Poesia que vol ser dita en veu alta alhora que es permet gaudir de la morfologia de les paraules que han volgut ser creades ex professo (somnis “senshora”, boscos “blavats”, “io abandonada”, el “sensetemps”, un “muraltar”, l'”exosquelet”…)

Núria Armengol s’arrisca amb aquesta fina clivella del temps feta versos que sembla que vol recompondre les peces disperses d’alguna partida tot just acabada de començar. Un primer poemari amb reminiscències rurals, evocacions familiars, traces de Bataille, Verdaguer, Quevedo i el pintor Ribera. Herències i pinzellades tan innocents com valentes. Els seus són versos que baixen als soterranis del temps, i una vegada al fons del pou, es pessiguen, es cusen les ferides, rebreguen la roba que els vestia i es barregen nus amb el so de les campanes.

Cal renunciar als herois, als déus i les deesses. Cal trencar la invisibilitat amb què tot es deforma. Potser hi ha la certesa que no hi ha cap culpable, i és només que les coses passen. Cal poesia feta des del no-res, entre el volcà i la glacera. Els trenta-quatre poemes de què consta el llibre potser s’imposen aquestes obligacions. L’autora, perquè ha decidit aquest fort crit de boca oberta, sap bé que no n’hi ha prou amb el plor de la pedra, que els seus passos ressonen quan escampen silenci, fan nit blanca i irrompen com fletxes per tal de constatar el món i confirmar alguna decisió irreprotxable.

una nit metal.litzada. davall eixorca i
ja res brilla. una espasa. apagada.
estirada t’amenaça. però tu ja
no estàs mirant.

També et pot interessar: