Philippe Jaccottet
Aires
Traducció d’Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2017

Poesia essencial i d’aparença modesta, versos que viuen en el pas dels dies i en les coses més simples. Escrits entre 1961 i 1964 i publicats per primera vegada en forma de llibre en 1967, els poemes d’Aires són propers a l’haiku per la brevetat, per la sensació de lleugeresa, per les referències a la natura. Poemes el·líptics, comprimits, d’estil minimalista, que retraten paisatges, situacions i objectes modestos. I ho fan amb delicadesa i humilitat, amb un llenguatge senzill i precís, transparent i lleuger: “Veus humils d’ocells invisibles / tot un dia, / l’hora colpejada en l’herba damunt d’una fulla d’or // i el cel que no para de créixer”. La mirada de Jaccottet se centra en la vida humil, la vida simple dels llocs a què pertanyen aquests paisatges. Per a l’autor suís, com diu en un dels seus versos, la mirada és “un dard més agut que la llengua”. I així, el seu propòsit és recollir directament en el poema els contactes amb el món, els breus moments de coneixement, de comprensió d’allò essencial. La voluntat d’immediatesa exigeix i justifica, doncs, la brevetat: el poema breu és la forma més adequada de donar forma a allò més proper i estimat. De traslladar la incertitud, la intimitat i la lleugeresa.

L’essència d’aquesta poesia s’intueix molt a prop del silenci. Els d’Aires són poemes en veu baixa; una poesia del que és incert i intangible, conscient que només així pot provar de ser més pura. I el poema que obri el recull n’és —en certa mesura— una divisa, una declaració d’intencions: “Però potser, més lleugera, / insegura de durar, / ara és ella qui canta / amb la veu més pura / les distàncies de la terra”. Una poètica de la discreció que defuig els lluentons, els efectismes i la pirotècnia. Que esborra els rastres de l’experiència d’on naix el poema, i n’elimina tot allò superflu per tal d’anar a l’essència. Hi ha una voluntat evident de soltar llast, de desapropiar-se, d’ocultar el jo poètic. De quedar, com a poeta, en segon terme; fins i tot de desaparèixer. L’autor evita les imatges que comporten elaboració o ornamentació, defuig les imatges poètiques per ser més fidel a l’instant i als elements en ells mateixos, perquè els objectes contemplats puguen lluir amb llum pròpia. Fuig de l’analogia i de la metàfora per posar el focus en els fenòmens ordinaris del món visible, que s’hi mostren en relació. És justament en la capacitat d’ordenar aquests elements quotidians on rau la força poètica. I l’últim poema del volum és, en aquest sentit, molt significatiu: “Ordenar tot allò proper / és projectar-ho més enllà”.

“La nostra vida és vent teixit”, diu la cita de Joubert que encapçala el recull. I els poemes que l’integren estan teixits al vent, als arbres, als ocells, a les flors. L’aire, la paraula que dóna títol al poemari, és un element invisible, transparent, però d’efectes visibles en el paisatge, capaç d’alterar-lo, de provocar-hi canvis. És l’hàbitat dels ocells, dels molts ocells que poblen aquests poemes. I, tant uns com l’altre, símbols de la lleugeresa, de la levitat. “Aquest moviment gairebé invisible / sota la boira / com si allà baix / s’envolessin ocells”. Al mateix temps, però, els poemes d’Aires estan revestits d’una aura de misteri, d’enigma. De la sensació que a tocar d’aquest món visible n’hi ha un d’ocult: “Aquest món tan sols és la cresta / d’un incendi invisible”. Tot i mostrar-se conscients d’aquest sentit elusiu, de la profunditat de l’enigma, també ho són de la dificultat d’accedir a aquesta altra realitat, a allò que no es diu, als secrets indesxifrables: “Sota la pell de l’aire adormit / un somni s’encén”.