Amadeu Fabregat
L’anell del nibelung
Proa, Barcelona, 2025

Afortunadament, la història de la literatura és un territori procliu a sorpreses i a irrupcions inesperades, amb desviacions notòries de patrons estilístics i d’escoles i, sobretot, en la trajectòria creativa dels autors. L’escriptor jueu nord-americà Henry Roth (1906-1995) publicà l’any 1934 la seua primera novel·la, Digueu-ne son, en què relatava les peripècies que hagué de superar la seua família en arribar a Nova York des d’Europa a principis de segle, amb una pintura detallada i realista de la ciutat, dels suburbis i dels diferents grups i ètnies que l’habitaven. Si bé aquesta narració passà de la indiferència dels lectors a convertir-se en uns anys en un llibre de culte, Henry Roth optà per un silenci blindat i una renúncia obstinada a l’escriptura fins que, ja prop de la vellesa, trencà el seu mutisme i abordà les seues memòries amb una energia i una incontinència sense fre: A mercé d’un corrent salvatge és una trilogia impúdica, torrencial i expiatòria. A casa nostra, Amadeu Fabregat eclosionà com a novel·lista en la dècada dels setanta amb Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, un llibre experimentalista i irreverent, un magma verbal frenètic i tumultuós, un deliri d’associacions i d’imatges que pretenia ser una mena de pròleg a l’obra d’un tal Lluís Montanyà, al cap i a la fi una coartada per a donar eixida a una descompressió lingüística, ideològica i generacional. Amb una prosa més clàssica i reposada, i amb unes pautes més convencionals, el repte d’Amadeu Fabregat és oferir-nos —quaranta anys després d’aquella aventura iniciàtica i d’un retir pertinaç de la temptació literària— la vida d’Ernest Millet, des dels inicis com a membre d’una família tradicional fins a la fugida i la reclusió ben lluny del lloc on nasqué i passà la joventut. El protagonista de L’anell del nibelung assumí —consternat per la dissort i la culpa— que havia d’esborrar les petjades del passat i lluitar contra el monstre voraç i insidiós de la memòria, amb l’aïllament i l’anonimat com a únics antídots per a sobreviure.

Ara bé, contràriament a aquesta decisió irrevocable, Ernest Millet s’ha proposat trencar el seu exili permanent al nord d’Europa, on exercia com a professor universitari de Geografia Física, amb un parèntesi de deu dies a M., la seua ciutat natal —clarament identificable amb València—, en el que preveu que serà l’últim retorn. La passió per Wagner i, en concret, per la tetralogia L’anell del nibelung, que s’ha elegit per a inaugurar el nou teatre de l’òpera, han provocat que el protagonista —malgrat els recels— haja planificat una curta estada al lloc que és l’origen d’un desassossec corrosiu que tan sols ha pogut mitigar amb una distància que creia definitiva. De fet, la música i el personatge de Wagner —l’autèntica religió d’Ernest Millet— són, tal com reconeix, el refugi que l’ajudà a cicatritzar les ferides que no podia tancar, i ara ha aconseguit una treva que jutja com a conseqüència d’un oblit perseverant i contumaç del passat. Aquesta devoció fervorosa pel compositor alemany no tan sols ha marcat la seua vida quant a viatges a espais mítics del músic, sinó que també ha estat l’estímul per a dedicar-li un estudi, Geografia de Richard Wagner. Alguns episodis cabdals d’Ernest Millet es relacionen amb la tetralogia wagneriana que presencia a M., i també amb passatges de la biografia de l’artista, un recorregut exhaustiu que l’autor en alguns moments hauria d’haver sintetitzat o, senzillament, podat amb determinació.

Però el que Ernest Millet imagina que serà una visita breu i d’incògnit a M. que té com a únic objectiu assistir al drama wagnerià —una mena d’epifania a la condemna interior que arrossega—, es convertirà en una sèrie de fets guiats per l’atzar que ressuscitarà els passatges més dolorosos de joventut que l’obligaren a abandonar la ciutat. Per un impuls impremeditat, el protagonista llig en els dos diaris que s’hi publiquen —mediocres i vulgars, segons el seu criteri, com moltes de les apreciacions que dedica a M.— que Xavier Ortega, el seu mentor en la matèria que estudià a la facultat, ha mort. Un professor descregut a qui li agradava burxar amb paradoxes i capítols turbulents de la història per a incentivar la curiositat dels alumnes. Però ara Ernest Millet descobreix —atònit i incrèdul— que el personatge incisiu i profundament escèptic que conegué s’ha convertit en un símbol ridícul i vergonyós del que el professor —precisament— més menyspreava, una mena de pare de la pàtria idolatrat per tots els sectors socials. Un dels apartats més forçat i dissonant de L’anell del nibelung amb una caricatura massa previsible, en què aquell àgil i vidriós Baró de Charlus que fou Amadeu Fabregat és, en aquest dibuix que pretén sarcàstic, un esgrimista lent, de moviments poc subtils i adotzenats.

En la cerimònia de comiat del professor Ortega a l’ajuntament —on acudeix Ernest Millet a contracor, per un lligam que creu ja conclòs— comencen a desfilar els personatges que formaven part del món íntim del protagonista, un malson desconcertant i ofensiu que hauria desitjat escamotejar. En primer lloc l’identifica Martin Rus, un periodista arrogant, histriònic i intel·ligent que ha convertit les seues contradiccions i falta de conviccions en la seua bandera. A partir d’aquest encontre se succeeixen les aparicions que Ernest Millet havia intentat que continuaren adormides en els seus records: la primera nóvia, Helena Borso, el seu amic Ramon Olivier, bondadós i admirador incondicional del protagonista, i la trobada amb son pare Samuel Olivier, un dels moments més reveladors de la novel·la en què un caràcter generós esdevé cruel per una necessitat peremptòria de reparació. Aquest cúmul de casualitats és l’evidència de la impossibilitat d’abolir el passat, —que ara es manifesta invasiu i distorsionador—, la ficció enganyosa de construir-se una nova personalitat a partir d’una amnèsia simulada i de la llunyania física.

En les simetries que tracen l’existència d’Ernest Millet, les interseccions —i la dinàmica d’opcions intempestives que també s’anomena destí— esmicolen amb celeritat l’ideari que havia teixit amb fermesa per a conjurar uns fets oprobiosos del passat que emergeixen ritualment en la seua consciència. I ara, de sobte, tot es precipita. L’apologia de la inacció i d’una letargia defensiva davant el brogit i l’acceleració constant del món s’han convertit, en contra dels seus càlculs, en un programa inconsistent. El protagonista considerava la falta d’anhels i d’il·lusions un triomf amb què neutralitzar l’amenaça del passat i, en canvi, l’enfrontament amb els amics de joventut l’ha obligat a reconéixer que el sentiment de culpa estava tan sols adormit. En L’anell del nibelung tenen un pes cabdal reflexions filosòfiques i morals per a perfilar amb més nitidesa la personalitat d’Ernest Millet. Tirabuixons digressius que sovint desemboquen en introspeccions inclements i d’una sinceritat calcinant, amb incursions enfebrades en el nihilisme i en l’angoixa existencialista. En aquesta novel·la de marcat caràcter assagístic hi ha una aposta agosarada per resseguir l’itinerari mental del protagonista, un exercici brillant per a retratar un esperit insomne, insolent, turmentat i a l’aguait.

Els debats en L’anell del nibelung s’encadenen amb una sintaxi sinuosa i exigent, amb ramificacions que s’estenen a la prosa d’idees de Thomas Mann, a divagacions dostoievskianes d’Ernest Millet mentre camina per carrers coneguts i alhora estranys de M., o l’adjectiu flaubertià en les descripcions de la natura. El desafiament és extrem per fixar la llum de la ciutat —extasiada i cegadora— i el decorat en cada seqüència, o bé en l’exploració de metàfores de signe geològic. Encara que l’autor clau, no tant pel que fa a l’estil —tot i la militància d’Amadeu Fabregat en períodes extensos que creixen com un sistema nerviós—, sinó per temes i símbols de la novel·la, és Proust. Les referències són reiterades quant al paper que juguen la memòria i la percepció dels records en la imatge que els individus tenen d’ells mateixos i de la gent que ha estat decisiva en les seues vides. Una memòria que —malgrat els esforços per dominar-la— batega amb vida pròpia i és una lluita estèril tractar de domesticar les seues escomeses.

Hi ha una mena de fatalisme pugnaç al llarg de L’anell del nibelung —novel·la torbadora i fascinant—, una misantropia combativa i una renúncia explícita a qualsevol esperança de canvi i de millora en la humanitat. De fet, una nit de Nadal, Ernest Millet ix a passejar per un camí nevat a la ciutat del nord on resideix, fins que esclata una tempesta i troba aixopluc en un casalot abandonat. Un captaire li ofereix menjar i beguda, i el protagonista està a punt de cedir a la compassió —abaixar l’escut defensiu—, però en l’últim instant abdica de la inèrcia espontània de la pietat, una resolució coherent amb el seu individualisme desconfiat i hermètic. Perquè Ernest Millet subratlla amb insistència que ja no pertany a aquesta època, en què tot ha esdevingut hostil i inextricable, fins i tot el canvi climàtic ha alterat la cadència ancestral de les estacions que permetia mesurar el temps. Un temps que conspira —com la natura— per a demostrar als hòmens la inutilitat en la seua lluita contra l’extinció. I en aquesta derrota hi ha la grandesa i l’èpica de L’anell del nibelung.