Poemes a Beny

F.T. Marinetti
Poemes a Beny
Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
La Garúa-Tanit, Santa Coloma de Gramenet, 2022

Poc hi trobem d’aquell manifest que reivindicava la bellesa del perill en la poesia, ni tampoc rastres de la lluita, la temeritat i la rebel·lia. En els poemes que Marinetti va escriure pensant en la pintora i novel·lista Benedetta Cappa, la seua Beatrice particular –la seua esposa– més que no pas insomni febril, i lluny d’una òrbita abrandada, hi trobem un cant ple de llum que eleva la bellesa femenina al mateix paradís, talment allà on la Mare de Déu estén la seua puresa absoluta, un doll d’aigua beneïda que alimenta la vermellor d’un clavell en guerra. Resposta a totes les preguntes, desig sadollat i calma en la nit. El poeta se sent atret per una força que l’empeny cap a l’única llum possible, la claror que acarona els rius i els mars, la de la transparència. En aquest enfilall de confessions, hi trobem una veu dòcil seduïda per les notes musicals d’un somni idíl·lic enmig del paisatge mediterrani. Tanmateix, la dèria que no deixa d’ordenar el món en xifres i enumerar els objectes que l’habiten és també un element primordial que ompli aquestes pàgines, sorprenents per la seua riquesa lèxica. La insistència, la repetició, l’alè que no es recupera sinó a l’altre extrem del vers, trampolí juganer cap a les ullades i l’atracció sexual. Així ho mostra. Així ho veiem.

Esquinçant 20 fibra-nervis i 50 violoncels amb les seues tornades de remordiments 100 200 1000 clarinets d’angoixa

prehistòrica i per fi a l’uníson cant pla

Amplitud pes de les negacions totals

Tro patètic.

Aquests vint poemes d’amor escrits a finals dels anys vint del segle passat i publicats durant els anys setanta, dues dècades després de la mort del poeta, són textos que no volen signes de puntuació, que troben l’ordre estable de la sintaxi en les onomatopeies i els monosíl·labs incisius, signes gràfics a la manera de línies horitzontals d’un quadre simètric. Traduïts per Joan Navarro i Octavi Monsonís, són pura joia verbal que no costa de relacionar amb la veu avantguardista de Papasseit, esperit capdavanter, sempre prest en el combat amorós.
Ben mirat, potser no és cap contradicció, aquesta comunió entre l’absència d’esma destructiva i l’afany per reordenar l’espai, ni que siga a força de retrobar la llum necessària per esdevenir ànima pulcra a ple dia, despertar sota el sol napolità, ebri d’un riure perfumat. És, al capdavall, el pas d’un univers a l’altre. És l’aposta per la fidelitat majúscula. Marinetti segella el seu amor en l’espai que ocupa cada vers i és així com s’hi sent lliure. Aquesta epifania conscient, que es dispara des dels llavis i la mirada, que tot ho dona per bo, atorga al poeta la gràcia plena d’esdevenir un nosaltres, un jo i un tu com un oceà consanguini, passatgers d’un canot que navega a través de la unió absoluta entre l’amor i l’eternitat, al ritme d’unes notes musicals que bressolen els sentits.

Marinetti i Benedetta Cappa

Papallona cada dia somriu a l’aventura

Però cada vespre torna al jardí calma i pura

Adormir-se sobre el cor d’una rosa adormida

Somiar ceptre i or en els ulls de l’aimia

És el més musical ideal de la vida.

També et pot interessar: