El primer lector de Proust
Per a Proust, les cartes són una espècie de barrera profilàctica, un dic de contenció. També un substitut de la conversa: és coneguda l’anècdota que explica que, durant un temps, amb els horaris creuats, l’autor i la mare només es comunicaven per mitjà de cartes que deixaven en un punt convingut de la casa. Probablement, també són una secreció de la seua personalitat neuròtica: Philip Kolb, l’editor de la immensa Correspondance de l’autor francés, va aconseguir de recopilar-ne més de cinc mil. I, així i tot, estimava que aquesta xifra no devia representar més que una vigèsima part del total de les que hauria escrit al llarg de la vida. A partir d’un determinat moment, però, les cartes devien ser l’únic sistema de comunicació amb l’exterior d’un autor que havia renunciat a la vida social i que s’havia enclaustrat amb el propòsit ferm d’acabar una obra monumental com era A la recerca del temps perdut. Segurament, amb la urgència de qui és conscient que li’n queda poc, de temps. Que no viurà prou per envellir.
De les cartes que Proust va intercanviar amb l’editor, escriptor i crític Jacques Rivière se’n conserven unes dues-centes. Una relació epistolar que s’inicia en 1914, quan Rivière és secretari de redacció de la Nouvelle Revue française, però s’interromp aquell mateix any a causa de la guerra. Es reprèn el 1919, una vegada acabat el conflicte bèl·lic, quan Rivière ja és director de la revista, i continua fins unes setmanes abans de la mort de Proust el 1922. “¡Al fin encuentro un lector que intuye que mi libro es una obra dogmática y una construcción!”, diu Proust en la carta que obri el volum. Una carta a Rivière, del 7 de febrer de 1914, que era la resposta a una prèvia d’aquest que no s’ha conservat. En el pròleg, Juan de Sola recorda que el Proust que contesta a Rivière en aquesta primera carta és encara un escriptor relativament poc conegut i probablement menys valorat, un autor considerat frívol i mundà. I que, tot i que ara puga semblar increïble, és Rivière el personatge amb prestigi en el món literari del moment.
Cal tenir present que el 1913 s’havia publicat Pel cantó de Swann, el primer volum de la Recherche, i que el mateix Proust s’havia hagut de fer càrrec de les despeses d’impressió després que diverses editorials rebutjaren l’original. Entre aquestes, les Éditions de la Nouvelle Revue française —l’editorial que s’havia fundat en paral·lel a la revista del mateix nom— en un dels episodis més cèlebres de la literatura contemporània. La recepció de la novel·la, d’altra banda, és més aviat negativa. Són factors que donen una idea de la importància d’aquella primera carta que Rivière havia adreçat a Proust, perquè és el primer que creu en ell, el primer a intuir l’abast del projecte literari que té entre mans. La felicitat de Proust, doncs, exultant perquè finalment ha trobat un lector que entén la magnitud de la seua empresa, estaria més que justificada. I no és un lector qualsevol. De fet, és Rivière qui convenç Gaston Gallimard i André Gide de fer tots els possibles per recuperar els drets de publicació de l’obra. Qui escriu a Gallimard, després del rebuig del manuscrit per part de la NRF, aquella coneguda i visionària recomanació:
Haga cuanto pueda para hacerse con él: créame, más adelante será un honor haber publicado a Proust.
Des del tempteig inicial —encara tímid i destinat sobretot a qüestions pràctiques—, les cartes entre Proust i Rivière evolucionen fins a una relació d’amistat, però també d’interés mutu. És sobretot Proust, qui d’una manera més evident demostra aquest interés, especialment en l’intent d’aconseguir que la Nouvelle Revue française esdevinga un mitjà de promoció de la seua obra. Primer en forma de demanda, i amb el pas del temps ja com a exigència. Així, d’entrada deixa caure en les cartes precs com aquest d’octubre de 1919: “Pero si a lo largo de algún artículo que publique encuentra la manera de, en media línea, en un inciso, dejar entrever la buena opinión que le merezco, me haría usted muy feliz”. Més endavant, però, fins i tot escriurà els textos que de manera anònima o amb la firma d’algun dels col·laboradors de la revista s’hi hauran de publicar per contestar la crítica negativa que haja aparegut en qualsevol altre mitjà. O farà servir l’interlocutor per enviar missatges a Gallimard sobre la lentitud amb què avança la publicació dels successius volums de l’obra o suggerint-ne traduccions a altres llengües.
De les cartes entre Rivière i Proust s’obté una radiografia detallada del funcionament del món literari d’inicis del segle XX —molt semblant al d’inicis del XXI. El procés d’edició de l’obra, les correccions i les proves inacabables. L’intent de controlar-ne la recepció, els mecanismes de tot tipus per donar-la a conèixer i per crear-ne una opinió favorable. Les enemistats, els favors i les pressions, etc. Hi destaca especialment la relació amb la crítica i amb els crítics, autèntics combats de boxa dialèctica en què Proust prepara la munició sovint perquè un altre prema el gallet. La concessió del premi Goncourt el 1919 per A l’ombra de les noies en flor, i la devolució de favors als membres del jurat. O la decepció quan tots els esforços que ha fet perquè es traduïsca a l’anglés part de la seua obra han derivat en una traducció al castellà, la que faria Pedro Salinas per a Espasa-Calpe: “No es lo mismo”, es lamenta. Proust, que afirma concedir un alt valor a la gratitud, no sembla sentir-se en deute amb Rivière si més no fins a l’agost de 1920, quan li ofereix ser el beneficiari de la beca Blumenthal, del jurat de la qual forma part. O un poc més endavant, el gener de 1921, quan intercedeix en favor de l’amic i aconsegueix que Gide reconsidere la seua postura i elimine les al·lusions més feridores d’un article molt negatiu sobre el paper de Rivière com a director de la NRF, que havia de publicar-se en la mateixa revista.
La relació epistolar amb Rivière també ens permet seguir de prop el procés de creació de la Recherche, i ens acosta la noció que té Proust de l’obra. Així, per exemple, hi podem llegir: “Como artista, me ha parecido más honrado y más delicado no dejar ver, no anunciar que si salía en busca de algo era de la Verdad, ni en qué consistía para mí. Odio tanto las obras ideológicas en las que todo el tiempo la narración no es más que el fracaso de las intenciones del autor, que he preferido no decir nada”. L’autor afirma que no ha volgut analitzar l’evolució d’un pensament de manera abstracta, sinó recrear-la, fer-la viure: “Estoy por tanto obligado a pintar los errores, sin creer tener que decir que los considero errores”. Rivière, de la seua banda, es prodiga en elogis cap a l’obra de l’amic: “Ahora mismo eres el autor, el creador de una sociedad al menos tan completa y compleja como la de la Comedia humana. Pero, por encima de Balzac, tú tienes el mérito añadido de no haberte limitado a presentarla, a describirla: tú además la has explorado, la has explicado”. Una comparació amb Balzac que esdevé recurrent —sempre a favor de Proust—, com quan es refereix a la creació del personatge del baró de Charlus:
Es más grande que cualquier personaje de Balzac, puesto que es más interior, más analítico, quiero decir. Jamás la extrañeza de la que es susceptible la naturaleza humana no se había escrutado con tanta luminosidad ni hecho más accesible, más familiar. ¡Jamás un personaje ha vivido entre las páginas de un libro como vive él!.
Complicitat intel·lectual, consells recíprocs, interessos mutus; polèmiques, controvèrsies i desacords. Però si hi ha una constant en aquestes cartes són les referències a la salut: la pregunta per la de l’altre, el lament per la pròpia. Malalts tots dos, especialment Proust, la correspondència és una crònica dels avanços i els retrocessos en els respectius estats d’ànim, d’humor i de salut, de la manera com això els afecta la capacitat i les possibilitats de treball. Fins i tot, de com condiciona la mateixa escriptura de les cartes. Un relat que, a partir d’un determinat moment, es focalitza en el deteriorament progressiu de Proust, amb unes crisis d’asma cada vegada més freqüents i més devastadores, que l’arriben a fer témer que no podrà acabar l’obra. En aquest sentit, uns anys abans, el març de 1918, en una conferència pronunciada a Ginebra, Rivière havia afirmat a propòsit de Proust: “Nadie que gozara de buena salud sería ciertamente capaz de mirar de este modo en el interior de las cosas y las almas. […] Sólo un enfermo —Proust, de hecho, está enfermo— podía alcanzar estas cotas de lucidez inverosímil”.
L’epistolar és, segurament, el gènere que millor satisfà la pulsió voyeur del lector; molt més, per exemple, que les memòries o l’autobiografia. Entre altres coses perquè, en el cas de la carta, assistim a una conversa privada, llegim textos que en teoria no havien de ser públics. Les que intercanvien Proust i Rivière suposen un retrat psicològic de tots dos personatges que difícilment cap autor extern a ells podria aspirar a igualar. Deixen traspuar l’obsessió gairebé malaltissa de Proust, el perfeccionisme, la neurosi. La voluntat que l’empeny a acabar l’obra contra tots els entrebancs. I la convicció progressiva d’estar confegint alguna cosa de realment important, que allò que té entre mans el sobreviurà. De Rivière, en canvi, ens queda una imatge més tímida i insegura, en alguns casos fins i tot submisa. Una personalitat que sembla haver-se d’encongir en la mesura que creix la del seu interlocutor. Proust, al contrari, sembla tenir la mida presa a Rivière, que sovint ha de disculpar-se per uns retrets de l’autor que semblen calculats per tal d’obtenir-ne concessions. El seu és un joc constant entre una de freda i una de calenta, “aquí la profunda gratitud, allá la crítica ligera”, com escriu en una carta del mes de juny de 1922. I el fet és que els equilibris constants que fa Rivière per no ofendre l’envaniment del seu interlocutor mereixerien ja per si mateixos la lectura d’aquesta correspondència: “Es muy raro, cuando se trata con un «autor», tocarle algo que no sea la vanidad”.