Ian McEwan i les fantasies de la memòria

Amb la perspectiva que atorguen els anys, Ian McEwan reconeix que quan decidí convertir-se en escriptor en la dècada dels setanta intentà alliberar-se dels manaments de la novel·la anglesa clàssica, una tradició que considerava com una habitació massa plena de mobles i poc ventilada. Una lluita generacional que, ben mirat, es desplega en la línia que travessa qualsevol literatura. En els primers relats McEwan es proposà distanciar-se d’aquest llegat en què, segons el seu criteri, predominaven la grisor en l’estil i uns conflictes sense relleu. Per tal de trobar vies d’escapatòria apostà per situacions extremes i narradors atrets per seqüències presidides per l’obscenitat i la commoció. Això sí, aquestes incursions en un submón desolador, pertorbat i violent estaven sotmeses al rigor d’una prosa artesanal i disciplinada, de mesurada cadència rítmica, un batec en l’escriptura que s’ha mantingut com un dels segells de McEwan fins a l’actualitat. Però amb el canvi de segle abandonà aquells plantejaments lúgubres i refermà la convicció que la seua narrativa s’havia d’allunyar de la novel·la solipsista, dels tirabuixons introspectius de Virginia Woolf o bé dels arguments metafísics i ombrívols de la literatura alemanya. Sense caure en el parany de la narrativa moral, un cert optimisme es desprén de les trames de Ian McEwan tot i conéixer les dificultats —el risc— d’aquest propòsit, ja que com deia Montherlant: la felicitat s’escriu en blanc i, en la majoria d’ocasions, és preferible no mostrar-la sobre el paper.

En repassar la seua trajectòria i els referents de la seua joventut, McEwan remarca que fins fa ben poc la teoria asfixiava els estudis literaris, els deixava pràcticament sense aire. L’ortodòxia acadèmica insistia que no podies llegir els poetes ni els novel·listes fins que hagueres aprés a llegir-los, és a dir, fins que t’hagueres sotmés a uns postulats i a una terminologia torturant i confusa. És per això que McEwan agraeix l’impuls agosarat i renovador que representaren les obres d’Updike, Bellow o Roth. La llibertat imaginativa i la transgressió quant a temes i personatges, les digressions ideològiques encastades en els arguments, o bé la comicitat desafiant dels escriptors nord-americans es convertiren en una font d’energia per a l’autor anglés que —sorprés i inquiet— havia percebut com la novel·la s’encongí a Europa en la postguerra, ja que perseguia un objectiu geomètric i massa perfecte, difícil i àrid. Ian McEwan intuí que en la seua narrativa havia de donar eixida a una sèrie d’obsessions que, d’una forma més diplomàtica, també es poden anomenar temes: les relacions paternofilials, la imaginació moral, l’interés per la ciència i la tendència del ser humà — a través d’opcions equivocades— a habitar el seu propi infern. Però si de cas, un dels punts centrals on conflueixen bona part de les seues novel·les és com els esdeveniments polítics envaeixen —de manera més o menys notòria— l’àmbit privat.

Per al protagonista de Lliçons —com reitera també el mateix autor—, a mesura que envelleixes sents la necessitat d’explicar-te millor. Roland Baines és un personatge assetjat per dubtes i incapaç d’enfrontar-se al passat sense experimentar l’opressió de la culpa i la temptació enganyosa de refugiar-se en l’autocompassió. Com en el relat Els morts de Joyce —una de les narracions per la qual McEwan sent una particular devoció—, en Lliçons les absències tenen un paper cabdal, tant les temporals com les definitives. En un primer moment perquè dos dones decisives en la vida de Roland Baines desaparegueren sense deixar rastre: la professora de piano quan de menut estudià en un internat i, més endavant, la seua dona Alissa que, tres anys després del matrimoni i només nàixer el fill, decidí fugir i seguir el seu camí sense donar cap explicació. Gran part de la trama està centrada a descobrir indicis d’aquests personatges, alguna informació que permeta saber els motius d’unes resolucions que condicionaren —i erosionaren— l’existència de Roland Baines.

“Sovint el passat era un conducte que anava de la memòria al fantasieig incessant”. Tot s’hi barreja —imprecís i vaporós— amb la distància dels anys, incapaç d’avaluar el protagonista el sentit de les etapes vitals quan reordena fotografies i repassa escrits i documents. La mort dels pares de Roland Baines és el detonant per a tractar d’explorar —i d’entendre— unes vides marcades per silencis i una exigència tirànica. Robert Baines era un militar estricte i sever, amb canvis de destinació constants, i la dona una viuda que perdé el primer marit en la Segona Guerra Mundial i amb dos fills del primer matrimoni que es criaren lluny de la família. Per altra banda, els pares de la dona de Roland, Alissa, residien a Alemanya amb una relació presidida també pel desencant i la frustració. Roland Baines traça el seu propi mapa d’afectes per tal d’aproximar-se cautelosament a la veritat, encara que la majoria de respostes desembocaran en un desencís ofensiu o en la revelació de secrets que orbitaven al voltant de tota aquesta xarxa de personatges.

En aquest sentit, Lliçons és una novel·la de concepció en part nabokoviana, ja que Ian McEwan insereix en la història passatges ben coneguts de la seua biografia. L’estada de xiquet en un campament militar britànic a Líbia amb els seus pares durant la crisi del canal de Suez, el naixement del protagonista a Aldershot, o la posterior complicitat amb els germanastres, episodis disseminats al llarg de la narració i que l’autor ha reconegut com a propis en nombroses entrevistes. Però més enllà d’aquest joc entre realitat i ficció, l’empremta de Nabokov es percep en el tractament del temps, paral·lel a les consciències dels personatges. La progressió dels anys s’expandeix o es condensa segons el pes que aporten a les escenes, i el narrador altera el relat sense atendre als dictats de la cronologia mentre traça interseccions que ajuden a aportar llum sobre qüestions essencials que tenallen el protagonista. La mateixa minuciositat artesanal i l’orfebreria que caracteritzen la prosa de McEwan es projecten en Lliçons sobre l’ordenació de la seqüència dels fets.

Les indecisions i la inseguretat de Roland Baines es reflecteixen en els sotracs d’una època procliu a contínues convulsions. Lliçons comença amb el núvol radioactiu de Txernòbil que s’estén per Europa i que augmenta la sensació d’angoixa del protagonista. D’una forma més o menys categòrica, alguns capítols clau dels nostres dies irrompen en les vides d’uns personatges que no poden restar al marge de les ones expansives que genera la història, i en especial la caiguda del Mur de Berlín, ja que per als nascuts —com el protagonista— a la meitat del segle s’obria un període d’esperances sense precedents. Encara que les vibracions sísmiques de la política no s’alenteixen mai ni solen desembocar en una treva. Roland Baines discuteix amb els seus amics laboristes abans de la caiguda del bloc comunista, i el regnat de Thatcher o la guerra de les Malvines els recorden la fragilitat d’un món que imaginaven més seré. El sorgiment d’Internet és una advertència —humiliant— sobre la velocitat dels temps i la inutilitat de llançar profecies per al futur de la humanitat. Els atemptats de Londres del 2005 i l’amenaça islamista, el Brexit o el confinament per covid són la constatació que la fragilitat de Roland Baines va flanquejada pel curs d’un món que no coneix el repòs. Ian McEwan encabeix tots aquests episodis sense cedir a la crònica, tan sols com a elements que ajuden a dibuixar els retrats i les reaccions dels protagonistes.

Lliçons potser siga una de les novel·les més íntimes —i ambicioses— de McEwan, com també per la confluència de reptes narratius que ja apareixien en llibres anteriors. La impossibilitat de recrear —i recuperar— el passat en L’innocent, la ignorància com una condemna sumària per a l’amor en A la platja de Chesil, les preocupacions ideològiques amb Solar o Dissabte, el dilema moral de La llei del menor, o com un acte aparentment inofensiu pot causar la tragèdia en Expiació. En Lliçons la importància de la literatura plana per damunt de les eleccions dels personatges. Alissa no pot evitar buscar un lloc al marge de l’home i del fill per tal de poder escriure la seua obra, sense preveure els efectes que comporta la seua alternativa. Roland voldria que les pàgines que llig de la novel·la aclamada de la seua dona foren ridícules i detestables, però ha d’acceptar resignat el valor literari i l’originalitat del que té entre mans, malgrat el ressentiment. Ara bé, el protagonista —en el fons, un poeta fracassat— es pregunta si no cal imposar-se uns límits ètics i un fre a l’ambició, si tot és permés per tal d’aconseguir l’èxit i la recompensa de l’art.

Ian McEwan confessa que uns dels motius pels quals els finals de les seues narracions li exigeixen tant de temps —i d’esforç— és perquè ha de descobrir-los. La ràbia i la indefensió de Roland Baines troben una mirada més comprensiva amb l’arribada de la vellesa, amb la confirmació que no pot estar sempre pendent de les derrotes d’una vida ni de la seua falta de fermesa a l’hora d’haver triat en els moments crucials del seu passat: deixar massa prompte l’escola, no seguir la carrera de pianista, claudicar en la il·lusió de convertir-se en poeta. Fins i tot l’ombra de la relació amb la seua professora de piano quan era un adolescent —que ha condicionat irremeiablement la percepció de tots els records— quede ja fora de paràmetres com la immoralitat, el dolor i la culpa. Roland Baines veu fotografies de quan era jove i sap que aquell diletant fantasiós i rebel es riuria de les seues conviccions actuals o dels llibres que ara li agraden. Al cap i a la fi, potser un armistici amb els nostres fantasmes inquisitius, la gratitud i un propòsit ben modest de felicitat no siga tan mal programa.