John Steinbeck
Viatges amb el Charley
Traducció de Marc Donat
Viena Edicions, Barcelona, 2019
Un llibre de carretera, que relata el viatge que Steinbeck va fer el 1960 en companyia del seu gos Charley per diferents indrets dels EUA, al volant d’una mena d’autocaravana a què dóna el significatiu nom de Rocinante. Publicat el 1962, el mateix any que l’autor nord-americà va rebre el Nobel, el títol original en anglés té com a subtítol In Search Of America. Perquè hi ha explícita la voluntat de redescobrir el país, rodant amb temps i sense urgències, per carreteres secundàries sempre que pot: perquè el seu viatge està destinat a l’observació i allà hi ha “molt per veure i per sentir i per olorar”. I perquè les vies amples fomenten vicis que l’autor vol evitar, com el desbordament del jo i la tendència a la fantasia. L’autor sent que s’ha allunyat de la seua gent i vol comprovar de primera mà si el que recorda s’assembla a la realitat: “Jo, un escriptor nord-americà, que escriu sobre els Estats Units, estava treballant de memòria, i la memòria és en el millor dels casos un dipòsit defectuós i deformat”. Narrat amb un to assossegat, tranquil i —en general— poc transcendent. Tan poc transcendent que de vegades pot resultar insubstancial.
L’obra alterna, de manera aparentment natural i espontània, la narració d’anècdotes que van sorgint en la ruta amb reflexions polítiques, històriques i socials; els comentaris sobre el fet de viatjar i sobre maneres diverses de viure amb converses amb els personatges més variats. Així, per exemple, l’autor es lamenta en comprovar que els matisos de les parles locals estan en procés de desaparició, reemplaçats per un estàndard insípid fomentat per la ràdio i la televisió. En Nova Orleans és testimoni dels atacs racistes d’un grup de mares blanques contra la matriculació en l’escola de dos infants negres. En Yellowstone blasma contra els parcs nacionals, perquè engabien les rareses del país. Critica el creixement frenètic —el “creixement carcinomatós”— i, en general, mostra una visió pessimista d’un progrés que considera sinònim de destrucció. Però en la narració també hi ha espai per a qüestions més íntimes i personals, sobretot al voltant del fet d’envellir. Perquè, més que retrobar els Estats Units, Steinbeck sembla necessitat de retrobar-se ell mateix, quan ja sent a prop “la remor de la vellesa que s’acosta”. Per aquest motiu, el to de la narració es torna melancòlic en algun moment, té un cert regust de comiat de molts dels llocs per on passa i acusa els canvis que s’han produït en les zones que coneixia d’abans. Especialment quan l’autor retorna a Salinas, la seua ciutat natal, es retroba amb vells coneguts i hi certifica que els canvis —tant en el lloc com en ell mateix— són definitius. És en aquest sentit que hi evoca l’obra de Thomas Wolfe, You Can’t Go Home Again: “Tom Wolfe tenia raó. No pots tornar a casa teva perquè casa teva ha deixat d’existir excepte al calaix de la memòria”.
Fa uns anys, l’obra d’un periodista nord-americà venia a qüestionar Viatges amb el Charley en considerar falses algunes dades que Steinbeck presenta ací com a reals: per la ruta que s’hi recorre i en el temps que s’hi afirma que es recorre; perquè a més del gos, bona part del viatge l’hauria fet acompanyat de la seua esposa; i perquè moltes de les nits que diu haver passat en l’autocaravana haurien estat en hotels de luxe. Per si aquesta antiga —i ingènua— disjuntiva entre realitat i ficció importa encara a algú, el ben cert és que al llarg de tota l’obra Steinbeck es mostra explícitament incrèdul sobre l’abast del que anomenem veritat: “El que jo he escrit ara aquí és cert fins que algú altre hi passi i reorganitzi el món a la seva manera. En la crítica literària, el crític no té altra elecció que transformar la víctima de la seva atenció en alguna cosa amb les mides i la forma d’ell mateix”. En aquest sentit, en un altre moment afirma que molt poques vegades pren notes, i que quan ho fa o bé després no les sap llegir o bé les acostuma a perdre. Que no sap escriure sobre un fet mentre està passant, sinó que ha de “deixar-lo en maceració” un temps. Fins i tot sospita de la història en tant que registre d’una hipotètica realitat: al remat sempre “el mite esborra els fets”. En general, hi és molt present la voluntat de no jutjar ni d’arribar a una conclusió amb pretensió de definitiva. Amb pretensió de veritat.
