Portada

Oscar Wilde
La decadència de la mentida
Traducció de Pau Cañigueral
Quaderns Crema, Barcelona, 2014

“Una de les causes principals que explicaria el caràcter curiosament vulgar de gran part de la literatura del nostre temps és, sens dubte, la decadència de la Mentida com a art, ciència i plaer social”. Així de contundent es manifesta Wilde en aquest llibret deliciós, suggeridor i divertit a parts iguals. Presentat en forma de fals diàleg —fals, perquè un dels dos interlocutors a penes si hi exerceix de contrapunt— La decadència de la mentida s’assembla més a un assaig breu, gairebé un manifest, crític amb l’estètica realista i naturalista en l’art en general i en la literatura en particular. Una crítica ferotge, al mateix temps que una defensa de l’autonomia de l’art, del seu valor intrínsec i independent, lluny de qualsevol intent d’imitació de la vida. De fet, una de les idees que recorre el text, i que l’autor defensa amb més vehemència, és la que afirma que és la vida, que imita l’art, i no a l’inrevés. Un art que troba la perfecció dins d’ell mateix, que no ha de buscar cap patró extern.

En la seua crítica, Wilde carrega contra unes quantes patums incontestables com Henry James, Robert Louis Stevenson o Émile Zola. I, en general, contra els autors que practiquen allò que anomena l’hàbit desconsiderat de l’exactitud, la facultat mòrbida i perniciosa de dir la veritat. Aquells que escriuen novel·les tan iguals a la vida que ningú les pot trobar versemblants, i que aconseguiran d’aquesta manera que l’art esdevinga estèril i la bellesa desaparega de la faç de la terra. Només en salva uns pocs, aquells que subordinen els fets a la bellesa en la seua literatura. Com Balzac, de qui afirma que va crear vida, no la va copiar, fins al punt d’asseverar que el segle XIX és en gran part una invenció seua.

En aquest sentit, també sosté que els japonesos són la creació deliberada i conscient de determinats artistes, que tot el Japó —el país i els seus habitants— és pura invenció. És un dels exemples que addueix —alguns, realment divertits i delirants— en l’intent no només de deslligar l’art de la imitació de la vida, sinó més encara, de demostrar que és la vida que imita a l’art. Wilde adverteix els artistes perquè eviten la modernitat, que només allò modern passa inevitablement de moda, que una obra excessivament enganxada a la realitat de la seua època tindrà necessàriament una data de caducitat. I que “si no podem gaudir llegint un llibre una vegada i una altra, valdria més no haver-lo llegit mai”.

També et pot interessar: