Un thriller amb alè poètic
Quan en un dacsar que s’estén darrere un mur proper a la vila asturiana de La Llosa apareix el cadàver d’una dona sense papers, alguna alarma –meitat misteri meitat notícia intranscendent– es dispara entre el veïnat del poble, una sorpresa que posa en estat d’alerta màxima els habitants d’aquest llogaret. Es tracta d’un poble de nom fictici que pot recordar-nos la Font de la Llosa o una casa rural del mateix nom. Hi viuen uns personatges creats a força de coincidències i treballs compartits, converses, complicitats antigues i secrets difícils de desvelar. Intranquils pels fets ocorreguts, l’atenció que els parroquians hi dediquen en canvi es dilueix fàcilment i ràpida com el sucre en una tassa de cafè: no és ningú del poble? Doncs no passa res. A qui hauria d’importar la mort d’una desconeguda? Dues dones, Xuana i Taresa, principals artífexs d’aquesta novel·la, en tracen la columna vertebral de l’argument. Tenim davant nostre un thriller –si en podem dir així– molt peculiar, distret, de poble, que solament s’accelera en els fets inicials (l’assassinat, el cos mort en el dacsar) i que gaudeix de detenir-se constantment en el detall mínim, l’anècdota familiar. Xuana és una mestra retirada que es trasllada de la ciutat al camp on viu del conreu de la terra, del seu hort i la seua experiència intel·lectual acumulada pels anys de docència i lectures. I Taresa, la seua veïna i amiga, una dona humil, en tindrà cura quan calga, generosament i amable, sense perdre cap detall del curs dels esdeveniments, sobretot si hi té a veure la televisió, el mitjà de comunicació en què se sent còmoda i força entesa. Paulino i la seua família, una vaca que es diu Frida, la fredor enigmàtica que envolta la timidesa de Tino i els policies que segueixen les investigacions del misteriós homicidi –Ginés, Helena i Pablo– completen el quadre ben bé costumista de veus que participen en aquesta història de mercat i cafès a la fresca, silencis insondables i una confiança plena en el curs canviant de la Natura, de la qual formen part.
El cadàver prové de l’Afrodita, un local de cites de la zona regentat pel Portugués, el proxeneta que ordena les instruccions que dos dels seus contractats a sou executen. Es tracta, doncs, d’una prostituta jove probablement afectada per les drogues que pel que sembla mor damunt del llit, asfixiada per un client que troba plaer traient l’oxigen de qui té a sota durant l’acte de fornicació, just abans del clímax. Hipoxifília o asfíxia eròtica, sembla que en diuen. El problema apareix quan Xuana descobreix el cadàver en el camp de dacsa. S’hi imposa una incògnita com una excusa que remou antigues ferides, secrets llunyans i la sensació que de sobte la vida demana una treva, que la terra en què habiten aquests personatges no és sinó un lloc estrany, com un túnel desconegut i perillós. Qui l’ha abandonat en aquell indret? De qui és la furgoneta on ha viatjat el cadàver? Per què tot desprén una pudor de terra, de fem d’estable i de ramat?
Xuana se sintió de nuevo como una aprendiz inexperta y torpe (…) Y no le gustó. ¿O acaso estaba ocurriendo lo que siempre había temido?
La culpa, com la vergonya, és un sentiment que habita els racons més amagats del nostre cor. A força de temps que cobreix aquesta ferida, tapem qualsevol remordiment si som capaços de relativitzar el pecat amb cortines de fum com la família, el treball, els projectes… Hem guardat durant anys una coartada que s’ha resistit a veure la llum. Tothom comet errors en algun moment de la seua vida. Per por, perquè estem sols, perquè ens deixem dur per promeses falses, perquè qui sap si els dies que vindran no acabaran foragitant del tot la pena. Per això duem a terme actes equivocats que ni l’amistat ni l’estima més pures no poden redreçar. Com una malaltia terminal que estalla sense pietat i pot acabar finalment amb la nostra existència. Però quan ens movem en el terreny de la ficció, quan és una veu externa que ho narra en tercera persona, tot és possible. Fins i tot saber oblidar. I també perdonar. O relativitzar i mirar cap endavant, cap allà on la Natura experimenta els seus cicles. La renovació, la distracció, el silenci o el simulacre.
Berta Piñán és una gran mestra del llenguatge literari. Capaç de transformar una novel·la negra en un quadre de costums, amb Como la muda al sol d’una llagartesa –títol original del text en asturià– s’estrena com a novel·lista i demostra que té un gran domini del llenguatge figurat, ric en imatges i girs, com bé va fer veure amb els seus llibres de poemes anteriors: Al abellu les besties (1986) Vida privada (1991) Temporada de pesca (1998) Un mes (2003) Noches de incendio (2006) o La mancadura (2010) alguns dels quals van ser traduïts al català per Jaume Subirana. Completen el seu bagatge algunes peces de prosa –relats infantils sobretot– i d’assaig. El seu llegat literari, que formava un tàndem magnífic amb el del malaguanyat Xuan Bello, erigeix Piñán en l’escriptora en asturlleonés amb més dignitat del moment present. La traducció al castellà que ella mateixa ha elaborat fa mesos que circula amb èxit entre el públic lector de la mà de l’editorial de Xixón Hoja de Lata.
En aquesta novel·la, guardonada el 2017 amb el premi Xosefa Xovellanos de narrativa en asturià, l’autora nascuda el 1963 a Cangas de Onís defuig les urgències i les tensions, i és la seua una ploma carregada de sensibilitat, que prefereix la fusió de les paraules amb la força imparable del paisatge, testimoni constant de la vida dels personatges ferits pel passat, entretinguts en afers domèstics i convençuts que la redempció es troba en una conversa quotidiana o en l’abraçada d’una amiga, per bé que el transcurs de la vida ni el treball poc digne no siguen prou al·licients de felicitat.
La abrió con cuidado y extendió sobre la mesa una larga línea blanca. Sacó del mismo cajón un pequeño canutillo de plástico transparente, lo encajó en la aleta derecha de la nariz y aspiró con fuerza. “Un poco de polvo para echarse un polvo” se le ocurrió pensar. Algún privilegio tenia que tener aquella mierda de trabajo.
El duet Xuana-Taresa, leitmotiv de l’obra, és l’eina amb què Piñán va decidir treballar contra l’edatisme, aquest mal costum de marginar la gent gran. Les dones grans, s’entén. Hi ha interessants semblances en les diferències que comparteixen aquestes dues dones madures que, tanmateix, destaquen per la seua complicitat, el treball i l’ honestedat, a desgrat de l’entorn monòton en què viuen. La vida transcorre lluny de la ciutat, però tot hi podria ser ben bé igual. Xuana s’enfronta a ella mateixa, a una situació que potser se li escapa de les mans tot i la seua actitud temperada. I Taresa, malgrat la seua aparença simple, demostra ser més sàvia que qualsevol lectora de Shakespeare, Stendhal o Flaubert. I li fa costat entre els dubtes i l’espant, amb més traça que una mare. Els dos personatges clau de l’obra contrasten amb els homes. Les figures masculines es mouen en unes circumstàncies terribles. Educats en un àmbit estrictament masclista, són éssers amb uns hàbits punibles, més que no qüestionables. I el tràfic de blanques, l’engany i la migració forçada, les màfies il·legals i la victimització de les dones són aspectes socials que l’autora insisteix a incloure en la seua proposta narrativa. Certament, tot contrasta amb aquest entorn bucòlic i rural. La veu narradora no jutja, no mena el lector allà on ell no vol anar. Aquest és el gran repte de la lectura: copsar que l’autèntic sentit de la novel·la creix des de la construcció dels personatges. Són ells qui en decideixen la trama. En l’aspecte humorístic (el part de la vaca Frida, alguns dels comentaris entre veïns i veïnes) s’agraeix aquesta ingravidesa, aquesta invitació subtil a la lectura, aquest contrast amb la lletjor i la realitat més miserables, que en completen el sentit. Si seguim el traç de Petros Markaris, una aguda i perspicaç visió de la realitat social equipara Piñán amb l’escriptor grec.
La narració transcorre en un període molt curt de temps. Com un cercle que es tanca, l’acció s’esdevé en un breu cap de setmana. S’obri el divendres en què descobreixen el cos de la jove i es tanca el mateix divendres, després d’un breu espai de temps comprés entre divendres, dissabte, diumenge i part del dilluns. Cada capítol és explicat des de la perspectiva d’un personatge diferent, com ha viscut ell o ella el transcurs dels fets. I una rabosa, una bestiola i un caçador, abstrets enmig d’una matinada silenciosa i aliens a tot el que s’ha esdevingut –o no– executen la seua feina enmig del bosc, i posen punt i final a l’obra. Abans, però, hi ha hagut promeses i apostes, dubtes, mentides i sospites, naixements, cafés i enamoraments. Falsos documents de compra-venda, màfies xineses i cap pressa per descobrir cap misteri. Perquè potser viure és això: assolir la capacitat per oblidar i deixar que la pell, com la d’una sargantana al sol, cicatritze qualsevol ferida i adopte les iridescències de la llum solar.
Eso era. Una tregua. En las próximas horas Xuana se repetiría muchas veces en su cabeza lo mismo: una tregua para escapar de aquel caos en el que se había convertido repentinamente su vida. Y aunque muchas veces en los días siguientes tendría la misma sensación, la primera vez que sintió esa absoluta necesidad fue allí, en su cocina, a tan solo dos horas de haber encontrado un cadáver entre las mazorcas de María, a tan solo un centenar de minutos de haber puesto probablemente su vida en peligro y, sobretodo, al comienzo de algo cuyas consecuencias aún no era capaz de calcular. Una tregua.
