Damon Galgut i els conflictes de la terra i la família

Si mai no és fàcil la relació amb l’origen, deu ser-ho menys encara en un estat com Sud-àfrica. J. M. Coetzee mostrava aquesta ferida i la culpa que arrossegava com a fill d’afrikaners en Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, els tres llibres de les seues memòries novel·lades. El premi Nobel de literatura, que des de 2006 té la nacionalitat australiana, apareixia molt a prop del protagonista d’Home lent quan aquest es defineix com un estranger per naturalesa que no té casa, sinó adreça —«casa és massa místic per a mi»— i que, quant a identitat nacional, l’únic que pot afirmar és que pot fer-se passar per australià, però no per francés. Amb una veu i un to allunyats de la precisió quirúrgica de Coetzee, que sol mantenir un pols fred i higiènicament distanciat d’allò que narra, Damon Galgut (Pretòria, 1963) relata en La promesa, les vicissituds d’una família blanca des dels últims anys de l’apartheid fins a la primera dècada del segle XXI, uns parents que es retroben en els quatre funerals que, com els actes d’una peça dramàtica, apuntalen l’estructura de l’obra.

La mort travessa, doncs, aquestes pàgines: primer la de Rachel, la mare, malalta des de feia mesos, succeeix en 1986, quan els fills encara són nens o joves, i els militars reprimeixen les revoltes de l’àrea segregada prop de Pretòria. Després, el 1995, la del pare d’una picada de serp al parc de rèptils que posseeix; és un moment d’esperança amb el primer govern democràtic: l’endemà del sepeli, els Springboks guanyen la final de la Copa Mundial de rugbi contra els All Blacks de Nova Zelanda i Mandela entrega el trofeu al capità de l’equip, François Pienaar: «el bòer corpulent i l’antic terrorista estrenyent-se la mà». La celebració de la victòria estimula el sentiment de pertinença a la nació de l’arc de Sant Martí. Més endavant, Astrid, la germana, quan s’ha separat del primer marit —un mosso de quadra que la deixà prenyada de jove— i ha esdevingut la muller d’un empresari ric, perd la vida a mans d’un lladre poc després que Thabo Mbeki haja pres possessió com a president. I, finalment, Anton, el primogènit, frustrat i alcoholitzat, es pega un tret al cap una nit que sent més profundament que altres la soledat i el desarrelament en una època d’escassesa d’aigua, de talls de llum, de violència i corrupció generalitzades.

Distanciada molt prompte de l’estirp dels Swart i de la granja, la finca que adquirí l’avi, Amor és la filla i germana menor dels difunts i representa un dels fils que trena la novel·la, ja que és l’única que sentí com el pare prometia a la mare que cediria a Salomé, la criada de color, l’habitatge en què viu. És la promesa del títol el compliment de la qual s’endarrereix dècada rere dècada i que, de retruc, també es refereix a una societat que sent com es marceixen les il·lusions sorgides quan caigué l’apartheid. De fet, per l’obra desfila, a més de la nissaga protagonista, tot un reguitzell de secundaris que serveixen de transició entre els funerals i que formen una mena de fresc de la població sud-africana de finals del segle XX i principis del XXI: Alwyn Simmers, capellà ambiciós amb un passat de relacions incestuoses; Lexington, el xofer de color que mesura les paraules perquè «no sempre és possible complaure dues persones blanques simultàniament»; el soci del pare que fuig amb els diners del negoci; Lorraine, companya i amant del viudo; el sacerdot Timothy Batty que no concedeix l’absolució a Astrid quan ella li confessa que és infidel; el sogre d’Anton, poderós i temut membre del Consell de Ministres que compareix davant la Comissió de la Veritat i la Reconciliació; Moti, el iogui que fascina les mestresses de casa «per la seva saviesa, o simplement perquè fa les classes amb un tapaculs»; el criminal sense escrúpols que assassina Astrid pel BMW que condueix; o el sensesostre que dorm a la porta de l’església i que, amb les seues al·lucinacions, aporta una pinzellada de fantasia al retaule.

La força del llibre rau en el narrador que, en la primera part, es cola discretament en els pensaments dels individus i n’adopta el punt de vista. En el deixant de Faulkner i Woolf —però sense la gosadia d’aquests—, a poc a poc aquesta veu esdevé més present, fins que quasi sembla un personatge més que opina o contradiu els protagonistes i, de vegades, simula que s’equivoca i es corregeix a si mateix, canvia d’opinió respecte al lloc on succeeix una acció o fa recomanacions al lector. El millor són els passatges en què, a vista d’ocell, es relata la percepció de cada ésser d’una mateixa escena, com durant el sepeli jueu de Rachel, en el qual es veu la incomoditat del pare que no ha volgut seure al costat del fill; se sent el parenostre que resa en silenci la tia paterna en un intent de contrarestar el paganisme de l’acte; els remordiments d’Anton per haver disparat contra una dona negra en els aldarulls del carrer; el record d’Astrid que ha fornicat el dia anterior en un estable; el malestar físic d’Amor a la qual li acaba de baixar la regla per primera vegada; i, més lluny, a la seua cabana, l’oració de Salomé per la difunta que ha cuidat fins al final, a la qual ha fet allò que els mateixos familiars no suportaven «perquè era massa brut o massa íntim». Com en una comèdia amarga, aquesta mirada des de dalt revela matrimonis decadents, creences que turmenten els fidels i la família com «un sorramoll» en un context social en què, més que els colors de l’arc de Sant Martí, regnen el ressentiment i l’odi.