Flannery O’Connor
Un home bo costa de trobar
Traducció de Marta Pera Cucurell
L’Altra Editorial, Barcelona, 2024

Si alguna cosa es pot dir de Déu en els relats que integren Un home bo costa de trobar és que, per més que alguns personatges l’invoquen, es fa el sord de manera ostentosa i reiterada. Quan no es mostra especialment cruel justament amb aquells que l’invoquen. Tot i la insistència a referir-se a Flannery O’Connor com a “escriptora catòlica”, doncs, el ben cert és que, en aquestes narracions, la religió apareix ben sovint com una superstició pròpia de gent inculta, de vegades fanàtica, que acostuma a comportar conseqüències nefastes. I independentment de les creences religioses de l’autora, semblen escrites per algú que es riu de la missa i de qui la diu. I sobretot de qui hi creu, que quasi sempre n’ix escaldat. Potser perquè són mals cristians, catòlics superficials o creients només de paraula. Però aquesta és una qüestió que hauria de resoldre l’església, i no la literatura.

El recull, que es va publicar originalment el 1955 sota el títol d’A Good Man Is Hard to Find and Other Stories, tot i que el relat que hi dona nom havia estat inclòs dos anys abans en una antologia de diversos autors, evidencia que la literatura de Flannery O’Connor pertany a l’estirp de la de William Faulkner i la de Carson McCullers. Com en l’obra d’aquests autors, la decadència del sud dels Estats Units hi és ben present: el racisme, la degradació, la violència; la pobresa, la distància entre la ciutat i el camp —com dos universos paral·lels—, la presència asfixiant de la religió. També la forma de parlar de la gent de les zones rurals, reflectida en una escriptura que vol imitar-ne el llenguatge oral, la pronúncia real, farcida de col·loquialismes i amb totes les deformacions típiques d’aquest registre. Una de les virtuts d’aquests relats és la capacitat de mostrar, en poques pàgines i amb arguments mínims, les llums i sobretot les ombres del comportament humà. Moltes vegades a partir de situacions inicials aparentment banals que acaben demostrant-se transcendents, i quasi sempre amb un punt d’inquietud i de desassossec. Unes narracions habitades per una galeria de personatges caracteritzats amb quatre pinzellades mínimes, però que esdevenen memorables. Farsants, engalipadors i enredaires que embolcallen sovint la seua farsa sota una aparença mística i transcendent, i grans paraules fades. Personatges inadaptats, extravagants o sòrdids; violents, en ocasions. Egoistes i miserables. Uns personatges que, en les seues accions, caminen la línia que separa el bé del mal, la innocència de l’abjecció.

Així, per exemple, “Un home bo costa de trobar”, el conte que obri i dona títol al recull, a més de ser un dels més cèlebres de l’autora, explica la trobada fortuïta d’una família amb la banda de facinerosos liderada pel Conflictiu. Un personatge que té alguna cosa de filòsof i que, com l’aliacrà del conte popular, no pot evitar de comportar-se segons la seua naturalesa: sense un interés especial però també sense remordiments. La veritable protagonista del relat, tanmateix, és la iaia de la família i el seu egoisme, responsable tant de la topada amb la banda com del desenllaç de tot plegat. Per més que apel·le a la hipotètica bondat del Conflictiu, a la figura de Jesucrist o al poder de resar. Els protagonistes d’“Un cercle en el foc”, de la seua banda, són una dona creient que no para de repetir que tots haurien d’agrair el que tenen. I la presència inquietant del Mal, conscient, gratuït i gairebé per diversió, que ella intenta desactivar invocant Déu. Però que torna a triomfar sobre la bondat, les oracions i els agraïments. En “El riu” és difícil no veure la religió i els que hi creuen com els desencadenants d’un desenllaç tràgic. Especialment, la falsa xerrameca d’un predicador, la superstició d’una mainadera i la farsa del bateig d’un xiquet en el riu. La confusió que provoquen en una xiqueta les fantasies al voltant de la religió i de la idea de ser santa torna a estar present en “Temples de l’Esperit Sant”.

El protagonista de “La vida que salveu pot ser la vostra” és un xarlatà que pretén engalipar una dona per traure-li els diners amb l’excusa de casar-se amb la filla. La dona, per la seua banda, lliura la filla —que té una deficiència psíquica evident— a un desconegut a qui li falta un braç a condició que s’hi case. També és un falsari el protagonista de “L’últim encontre amb l’enemic”: un general de cent quatre anys que mai no va ser general, i que du un uniforme que li van proporcionar perquè fera de figurant en la presentació d’una pel·lícula. De fet, uniforme i espasa li serveixen únicament per fer de decorat en esdeveniments i actes socials. Tot i que a ell li importen ben poc cap d’aquests actes ni què s’hi commemora, si no és que té ben a prop xiques guapes amb faldilla curta. En “La bona gent de pagès”, l’omnipresència de la maleta amb les bíblies que tragina un venedor té connotacions quasi burlesques. Fins i tot està present al graner on ha quedat amb la filla d’una possible clienta, tot i que en aquell moment el contingut no siga tan pietós. El venedor, en realitat, sedueix la xica amb el propòsit de furtar-li la cama ortopèdica i afegir-la a la seua particular col·lecció. Mentre que en “La persona desplaçada”, crida l’atenció la figura secundària d’un capellà que aprofita qualsevol moment per evangelitzar la protagonista: fins i tot quan aquesta està prostrada al llit, no perd ocasió de martiritzar-la amb la doctrina cristiana.

L’estil de Flannery O’Connor s’hi mostra aspre i esquerp; en les seues històries hi ha poc d’espai per a la compassió i cap intenció de donar lliçons morals. I, tanmateix, fins i tot en les situacions més tràgiques trobem un component humorístic que en rebaixa el to. Un humor inclement, això sí, que posa al descobert les misèries humanes. Humor negre, de vegades, suscitat per personatges sovint esperpèntics; o també pel contrast entre les expectatives del títol i la realitat de la història que s’hi relata. Perquè aquests títols —que quasi sempre són una frase extreta del conte— es revelen irònics quan s’ha llegit el relat sencer. I diem irònics per no dir que tenen molt mala llet. L’autora hi demostra la capacitat de veure allà on els altres no trobem cap motiu per detindre’ns, allà on els altres passem de llarg. El lector té la impressió que en la brevetat de les seues narracions s’amaga el retrat complet del sud dels EUA i dels seus habitants. I, per extensió, el de l’ésser humà en conjunt.