Sylvia Plath, entre l’eufòria i el fatalisme

En algun moment de 1957, Sylvia Plath anota al seu diari: “He d’escriure. Però escric massa sovint sobre el fet de no tenir idees per escriure”. Una frase breu, però que condensa de manera ben fidel què són aquests Diaris —tant en la forma com en el contingut— durant moltes i moltes pàgines. Obsessius i neuròtics, reflecteixen el cercle viciós de l’exigència i de l’expectativa que no s’acompleix i que genera culpa: “Els meus diaris van plens d’obligacions i directrius no acomplertes”, hi escriu. Gairebé des que els enceta amb díhuit anys, un dels temes recurrents serà l’ambició per arribar a ser escriptora. De fet, més que per arribar a ser escriptora, per triomfar en el món de la literatura. Lluny de la imatge romàntica de l’artista, doncs, la Sylvia Plath que deixen veure aquests Diaris és una dona que vol publicar, que vol ser llegida i viure dels seus textos. Que cobeja l’èxit i que es parle d’ella. Que anhela ser admirada o, més aviat, envejada; igual que ella enveja els èxits literaris dels altres.

Tanmateix, la seua actitud respecte d’aquesta pretensió oscil·la amb molta freqüència entre moments d’exultació i d’un autoconcepte molt elevat, i altres en què l’exigència extrema arriba a anorrear-la, a sumir-la en la foscor més absoluta. Bona part d’aquestes anotacions són una constant de canvis d’humor i de fluctuacions en la valoració que fa de la seua capacitat creativa: de l’eufòria i la confiança a la inseguretat i el fatalisme. L’autora s’hi exposa en tota la turbulència que l’agita, de manera que el complex de voyeur que sovint té el lector quan s’apropa a diaris i autobiografies és, en el cas dels de Plath, especialment intens. Pel que hi mostra l’autora de manera explícita, i perquè és difícil llegir-los sense buscar-hi les pistes del posterior naufragi. És impossible no vincular, per exemple, el mètode que va triar Plath per suïcidar-se amb la manera com ella i Ted Hughes maten —per evitar-li més sofriment— un ocell malalt que han recollit amb la intenció de curar-lo: connectant el gas de la cuina per mitjà d’un tub de goma a la capsa on el guarden.

Els primers anys, l’autora hi consigna tot allò que li van publicant i quant li paguen per fer-ho. Tant el més important com el més esquifit: tot li està bé, i s’hi mostra orgullosa de qui és, de la persona en qui s’està convertint. Tanmateix, la tortura gairebé neuròtica d’esperar la resposta d’alguna revista sobre els poemes que els ha enviat s’imposarà progressivament a l’alegria que sent quan li n’accepten algun. I desembocarà ben prompte en la desesperació quan comence a rebre el rebuig d’un mitjà darrere d’un altre, fet que viu com una derrota. Mentre espera que la sort canvie i que arribe el seu moment, afirma en canvi que troba alleujament quan treballa en l’obra de Hughes: “Visc en ell fins que aconsegueixi viure en mi mateixa”, assegura. Un consol que el lector no s’acaba de creure, aquest de celebrar els èxits del marit quan no li n’arriben de propis, de treballar per a ell —mecanografiant-li textos, per exemple— quan el treball d’ella no dona el resultat esperat. Perquè, sota l’admiració que li professa, s’hi detecta una rivalitat a penes si velada.

D’ella mateixa, Plath hi escriu que no té rival i que li haurien d’atorgar el “títol de Poeta dels Estats Units” pels seus versos; però que, en canvi, no té el reconeixement que mereix. Quasi podem sentir-li la veu de xiqueta enfadosa i malcriada que, en una rabiola, es lamenta que publiquen a qualsevol; a qualsevol excepte a ella: “aquí fins i tot les mestresses de casa estúpides i la gent amb pòlio estaven aconseguint que els publiquessin relats a The Saturday Evening Post”. En aquest sentit, s’emmiralla en Henry James perquè, segons que afirma, en vida ningú el llegia i els crítics el van insultar i es van riure d’ell. Ella, “parlant sense embuts”, està “feta per a l’èxit”. En algun altre moment, en canvi, sembla penedir-se amb la boca menuda d’aquesta actitud. Del narcisisme, de la competitivitat, de la comparació constant amb el treball i els èxits dels altres, de l’egocentrisme. Es lamenta que ni tan sols en els diaris siga capaç d’oblidar-se “del món de les aparences, de les publicacions, els xecs i l’èxit”. I no és que no puga oblidar-ho: és que n’és el tema central.

Mentre amb major o menor dificultat escriu poemes i els envia a llocs diversos, es baralla constantment i sense èxit amb la voluntat d’escriure una novel·la; de fet, només en publicaria una. Per a Plath, buscar el to de la novel·la passa per trobar mestres, models a imitar; i en els diaris en valora les virtuts i els inconvenients d’uns pocs noms: Lawrence, Henry James, Salinger… Entre aquests, potser hi destaca el de Virginia Woolf, perquè és un poc més recurrent i perquè el seu mestratge no és només literari. Així, la primera anotació que s’hi refereix es pregunta pel motiu dels suïcidis tant de Woolf com de Sara Teasdale. Més endavant, quan Plath ja fa vida matrimonial amb Hughes i té por que la vida domèstica la faça desaparéixer, esmenta el “meravellós diari de Virginia Woolf” que ha comprat fa poc juntament amb algunes novel·les de l’autora. Però ho fa com a exemple de com aquesta supera la depressió per les cartes de rebuig de Harper’s netejant la cuina i preparant lluç i salsitxes. En un altre moment, en canvi, sí que apareix com a model literari quan escriu que “la Virginia Woolf m’ajuda. Les seves novel·les fan possible la meva. Faig servir descripcions. Episodis”. I més endavant, quan afirma que té la “sensació mística” que llegir Woolf —com també llegir Lawrence— li pot donar l’impuls per “encendre la flama d’una gran obra”. És lògic, doncs, preguntar-se fins a quin punt Woolf significava un patró per a Plath també en altres aspectes; fins a quin punt era conscient, o simplement intuïa, que estava seguint un camí similar al d’aquella. Només una anotació és explícita en aquest sentit, quan Plath hi escriu: “En aquell estiu negre de 1953 vaig sentir que replicava el seu suïcidi. Però jo no podria ofegar-me en un riu”.

A mesura que passa el temps, el sentiment de paràlisi creativa es va fent cada vegada més present, fins que acaba per esdevenir quasi hegemònic. I molt reiteratiu. Si en algun moment confessa que sent la urgència de publicar qualsevol cosa, “qualsevol merda que tingui, per mal escrita que estigui”, com un intent de fer callar dimonis interiors, de taponar ferides íntimes; al remat, arriba a la conclusió que si no escriu no li podran rebutjar els escrits ni s’haurà de culpar d’haver fracassat. La idea que és millor no posar-se en risc, que és més segur no escriure si no vol que la rebutgen, esdevé recurrent cap al final dels Diaris: “evito fer coses perquè si no les faig no em poden dir que he fracassat. Soc una caguetes”.

Més enllà d’aquesta idea obsessiva, circular i neuròtica d’estancament creatiu i de fracàs com a escriptora, el ben cert és que Sylvia Plath escriu ben poc de literatura als seus diaris. S’hi poden trobar molts temes, però entre aquests, la literatura és molt secundari. Així, per exemple, escriu que “Avui m’he passat el dia llegint llibres de crítica sobre Yeats i he fet els àpats al llit: […]”. Però després d’aquests dos punts no hi ha cap altra referència a Yeats, ni a la crítica ni a la literatura; i sí, en canvi, el detall dels ingredients d’aquests àpats. Un exemple aïllat, si es vol, però paradigmàtic. Hi podem llegir, en canvi, les anades i vingudes entre la imatge de mestressa de casa clàssica i la de jove alliberada que viu el sexe i parla del desig de manera oberta. Entre la bona, fins i tot excel·lent consideració d’ella mateixa —que demana un “home intel·ligent, però també físicament magnètic i atractiu. Si jo puc oferir aquesta combinació, per què no hauria d’esperar-la en un home?”— i les poques expectatives que li ofereixen els homes que té al voltant. Els laments, especialment recurrents durant els primers anys, pel fet d’haver nascut dona; sobretot, pel que això comporta d’emmotllar-se a un rol que potser li impedirà de desenvolupar la seua creativitat, i de trobar temps per a pintar i escriure. Una oda a furgar-se el nas, anotacions ben llargues reflexionant o fent càlculs de les característiques que hauria de reunir el seu futur marit, el desig —o la fantasia— de ser violada, les ideacions suïcides, etc. Plath, que també s’hi refereix amb una certa delectança al plaer que li proporcionaria el fet d’estrangular la seua mare, arriba més endavant a la conclusió —a partir d’una lectura de Freud— que els seus sentiments suïcides s’originen en la transferència a ella mateixa d’aquest impuls de matar la mare.

La literatura dels diaris, en tot cas, cal buscar-la en la prosa de l’autora, en la varietat de veus que hi fa servir en uns textos que de vegades són una simple nota apressada i directa, però que en altres ocasions constitueixen passatges de gran elaboració lírica. Entre provatures poètiques, transcripcions de somnis o algun exemple de monòleg interior que s’aproxima a l’escriptura automàtica, que trauen el cap de tant en tant en un discurs massa monopolitzat per la seua obsessió primera. Fins i tot, en els pocs casos que s’hi refereix obertament a la literatura i a la possible funció d’aquesta: “Escriure, doncs, com a substitutiu de mi mateixa: si no m’estimes, almenys estima el que escric i estima’m pel que escric. També és molt més que això: una manera d’ordenar i reordenar el caos de l’experiència”.

***

L’edició de Cràter presenta algunes mancances importants. La més cridanera de les quals és, probablement, un nombre d’errates del tot inassumible, agrupades d’una manera que sembla suggerir que hi ha determinades parts del volum que no han estat revisades per cap corrector. Tot i el títol de Diaris, un comentari marginal en la contracoberta és l’única informació que té el lector sobre el fet que, en realitat, el volum en presenta únicament una tria. I els editors no han considerat oportú d’aclarir quin ha estat el criteri de la selecció. Com tampoc no han trobat adequat d’explicar per què hi ha determinades anotacions que no hi apareixen en el lloc que els pertocaria cronològicament, sinó que cal anar a buscar-les en uns “Apèndixs” finals.