Les evasions d’Edith Wharton

En la seua autobiografia, Edith Wharton conta que als onze anys intentà escriure una novel·la que començava així: “Ah, com està, senyora Brown? Si arribe a saber que vosté vindria, hauria ordenat un poc el saló”. Quan ho llegí sa mare, li tornà els papers amb un gèlid comentari: els salons sempre estan ordenats. Edith Wharton s’impregnà des de ben menuda dels rituals i les convencions de l’aristocràcia nord-americana, on qualsevol qüestionament de les estrictes normes heretades de generació en generació era considerat com un incomprensible acte de rebel·lió. És el desafiament de la comtessa Ellen Olenska en aparéixer en una de les llotges de l’òpera de Nova York a l’inici de L’edat de la innocència, quan sentí que totes les mirades del públic confluïen en la seua figura mentre era jutjada amb una severitat extrema per haver abandonat el seu marit a Europa. Perquè gran part de la narrativa d’Edith Wharton reflecteix el conflicte d’uns personatges que en algun moment desitgen impugnar el llenguatge i els codis estrictament pautats de la noblesa de finals del segle XIX, allunyar-se d’un sistema blindat que regna amb uns manaments que no permeten ni reformes ni actituds espontànies, ja que qualsevol desviació d’un catecisme ancestral és considerada com una ofensa. És per això que els protagonistes de Madame de Treymes —que pretenen casar-se i tornar a la seua Amèrica natal— se senten presoners d’un tribunal inflexible, i és que per tal d’aconseguir el seu propòsit hauran de lluitar amb els poders ocults d’una família francesa amb creences feudals que entén el divorci com una mena d’ultratge ignominiós.

En un dels drames romàntics més rotunds i lacrimògens de Balzac, La duquessa de Langeais, s’inclouen unes pàgines que són una declaració central —brillant en la seua impetuosa argumentació— per a conéixer la ideologia de l’autor i com la desplegà amb múltiples ramificacions en la seua obra. Per a Balzac, el Faubourg Saint-Germain va molt més enllà d’una simple acumulació de palaus i famílies aristocràtiques, és l’autèntic emblema del poder i de la tradició a França, amb la responsabilitat assumida que els seus membres més dotats s’han d’implicar en el destí i en la política del país, han d’exercir d’autèntic guia —i referent— davant de les tempestes de la història. Però aquesta admiració indissimulada no està exempta d’una dura crítica a uns cognoms patricis que no han sabut moure’s en una època de canvis permanents i terrabastalls amenaçadors. Després de la revolució, l’imperi i la inestable restauració, ja no hi ha la possibilitat de tornar enrere i els nous temps reclamen uns líders entre la noblesa que obliden l’exhibicionisme postís i els gestos arcaics dels seus avantpassats per tal que puguen assumir les exigències de l’aristocràcia moderna. I conclou un explícit i admonitori Balzac: “La igualtat potser serà un dret, però cap poder humà la podrà convertir en un fet”. Una proclama que interpretaren de manera ben diferent Marcel Proust i Karl Marx, tots dos lectors atents —i obsessius— de Balzac.

Per a Edith Wharton és fonamental en les seues descripcions saber quines flors s’han d’enviar a una dama, on col·locar unes orquídies en una habitació, suggerir les excel·lències d’una vaixella de Delft o quina és l’ocasió especial que reclama obrir una botella de Haut-Brion. Però tot aquest món comporta també l’empremta de la caducitat davant el vertigen i l’efervescència del nou segle, ja que en uns pocs anys s’oblidarà per què els antics cavallers —quan entren a una estança per una visita— deixen el barret de copa i els guants a terra junt a la cadira on s’asseuen. Edith Wharton prolonga l’estil i l’opció artística de Jane Austen i George Eliot, però en la seua prosa clàssica ja s’insinuen les col·lisions i el desassossec que desplegarà la narrativa moderna, els efectes de confrontar-se amb unes imposicions socials que ja no servien per a abordar un món que estava a punt de desparéixer o, si més no, fossilitzat entre jaqués i vestits llampants amb plomes d’estruç. Els nous rics i les fortunes sorgides de la borsa encara imitaran tota aquesta gestualitat com una paròdia ja anacrònica, però els triomfadors són ara individus com Elmer Moffatt en Els costums nacionals, arribistes sense escrúpols per als negocis —grollers i vulgars—, però que ambicionen ser tractats com a senyors i mostrar la col·lecció privada de pintura que penja de les parets del sumptuós menjador i que, ostensiblement, han aconseguit amb mètodes ben foscos.

Però tal com assenyala Edmund Wilson, és precisament en les narracions que mostren aquesta tensió opressiva entre els dictats de la classe privilegiada i la refutació d’aquest catàleg obsolet quan Edith Wharton aconsegueix una prosa més incisiva i agosarada. De fet, un dels millors segells de l’autora és la seua capacitat per al retrat vidriós, amb una mordacitat corrosiva per a traçar el dibuix d’una societat en declivi que no percebia la seua fragilitat. En aquest sentit, la protagonista de Madame de Treymes forma part del retaule de dones enigmàtiques, insidioses i calculadores que exerceixen un pes determinant en algunes de les millors narracions d’Edith Wharton. Autora dotada, sobretot, per a llançar una bona dosi de verí contra uns personatges femenins que per la seua incapacitat per a superar les adversitats —la seua obediència cega al cànon nobiliari— o bé per la destresa en la manipulació del seu entorn, queden ben lluny d’una imatge amable i comprensiva.

Tant en Els costums nacionals com en Madame de Treymes hi ha un lligam evident amb Els europeus de Henry James, escriptor —i amic— d’Edith Wharton que també reflectí la distància entre els codis morals i les lleis atàviques de les famílies de gran renom del vell continent i la visió de la classe alta nord-americana. John Durham és un cavaller enamorat d’una dama que conegué de jove als EUA, i que ara s’ha convertit en esposa del marqués de Malrive a París. Tots els compatriotes del protagonista viuen entre fascinats i amb un cert aire de desdeny els dogmes que defineixen l’aristocràcia francesa, que observen des d’un posat d’indissimulada reticència. Fanny Malrive voldria abandonar aquest àmbit irrespirable que ha estat el causant de la seua infelicitat, però no pot sol·licitar el divorci del seu disbauxat marit perquè perdria la custòdia del seu fill. Fins que el pragmatisme de John Durham el condueix a acostar-se a Madame de Treymes, germana del marqués dissolut, que accepta el paper de mitjancera perquè la parella puga dur endavant els seus plans amorosos. Ara bé, el preu que hauran de pagar a aquesta inesperada concessió no és tan sols econòmic, sinó que pot convertir-se en una condemna per haver-se atrevit a transgredir les normes seculars d’una família que, malgrat la ruïna i el proper enfonsament, continua mantenint la fe en l’honor i la reverència del que representen les armes del seu escut.

Té raó Janet Malcolm quan afirma que Edith Wharton és inclement —i abrasiva— a l’hora de retratar alguns dels seus millors personatges femenins. Però la veritat —si hem de ser justos— és que els herois de les seues narracions no són, precisament, uns exemples de valentia ni proclius a decisions temeràries. John Durham vol desactivar les desconfiances i les barreres que li impedeixen dur a l’altar a la seua estimada, Fanny Malrive, però les estratègies per tal d’aconseguir-ho sucumbiran als jocs i l’elusivitat maliciosa de Madame de Treymes. De fet, sempre hi ha algun instant en què els protagonistes d’Edith Wharton se senten derrotats davant d’uns obstacles que —per inexperiència o per debilitat— no saben esquivar. Els anhels artístics, el desig d’alterar uns llaços immemorials i d’enderrocar els dictats i les imposicions del clan aristocràtic sempre produiran el desànim —i sovint el drama— en aquells individus inconscients que pensaren que podrien escapar-se de la vigilància del seu cercle. Són hòmens que després d’assumir el repte d’assaltar les rigoroses conviccions de la doctrina en què s’han educat, acaben vençuts —i esclaus de nou— d’un sistema que no tenen prou força per a clivellar.

Ara bé, aquest esperit combatiu i sarcàstic també declina i, amb el temps, disminueix en la seua acritud. Com al final de L’edat de la innocència, quan ja prop de la vellesa Newland Archer comprova que moltes de les il·lusions de l’època de joventut s’han esvaït, i que els fills assumeixen amb naturalitat decisions que, fa unes dècades, s’haurien considerat com una declaració de guerra als seus nobles orígens. “Al capdavall, hi havia coses bones en els vells costums”, apunta un resignat i ja exhaust Newland Archer en un món que ha canviat amb una celeritat que no acaba d’entendre. Els personatges de Madame de Treymes no alcen la veu, tan sols endevinen què hi ha darrere de rostres ruboritzats i tracten de desxifrar mirades evasives, ja que les revelacions més importants no es poden enunciar amb nitidesa. És possible, per tant, que la incomoditat —la rendició— de les criatures d’Edith Wharton siga com la paràlisi i el mutisme del protagonista d’Ethan Frome, que voldria haver confessat a la riallera i festiva estimada que l’acompanya al trineu que els seus cabells, després d’acaronar-los, feien olor de bosc: “però no li havien ensenyat mai a dir coses semblants”.