Josep Lluís Badal
Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents
Rata, Barcelona, 2017

Hi ha un poema d’Arthur Rimbaud, L’étranger, en què, de forma dialogada, un home respon negativament i desafiadora, al·lucinadament, un enfilall de preguntes (qui t’estimes més, ton pare, ta mare, els amics, la pàtria, la bellesa, l’or). Al final són els núvols el que l’home estrany i enigmàtic més estima, els núvols que passen, allà, allà, els núvols meravellosos…
Al llibre que ara tenim a les mans un altre home estrany se’ns presenta, un altre poeta carregat de nostàlgia. Hi veiem una tetera, algunes imatges en blanc i negre, un pare i una mare. Una àvia que carrega un nen en braços i vesteix de negre, dos xiquets que caminen per camins i marges, un xiquet que s’enfila als arbres. I uns traços de lletra desordenats inquiets, menuts i bellugadissos obrin i tanquen aquest inventari de coses realment vistes per un ulls inexistents. Qui ho dubta? I moltes preguntes que són la resposta mateixa. El misteri del blanc i el misteri fugaç de la infantesa. La voluntat de ser la pròpia literatura. I si no, poder-ho lloar, i si no, intuir-ho. Una veu esdevé la veu narradora, no un déu, sinó un nen amagat en un racó de la seua pròpia narració, a prop del rostre de la mort, que també n’ocupa un racó. Sempre. Aquesta veu que explica és j.l. Badal, el jove enamoradís que un dia es va fondre en la història d’un xiquet que tornava de l’escola, a Ripollet del Vallès, cap a una casa del carrer Montcada, on l’ombra de la seua àvia potser encara l’espera feta núvol o arbre o ocell. Un xiquet que es perd pel massís de Sant Llorenç o per la serra de l’Obac. O l’home que hi passeja, un grapat d’anys després, amb la dona i els dos fills, alhora que reprén, perquè és capaç de reviure, totes les faules i totes les anècdotes d’un passat intens, vívid, amarg, proper encara, nodrit de versos, hereu de tota la literatura. I capaç de crear una insòlita bellesa. j.l. Badal, un nom amb lletres minúscules, l’home de vida minúscula que respira per primera vegada, fa temps que es pren la literatura tan seriosament que la sap més a prop de la pedra que de la paraula. Assegut en el darrer graó de l’escala d’aquella casa del carrer Montcada, un nom propi crida, plora ferit d’enyor, accepta el mal, inherent a l’existència, i es conforma decididament a la natura.

Sento la meva vida unida a la dels arbres. Ells saben per què, jo no.

La saviesa de l’autor d’aquest llibre construeix un univers en un instant, des d’una casualitat. Recrea amb la màgia de la sintaxi que només els és donada a una minoria d’homes i dones un món que potser ha començat a pedre’s i que ara es fa possible, car és el llenguatge que ens hi apropa. Amb tots els drets del món, ens és donat un paper en aquest llibre de dubtes i de meravelles. Una particular antologia d’Spoon River. Un relat d’infantesa en un escenari rural i antic, on habiten uns personatges humils i tendres, carregats de manies i envoltats de paisatge, de núvols, d’una terra agraïda. D’una matèria que somnia, de la paraula que ho anomena.

«Enterreu-me en els camps que he llaurat tota la vida», diu el vell Boris. «I doneu-me una pera. Vull tastar una pera per darrera vegada.»

Quin món ens retorna, aquest poeta? Quin paisatge ens dibuixa? I quina música? La matèria de la vida. L’abraçada de l’absència. El xiquet que creix a redós d’una llar i d’uns pares i un germà que somriuen. Aquest és el llenç de fons, la ratlla del temps, que potser no existeix.
En el seu camí de retorn al passat, Badal compta amb la presència d’aquells noms que li han fet companyia. Hi han estat des de sempre, veus llunyanes i ecos del seu entorn més íntim. Gamoneda, , Ramos Rosa, Hannah Arendt, Fernando Pessoa, Nabokov, Flaubert, Gogol, Maupassant, Melville. Carner, Keats, Mandelstam, Bulgàkov, Platonov, Xalàmov, Grossman, Akhmàtova i tota la resta. El passat. I el present. Mestre d’ofici, l’autor habita també l’ara, perquè aquell que recorda és present. Floreix. La mirada innocent , enfosquida pel dolor prematur dels seus alumnes. La seua humanitat, tan joves com són. L’olor de la biblioteca de l’escola. La presència pura d’una olor.
Una nova celebració, una alegria, llegir aquest homenatge a la paraula, aquest viatge d’anada i tornada carregat de quotidianitat i de tendresa. I sobretot, ple d’una decisió contundent: les ganes d’escriure que mai no s’acaben. Així és j.l. Badal. Un home savi, un xiquet, un llibre, un arbre, un núvol. Ocell en el bosc. Retorn. Anihilació. És la poesia.

—Eh! qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
—J’aime les nuages… les nuages qui passent…
L’à-bas… Là-bas… Les mervelleux nuages!