
Louis Pergaud
La guerra dels botons
Traducció de Maria Cirera
Adesiara, Martorell, 2025
Conten que Edmond Rocher, amic de Louis Pergaud (Belmont, 1882 – Fresnes-en-Woëvre, 1915), va llegir el manuscrit de La guerra dels botons en un tren quan tornava del metge i que de tant cargolar-se de riure quasi li salten els punts de sutura que duia. No és improbable que Rocher exagerara un poc l’anècdota —al cap i a la fi apreciava el company—, però el cert és que l’obra de Pergaud resulta realment còmica. En el prefaci, l’autor declara que volgué fer «un llibre sa, que fos gal, èpic i alhora rabelaisià; un llibre on fluís la saba, la vida, l’entusiasme», tota una declaració d’intencions a l’hora de presentar el relat dels aferrissats enfrontaments entre els xiquets de Longeverne i els de Velrans, noms ficticis de dues localitats veïnes del departament del Doubs, en la frontera amb Suïssa, on nasqué l’escriptor.
Apareguda el 1912 amb el subtítol Roman de ma douzième année, La guerra dels botons conta les peripècies dels xavals de Longeverne, que dediquen la major part del temps i dels esforços a planificar les batusses contra els de Velrans i a maquinar estratègies per véncer-los. Quasi cada vesprada, en eixir de l’escola, els dos exèrcits de marrecs es troben al mateix lloc i lluiten acarnissadament amb garrots i pedres, amb colps de puny i de peu, amb mossegades i amb totes les armes que se’ls ha acudit construir per aconseguir atrapar algun enemic i desposseir-lo dels botons, dels elàstics i dels cordons que porte a la roba. Aquests soldats adolescents s’hi juguen, doncs, l’honor i la dignitat, a més de la integritat física. Però per molt salvatges que resulten les batalles, el que realment temen els noiets són les pallisses del pare si tornen a casa amb la camisa i els pantalons espentolats. A la ruralia francesa de finals del segle XIX, l’autoritat paterna és inqüestionable, la força que exerceixen els adults contra els fills és més violenta, humiliant i dolorosa que els combats entre els joves.
Després de la primera victòria i la primera derrota de les tropes de Longeverne, el lector tem que la resta de la novel·la en serà una repetició augmentada, però l’escriptor francès va construir una trama que avança d’aventura en desventura, i encara que el protagonisme cau generalment d’un bàndol, la colla de Velrans també es fa propera. De fet, quan el comandant ha sigut víctima dels enemics, rep l’ajuda d’un col·lega en un gest silenciós de complicitat que recorda els «autèntics pellroges de les novel·les de Fenimore Cooper». El grup de Longeverne és capitanejat per Lebrac, un nen no gaire dotat per als estudis però «tossut com una mula, astut com una guilla, viu com una llebre». Al costat de Lebrac, combaten, entre altres, Gibussot, Camús, Gambette, La Crique i Tintín, que fa de tresorer i que protagonitza un dels capítols més divertits en què explica les responsabilitats del càrrec i els maldecaps que li provoca.
El narrador de La guerra dels botons s’adreça directament al lector, li aconsella que si és massa sensible no llija determinades pàgines o, fins i tot, suggereix que algunes empreses li envien capses de productes quan n’esmenta les marques. Però l’encert de Pergaud fou controlar aquesta veu, de vegades amb un relleu excessiu, perquè ni jutge ni condemne ningú, sinó que, pel contrari, transmeta la visió infantil de la vida camperola —republicanisme, Església, misèria, supersticions i escola— amb un estil colorista i lluminós, ple de localismes, brofegades i motius escatològics propis de xiquets. En aquest sentit, s’agraeix la traducció de Maria Cirera que ha sabut recrear el vocabulari, les expressions i les formes verbals de la parla popular.
Les imatges de Pergaud sovint fan referència als animals —«Es van dispersar com un estol de pardals»—; no debades l’autor havia guanyat el Goncourt el 1910 amb De Goupil a Margot, un recull d’històries en què, a diferència dels fabulistes que humanitzaven les bestioles, ell les dota d’ànima alhora que animalitza l’entorn, que dibuixa a través de l’olfacte i l’oïda de les feres. Tres anys després de publicar La guerra dels botons, quan tenia trenta-tres anys, Louis Pergaud morí en la Gran Guerra, desaparegué prop de Verdun i fou declarat «mort per França». Aquest mestre admirador de Rabelais escrigué, efectivament, una obra èpica que, més d’un segle després, continua reeditant-se.