Els fills d’Abraham i els de Theodor Herzl

L’any 1929, el periodista francés Albert Londres inicia un periple que el portarà des del barri londinenc de Whitechapel fins a Palestina, passant per diversos llocs d’Europa. Aquesta vegada, però, no va a fer la volta al món, com en altres ocasions, sinó “la volta als jueus”, com anota ell mateix; perquè el motiu del viatge és elaborar una sèrie de reportatges sobre el judaisme en diferents parts del món per a Le Petit Parisien. En total en seran vint-i-set, que es publicaran aquell any sota el títol global de Le drame de la race juive: des ghettos d’Europe à la terre promise. I un any després, el 1930, en forma de llibre amb el títol d’El jueu errant ha arribat. Davant dels ulls del lector, Londres hi desplega la realitat dels jueus del primer terç del segle XX ubicats en els llocs on viuen, especialment del centre i de l’est d’Europa; però també en els primers assentaments a Palestina. En un moment en què els nazis encara no han accedit al poder ni existeix tampoc l’estat d’Israel, resulta sorprenent la lucidesa amb què l’autor sap no només captar la situació del judaisme internacional, sinó també detectar els indicis de bona part del que anava a succeir en els anys posteriors. Entre altres motius, perquè en l’obra es pot trobar, de manera clarivident, el germen del conflicte amb els àrabs.

En un relat en què apareix sovint la primera persona del cronista, l’autor recorre països, creua fronteres, accedeix a llocs i a individus de difícil accés, i ho fa per tal de mostrar i donar veu als protagonistes dels reportatges. De manera que el diàleg amb la gent que s’hi va trobant és una part essencial de l’obra. El reportatge de Londres fluctua entre la descripció de gent, de llocs i de formes de vida; repassa en alguna ocasió la història —sobretot, la recent—; i entra també en qüestions polítiques, normalment cedint la veu als interlocutors, sense prendre-hi partit de manera explícita. Els capítols més dinàmics, en què l’autor va a trobar-se amb els jueus, observa, entrevista i indaga —que són la majoria—, es combinen amb altres en què l’acció es deté per encarar amb més profunditat algun tema que es mostra, al remat, cabdal per entendre’n el conjunt. Com per exemple el que es titula “Theodor Herzl”, que esdevé una semblança del personatge i un relat dels fets més importants de la trajectòria d’un dels fundadors del sionisme. O com el capítol anomenat “El periple dels jueus”, que fa un breu i ràpid recorregut per segles d’història del poble jueu.

Una de les diferències fonamentals que constata l’autor després d’entrar en contacte amb jueus de diverses parts del món és en relació a Palestina. Així, els de Whitechapel són anglesos i rebutjarien la proposta d’emigrar-hi, i el mateix ocorre amb els de França: són el que es coneixerà com a assimilats. En canvi, arriba a la conclusió que el veritable jueu errant és el de l’est d’Europa; el de llocs com Romania, Txèquia, Polònia o Ucraïna, on l’autor s’aboca a unes condicions de vida infrahumanes, a un abisme de pobresa extrema, de marginació i de persecució. Contra el tòpic antisemita, molts dels llocs que hi recorre l’autor són la demostració de “la misèria més inimaginable”; d’animalització, de violència i de pogrom. Londres dedica tot un capítol —d’una cruesa que fa esgarrifar— justament a tractar “l’espectre” del pogrom que recorre aquests indrets, i en fa una classificació que, per irònica, encara en remarca més la bestialitat. En resumeix alguns dels més terribles, i els presenta com una de les causes principals del comportament poruc, furtiu i vigilant que ha observat en els jueus d’aquests països. Que és conseqüència de la desconfiança, de la por, de la necessitat de passar desapercebut; el de qui està acostumat a rebre, amb motiu o sense. Són “els jueus feréstecs de les Maramures, els jueus porucs de Transsilvània, Bessaràbia i Bucovina, els jueus vençuts i suplicants de Lwów”, entre d’altres. I el gest del perseguit sembla haver-se fixat fins i tot en la postura corporal: encorbat i amb la mirada baixa.

Entre les conclusions que n’extrau l’autor, hi ha la constatació que el panorama no els és gens afalagador en cap d’aquests llocs i, en conseqüència, es pregunta “qui no en voldria sortir?”; però també la consciència que la idea de Palestina no és precisament una ganga, i que és com a mínim dubtós que la temptativa pague la pena. Que el jueu sempre està en moviment, sempre camina cap a “un cim inaccessible”; i que mai no se sent a casa, sempre s’ha de comportar com un convidat a la d’altri. En aquest sentit, Londres entrevista un pioner que ha tornat de Palestina per fer de portaveu del projecte sionista entre els joves, i que resumeix la seua vida abans d’emigrar amb aquestes paraules: “En aquella època era un jueu-ocell de corral. Els pollastres, els ànecs, els deixen viure a les granges. Llavors, un bon dia, els agafen, i sens amagar-se’n, els degollen. La sang vessada no taca ningú. L’operació és legal. A Palestina la primera cosa que em van ensenyar va ser a posar-me dret”. Però l’autor també narra com a Cernăuţi, una ciutat de 140.000 habitants, 80.000 dels quals eren jueus, entra en uns quants comerços oferint la possibilitat d’anar a Palestina, per veure’n la reacció, i tots s’hi neguen. Fins i tot s’hi troba amb una família que ha tornat, que ha fracassat en l’intent de viure a Tel-Aviv i que fan el “paper de sionistes fastiguejats”: han volgut viure-hi del comerç quan és evident —segons Londres— que el sionisme és agrícola.

Quan arriba finalment a Palestina, el que l’autor relata d’entrada és bàsicament l’estupefacció: la d’haver vist “els fills d’Abraham” als Carpats o al Vístula fa poc, i retrobar-los ara a la vora de la Mediterrània oriental convertits en “fills de Theodor Herzl”, sense barba, sense tirabuixons. Però també intueix, ja en aquell moment, l’amenaça àrab, la possibilitat que hagen fugit dels pogroms d’Europa per anar a caure als d’Orient. I hi constata com, des de la primera pedra en la construcció de Tel-Aviv, l’objectiu dels àrabs de Palestina serà destruir-la. Uns àrabs que li manifesten la intenció de vendre el territori als jueus “a preu de sang”. Quan la intuïció esdevé una realitat, Londres narra l’inici dels atacs, instigats pels dirigents àrabs —que veuen amenaçats “els privilegis feudals”—, pel gran muftí, per rumors i notícies falses convenientment escampades. I amb la connivència implícita dels anglesos, que miren cap a una altra banda. L’autor detalla la bestialitat d’uns atacs que no són contra Tel-Aviv, sinó contra Hebron i contra Safed, on els jueus han viscut de sempre en un gueto que és un cau inhòspit. Són amics de tota la vida, però ara els han de matar. L’autor també dona veu als líders dels àrabs de Palestina, que es queixen que els han traspassat un problema que ells no han demanat, que han portat “un ‘arreplec’ de tot allò que Europa no vol”. Li asseguren que l’única solució és matar tots els jueus de Palestina, els 150.000 jueus de Palestina, i que necessitaran només dos dies per a enllestir-ho. Londres els adverteix —o més bé diríem que els avança— que “els nous jueus no es deixaran matar”.

En un dels últims capítols de l’obra —titulat significativament “La felicitat de ser jueu”—, Londres repassa algunes de les situacions que ha presenciat de la nova vida dels jueus a Palestina. Situacions, en general, que no són tan idíl·liques com potser pensaven; i que tanca cada vegada amb la pregunta retòrica: “És això la felicitat?”. Una pregunta irònica, en principi, perquè l’autor ens parla de gent que ha fugit de circumstàncies tan complicades que qualsevol lloc, qualsevol incertesa, compensa el risc; però també de gent que tenia la vida solucionada als països d’origen, milionaris, empresaris, etc. Ara tots, sense excepció, treballen dur per alçar un país del no-res. Les dificultats, les massacres perpetrades pels àrabs, continuar batent el blat, però ara amb el fusell al costat; i, cada vegada, la pregunta: “És això la felicitat?”. I, paradoxalment, la resposta de Londres és que sí; perquè l’autor, que defineix el sionisme com una passió, considera que “un home que es lliura a la seva passió és feliç”. Són tan pobres a Palestina com als llocs d’origen; alguns, molt més pobres; però, “què han vingut a buscar, els jueus, a Palestina? Fortuna? No, un país!”. A Palestina, el jueu ha conquerit finalment el dret de ser un geni o un cràpula sense deixar de ser jueu. Són, per tant, “profundament feliços”.

Albert Londres, que no havia estat traduït mai abans al català, dona nom en França al premi de periodisme més prestigiós, l’equivalent del Pulitzer —com recorda Josep Gisbert en l’epíleg de l’obra. El seu estil és una fusió de literatura i periodisme; o, simplement, una mostra d’aquell periodisme que, més de trenta anys després de Londres, descobriria que també podia ser literari. En El jueu errant ha arribat, l’autor combina l’ull crític a l’hora d’observar la realitat amb la ironia amb què la serveix als lectors. La sobrietat d’un estil el·líptic amb el lirisme a l’hora de descriure personatges i situacions per mitjà de comparacions i metàfores agosarades. Una prosa incisiva i de gran efectivitat, i una economia de recursos que es manifesta, per exemple, en l’ús de l’adjectiu desplaçat del sentit habitual, sorprenent i xocant, que condensa tota una descripció en única una paraula. Sobre la manera de concebre la seua obra, hi ha un moment que hi escriu: “Podria dir que els carrers fan olor de revolta; seria fer literatura. Fan olor de greix de xai i prou”. I no tenim cap dubte que l’autor sí que hi fa literatura, però no en el sentit a què es refereix en aquest passatge. Els fets són fets, no s’han d’adornar.

Per això, malgrat la sobrietat de l’estil, no és contradictori afirmar que hi ha detalls poètics en la seua prosa, com per exemple en alguna descripció: un cordó “cansat” que subjecta una levita, o dos jueus que s’assemblen a una ovella merina i a un vell còndor. Poesia, també, quan relata com el rabí “brostejava el seu text amb els llavis actius com un conill assaborint una menja”; la descripció del cementeri jueu de Praga, que “no és tant un cementiri com una massa de làpides dreçades, un amuntegament de pedres i de tombes”; la comparació del so que fan les fitxes del joc del dòmino amb un soroll d’ossos que evoca una dansa d’esquelets; o el pare de família que té “una d’aquelles cares de gueto, pures, belles, d’una altra època, la cara que Miquel Àngel va fer a Moisès, però envellida per l’espera de les profecies”. Però potser ens quedem amb la descripció que fa de l’ambient d’una metivta —el seminari rabínic o, com l’anomena l’autor, la fàbrica de rabins—, metàfora d’un món aïllat i resclosit: “La pudor és especialment jueva —jueva ortodoxa. En un cinema, a Cernăuţi, em va fer fora abans d’acabar. És una pudor barreja d’essència de ceba, d’essència d’arengada salada i d’essència de fum de caftà, si és que un caftà fumeja com fumeja la capa d’un cavall xop de suor. Un per un potser no fan gens de pudor, tant de bo, però junts, en un lloc tancat, fan una pudor que empesta, senyors!”.

Aquest univers tancat en si mateix i, per això, en bona mesura desconegut, és el que retrata Londres en la seua obra, que esdevé un testimoni molt valuós d’un món que ja no existeix. Però també, com hem vist, una anàlisi lúcida i premonitòria d’un període històric que encara estava per encetar-se. Al mateix temps, i probablement sense proposar-s’ho, El jueu errant ha arribat és un desinfectant del discurs antisemita; evidentment de l’explícit, però també d’un altre d’implícit i més o menys inconscient. Tota la nòmina de prohibicions, exclusions i impediments de tota mena que patien els jueus en els diferents països on vivien, a més de la violència directa. El fet que el 1929, deu anys abans de l’inici de la II Guerra Mundial, hi haja més de 150.000 jueus a Palestina. O fins i tot detalls menors, com l’ús que fa Londres del gentilici palestí, contradiuen un relat que es manté ben viu.