Henry James
Els europeus
Traducció de Xavier Pàmies
Editorial Alpha, Barcelona, 2016

En una època de pantalles digitals omnipresents i de vols low cost, d’immediatesa informativa i de la tirania de la brevetat, podríem especular enardidament —sense arribar mai a un acord— si té sentit endinsar-se en la narrativa morosa i ondulant de Henry James. Molts dels seus arguments estan concebuts sota el propòsit d’aproximar-se al moment clau de la història i, quan ja és ben a prop, fugir esperitat i buscar un altre camí per on desviar l’atenció. Per a confessar que s’estimen o insinuar un principi de relació, alguns dels seus protagonistes han de travessar centenars de pàgines sense que ens quede clar si han assolit el seu objectiu. L’elusivitat i la forma indirecta d’abordar els temes formen part del seu ideari novel·lístic, la certesa que la veritat es pot trobar sovint en aspectes laterals i aparentment poc importants, amb un llenguatge on predominen els sobreentesos, les ambivalències i els silencis tàcits. És per això que Henry James se sentí profundament decebut quan després de publicar les primeres obres no obtingué l’èxit que havia desitjat. La fredor dels lectors es produí, precisament, en uns anys en què la narrativa estava presidida per la llarga distància i conflictes expansius amb moltes ramificacions. Davant aquest fracàs, el protagonista d’Els papers d’Aspern exclamà desolat: “Escriure llibres, si no és que ets un geni (i fins i tot així!), és l’últim camí per cedir a la riquesa. Em sembla que ja no s’hi poden fer diners, amb la literatura”.

En un moment en què predominaven la trama i les novel·les de divertiment —com en la majoria d’èpoques, per altra banda—, costà d’acceptar una proposta narrativa en què, més important que l’acció, l’atenció se centra en la xarxa de dilemes i d’enfrontaments amb les pròpies conviccions que caracteritzen les criatures de Henry James. Els reptes morals que pateixen els protagonistes de George Eliot i de Hawthorne són assumits també per James, però després de reelaborar-los amb un desplegament estilístic —un tirabuixó de subordinades i paradoxes, de dobles sentits i de frases enigmàtiques— que havia de reflectir la complexitat de les consciències dels seus personatges, secrets que només es poden revelar des de l’ambigüitat. Per tal d’aconseguir aquest objectiu, l’observació social —sobretot de la classe aristocràtica, una de les debilitats de l’autor i també dels seus narradors— havia de convertir-se en una prioritat per a un artesà de l’escriptura com Henry James. Instal·lat definitivament a Anglaterra el 1876, sabem pels seus diaris que en un any sopà més de 140 voltes fora de casa: a Londres no se li escapà cap festa ni reunió que pogueren servir-li d’inspiració i d’estímul per a la seua narrativa.

Poc temps després d’abandonar definitivament els EUA, publicà Els europeus (1878), una novel·la que ajuda a dibuixar un Henry James obsedit per la doble identitat, nord-americana i britànica, que emergeix també com un dels punts fonamentals de la seua ideologia narrativa. A Boston, els Wentworth reben la visita inesperada d’Eugenia i Felix, dos familiars provinents del vell món. Els principis puritans i estrictes del senyor Wentworth —l’equilibri sever amb què regeix la vida dels tres fills— es veuran alterats per l’arribada d’una baronessa europea i d’un pintor bohemi, dos germans que han decidit travessar l’oceà per buscar fortuna a partir d’uns parents dels quals no han tingut pràcticament notícies. Fidel als seus plantejaments estilístics, Henry James no aclareix del tot el motiu d’aquest viatge: Eugenia, la baronessa d’un petit principat centreeuropeu i el dibuixant bohemi Felix sembla que intentaran fer un bon casament a Amèrica per tal d’incrementar el seu patrimoni. Però aquest impuls passa a un segon ordre quan Henry James posa en joc les seues habilitats com a retratista humà. Per un costat reflectir la col·lisió de dos esperits ben allunyats, la cultura i l’efervescència social d’Europa i el ritme més asserenat i modest de Boston; per altra part, tot el que genera uns llaços de sang que, malgrat la llunyania i el desconeixement, imposen una evident atracció, a més d’obligacions incòmodes, competitivitat i ostensibles reticències.

Com un personatge de Jane Austen, l’aventurer i imprevisible Felix —una mica poca-solta, també— exercirà de mestre de cerimònies per unir i desfer parelles, realitzar discursos apologètics basats en l’hedonisme que faran trontollar els fonaments de la família Wentworth i, en especial, les adustes creences del pare. Les cosines de Felix rebran les paraules del jove artista com una revelació o bé com un reclam demoníac. Ara bé, si de cas, el personatge més interessant d’Els europeus és la baronessa Eugenia, repudiada en el seu anterior matrimoni, posseïdora d’una llengua acerada, calculadora i cínica, segons l’ocasió i els interessos: un contrast notori —la versatilitat narrativa de Henry James a l’hora de crear personatges— amb la candidesa del seu germà Felix. Eugenia es deixa dur alhora pel galanteig de Clifford —el fill del senyor Wentworth— i de Robert Acton, un comerciant que s’ha fet ric amb negocis a la Xina. Aquesta rivalitat queda difuminada en la penombra de la prosa de James, amb seqüències explícites i altres fragments en què predomina l’astúcia emmascaradora de l’autor. Els èxits amorosos queden en aquesta novel·la més propers als patrons romàntics tradicionals, però les derrotes són presentades sota un prisma novedós per a finals del segle XIX, i que Henry James el convertí en una de les seues cartes de presentació: les resolucions s’han d’embolcallar en una espècie de broma densa per tal de crear en el lector múltiples interpretacions i una sensació de desconcert que encaixa millor amb les sinuositats de la vida.

Els dics de contenció que ha elevat el senyor Wentworth amb una rígida i tradicionalista educació per als fills s’ensorren per la incursió d’uns intrusos que, malgrat els vincles familiars, s’oposen als valors tan ben pautats i gens estridents de la societat de Boston: “La veritat és que els grans interrogants de la vida no m’interessen; m’interessa divertir-me, passar-m’ho bé. Potser és que tinc inclinació a la maldat; vés a saber!”, reconeix Gertrude Wentworth, la filla seduïda amb la idea de marxar a Europa i així poder desfer-se de l’opressió protectora —la grisor i l’apatia— del seu clan. Al cap i a la fi, un salt que també determinà la vida de Henry James. Els seus protagonistes en moltes ocasions se senten atrets per la inseguretat i la intempèrie, fins i tot pels diferents rostres del mal: el magnetisme de la temptació. L’estil vaporós i emboirat —de vegades sofisticadament irònic— no deixa de ser un escut defensiu amb què acostar-se a les divergències i als enganys de la realitat. “Res del que la baronessa deia era del tot fals. Cal afegir, però, que res del que deia era del tot veritat”. En els petits gestos, les mirades esquives i els significats ocults —les simulacions— del llenguatge és on cal buscar l’ideari evasiu de Henry James.