Abandonar la marginalitat amb la paraula

Perquè és necessari recordar. Cal no oblidar, sobretot, les coses importants. No oblidar i acceptar. Poder obrir les mans perquè s’eixuguen els palmells xops com un mocador ple de llàgrimes. Exhalar la por i la vergonya, amb els pulmons plens d’aire renovat. Abandonar la marginalitat a través d’un llegat literari, una paraula escrita. I perdonar tots aquells que ens han fet mal perquè no sabien qui érem en realitat. Amb aquests pensaments s’omplin els somnis llunyans d’una dona que quan era xicoteta imaginava que un dia va tenir la pell blanca i els cabells rossos, i que una fada dolenta la va convertir en dona negra, maldestra i desmanyotada.

Si bé créixer és un procés dolorós per a una nena negra del Sud, ser conscient de trobar-se fora de lloc és com el rovell de la navalla que amenaça de tallar-li el coll.

Que l’Institut Català Internacional per la Pau en col·laboració amb Angle Editorial haja publicat el primer volum de les set novel·les autobiogràfiques d’aquesta autora és un fet que determinat públic lector en català fa mesos que celebra. Una bellíssima història de lluita per la supervivència i de defensa de les llibertats humanes que és un espill a través del qual es pot veure reflectida la denúncia del racisme, i el viatge de tot un poble que arrossega una por endèmica. I una autora com aquesta, compromesa amb la història del habitants del sud dels Estats Units, s’ha convertit en un clar referent de la literatura universal, la cultura de la pau i la no violència. Conéixer part de l’obra de Maya Angelou traduïda per fi al català és certament un regal per als sentits. Pionera en l’escriptura de ficció autobiogràfica moderna, la seua veu penetra ràpidament com una llum plena de força i vitalisme. Transparent com les aigües d’un llac, esdevé immediatament un fenomen literari i social a tenir en compte.
Angelou s’endinsa en el món difícil de la infantesa i l’adolescència d’una jove negra i pobra, habitant d’un poblet d’Arkansas, Stamps, al comtat de Lafayette, de no molt més de mil habitants. Un poble on “mai no passava res”, immers en aquell sud profund de segregació racial, en els anys decisius de la primera meitat del segle XX, que marcaran per a sempre aquesta jove llargueruda i plena d’ossos, de mans i peus enormes, maldestra, àvida de coneixement i a la recerca constant d’una trajectòria vital pròpia. Són els primers capítols del llibre un recorregut per l’etapa de la Botiga de l’àvia i l’oncle Willie, l’únic magatzem general regentat per negres des de finals de segle XIX per on passava la vida sencera. Són els anys de formació i d’educació estricta en un ambient decrèpit i castigat per les necessitats més bàsiques, sempre a la vora del seu estimat germà Bailey, fort i ràpid com un llamp, valent i voraç lector d’aquell Mark Twain aventurer.

En Bailey va clavar unes branques a terra darrere de casa i les va cobrir amb una manta atrotinada per fer una tenda. Havia de ser el seu amagatall de Capità Marvel. Allà, iniciava les nenes en el misteri del sexe..

Un fet colpidor i traumàtic interromp la infantesa de Margueritte Johnson, que decideix, per por o per rebel·lia, deixar de parlar durant cinc anys o, el que és el mateix, entrar bruscament en el món de l’adolescència. Aquestes circumstàcies coincideixen amb els viatges dels dos germans a la costa oest de Califòrnia i Sant Francisco, un nord desconegut i desitjat, on conviuran amb els pares i les seues respectives noves parelles, i on entendran finalment per què canta l’ocell engabiat. (“Els negres estadunidencs tenim una dita que descriu la cautela de la iaiona: “Si preguntes a un negre on ha estat, et dirà on va”)

Satisfer la necessitat de Veritat amb majúscula, aquest és el motiu pel qual la protagonista travessarà les senderes del desarrelament en un poble immers en la Segona Guerra Mundial, en el moment històric en què aquell país es va transformar en un gran negoci que empleava tots els negres vinguts del sud (“criades, cuineres, mossos, fusters”) i que als ulls d’una jove de quinze anys suposava la prova més evident que la vida no era sinó un gran risc. És la seua una trajectòria vital difícil, que implica acceptar i adaptar-se a les circumstàncies familiars i socials i, sobretot, acceptar-se ella mateixa. Aprovarà també com un regal diví l’educació i l’estima de l’àvia, la iaiona, la dona forta i sàvia, enfrontada sempre a l’amenaça blanca. O la irrupció en la seua vida d’alguns personatges entranyables com la Bertha Flowers, la dona que li va llançar “el primer salvavides” , la mestra que li va encomanar el plaer de la lectura per a la resta de la seua vida, i la que finalment la va fer eixir d’aquella mudesa insuportable. Temps després, sense perdre mai el referent familiar de l’àvia i també de la mare, Maya realitzarà diverses feines, ara de criada o de dona de companyia, adés de cambrera o ferroviària. Uns estudis superats amb bons resultats acadèmics, la imatge d’aquella violació que s’allunya i la sanació en part gràcies a les lectures constants, consoliden aquesta primera etapa vital de l’autora-protagonista, que se sentirà —o intentarà sentir-se— realitzada havent superat la carrera d’obstacles, si més no, la dels primers setze anys de vida.

Marguerite Ann Johnson, Maya Angelou (Saint Louis, Missouri 4 d’abril de 1928-Winston-Salem, Carolina del Nord 28 de mayo de 2014), al llarg del seu viatge literari, artístic i social que inclou, a més de les autobiografies, diverses obres de teatre, llibres de poemes i d’assaig, adaptacions per a la televisió, actuacions com a actriu, cantant, ballarina, directora o productora, es va proposar ser una representant excepcional de la comunitat negra als Estats Units. I va aconseguir el seu propòsit amb escreix, tot explorant la cultura afroamericana, el racisme, la desigualtat, el feminisme, la lluita social i, sobretot, la seua pròpia experiència, filla i beneficiària com fou d’una divisa implacable: haver nascut dona, pobra i negra. Ocell negre, però, “fort i prometedor, que desafia el destí i els déus i canta les seues cançons” paraules aquestes últimes que dedica al seu fill a l’inici del llibre. Un fill buscat a consciència, com a prova de foc que demostre que ella és, —per damunt de tot— una dona. Cada capítol d’aquesta autobiografia novel·lada és una fotografia antiga, una seqüència de pel·lícula, una clara mostra de fluïdesa narrativa, de llenguatge transparent i precís. Una veu clara i senzilla, com vinguda d’un món antic, amb amables jocs de comparacions i metàfores, fonamentalment poètica. Una obra mestra, un llegat, en fi, de refinament sensorial, verbal i sintàctic.

L’ocell canta dins la gàbia perquè no sap d’altres horitzons, protagonista conformat del seu empresonament, agraït si cal amb l’opressor. Com un ésser que emergeix amb penes i treballs del seu somni frustrat, tot i sabent que un sol mot podrà salvar un poble. Que quan una dona s’aixeca ho fa per totes les dones. Que es pot arribar a ser l’arc de Sant Martí en el núvol dels altres. I tot i així, s’aixeca entre els barrots que l’esclavitzen.