Charles Simic
Mestre de disfresses
Traducció de Marta Pera
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2014

El dels poemes de Simic és un paisatge quotidià, urbà i més aviat desolador, fet d’incomunicació i de desesperança. Un lloc on mai no passa res, però on els joves tornen mutilats de guerres llunyanes. Un país petit i en penombra, ple de fills d’enterramorts comprant caramels; habitat per captaires, indigents i vells solitaris. Per desfilades que no se sap en honor de qui es fan, amb una banda de música que no toca ni una nota, amb files de nens vestits de negre, apàtics i sense somriure. Per criatures que creuen el carrer amb el mestre, agafades de la mà, mentre la veu poètica dubta si representen cap esperança. Un paisatge d’un realisme equívoc, que l’autor basteix de llocs quotidians però carregats d’una aura sinistra, de vegades, i quasi sempre amenaçadora. Carregats de simbolisme i d’un inquietant aire de misteri que deixa al descobert la fragilitat de l’home modern. I tot això servit amb una poesia essencial: versos eixuts i sense solemnitat; un llenguatge despullat i directe, una poètica d’aparença simple i molt propera, que convida a la identificació del lector.
La poètica de Simic es fonamenta en imatges abundants i sorprenents a partir d’objectes i llocs comuns, de símbols —des del mateix títol del poemari— que insinuen la desesperança d’un món absurd i hostil. Amb una tendència evident per personatges i fets marginals, per la vida furtiva. Però també amb mesurades dosis d’ironia, que rebaixen la sensació d’amenaça: “El corb que assenteix amb el cap / quan passa / devia ser un professor de filosofia / en una vida anterior”. Per a l’autor no som sinó titelles; el titellaire ens va fer perquè s’avorria, per por de la solitud i de l’eternitat. Som en una festa de disfresses, però el que importa és invisible; hi ha existit sempre, dissimulat, ocult. El mestre de disfresses és entre nosaltres, en algun lloc, d’incògnit. Sota la forma més insospitada: farmacèutic, perruquera, culturista, ballarina exòtica. O fins i tot en la del gat negre que travessa el carrer o la de la bombeta nua que penja d’un fil. Per si les al·lusions no són evidents, la veu poètica posa nom en algun moment a aquella figura del titellaire, del mestre de disfresses: desconfia de les promeses del mossèn i es planteja contractar una agència de detectius perquè li trobe Déu a bon preu.
A poc a poc, el lector s’amara de la consciència d’un desastre imminent. Com en una tempesta d’estiu, un fals silenci creixent oculta en realitat alguna cosa decisiva que està a punt de passar. I és just en aquell precís instant, que se situen els poemes de Mestre de disfresses. Només les fulles diuen la veritat; les fulles que remoregen, imperceptiblement, abans de la tempesta. O potser les ombres també deuen saber alguna cosa d’aquell món paral·lel, perquè pertanyen al seu regne. En canvi l’home, en la seua feblesa, no en sap res ni hi pot fer res: “Només sóc un vell que arrossega els peus / i fa de ventríloc / per un déu / que no ha parlat amb mi ni una sola vegada”.