Eduard Marco
Cita prèvia
Edicions del Buc, la Pobla de Farnals, 2023.

Que la poesia i la música són elements indestriables d’una revolta artística és una premissa que ens ve de lluny, des de fa segles, amb l’embolcall pastorívol d’un món feudal, posem per cas. O un jaç de palla, o un prat de margarides, o una alba sense lluna. Totes dues, lírica i cant, creen un bé celestial per als sentits, l’oïda sobretot. Quants cantants no han tingut present la paraula feta vers i l’han homenatjada amb l’ajut de les seues eines de corda, vent o percussió, respectant-ne la rima i la mètrica, fent-ne cançó o himne. I llavors, d’aquesta manera, roman per sempre el poema, esdevingut melodia o cançó, tonada de l’aire, cobla o virolai.
I si dos homes coneguts, músic i poeta, poeta i músic, sumen traces i signen a quatre mans aquesta grata coincidència, només hi ha motiu de celebració i agraïment. La suma d’idees i el treball a mitges d’Eduard Marco i Òscar Briz dona un resultat incombustible que porta per títol Cita prèvia, número 29 de la col·lecció de poesia d’Edicions del Buc.
Aquest recull naix potser d’una sèrie de poemes publicats a facebook amb comptagotes, sense pressa ni ànim potser que esdevinguera llibre, com qui elabora un dietari i el vol compartir amb una freqüència més o menys quotidiana amb els lectors i amics. L’efervescència dels versos, la intensitat que Marco hi vessa, la seua prolífica escriptura dels darrers mesos han donat aquest fruit d’ara. El poeta de l’Horta Nord hi esgrafia l’única veritat que coneix, la mentida més certa. Aquest poeta —que no és ningú—vol passar desapercebut, fer servir el seu talent i disposar només d’un cau que li permeta desenvolupar la tasca de versador, elevar el seu cant humil i fer-ne un estil propi, d’aprenent sense escola i de jutge sense judici (“Avesat al silenci com estic / a bregar pels guarets amb canyamissa / demane que esperança no abandone / mesures per mantindre’m ben despert”). Habitant d’una terra fèrtil, conrea el salvatge ofici de ser paraula, plantació de canyes, coloms d’anelles als peus i silencis. Se sap, com a bon hereu d’aquesta mentida tan certa que és la literatura, caminant còmplice dels qui l’han precedit, del mestratge que de la mar prové, de la raó i dels equívocs (“Veles i vaixells, / cassoles i forns / no m’han d’aturar. / Amo dels senyors / campe per on vull, / tinc solera i cor, / tants amics com mans, / menys verí que serps, / llet agra de franc”). Amb la carrera de lletraferit als muscles, incendia a diari cada mot del poema a força de socons de garrofera i pinyes seques, amb l’olor de sal que ve de la mar propera o de la fruita podrida que el temps abandona als marges del bancal. En el seu camí, que és antic com el baladre, busca fer seua l’ombra negra de la nit, defensa el verb defendre i es menja l’últim galló de la pena. És aquesta la seua estratègia per a passar desapercebut, tot estrafent la veu com un renill. Eduard Marco fa i desfà, compon, revisa, xiula melodies mentre comanda el tractor, i vomita versos de quatre, cinc, huit, deu, dotze síl·labes que li serveixen de poder evocador o de lliçó moralitzant, de doctrina ferida de lletra i de defensa pròpia.
Hi ha a l’endemig del llibre un Interludi: sis poemes breus formats per versos d’una sola paraula a penes que permeten un sospir elemental, una instantània que reprodueix encara el soliloqui de l’home que mira com el món enganyós i difícil de pair desapareix i es desdibuixa. Sorprés i incrèdul, el versaire acaba la seua recepta amb reflexions sobre la llengua, la necessitat de recuperar el sentit propi de les coses, d’apamar les presències, sentint-se amant, fill, amic i pare, equilibrant els desajustos còsmics a força de punys i al·literacions, somniant que les petiteses —com el bonsai— arrelaran i es faran lloc al jardí de la vida, al quadern del poeta.

Aquest llibre es diu així com podria tenir altres títols igualment afortunats: En defensa pròpia, Salvatge ofici, Terra de ningú o qualsevol imatge que es puga extraure d’aquest compendi de trenta-quatre poemes estructurats en quatre parts. El cas, però, és que gairebé totes les parts en què es divideix el llibre van precedides d’una cita, una mena d’aforisme que les encapçala. D’ací el títol, en bona mesura. O ves a saber si el poeta de Borbotó no el degué trobar casualment en la cua de la revisió de la ITV on va portar el cotxe, prèvia cita, és clar. Per a tancar el cercle, Òscar Briz, el músic de La Ribera —que entén de rituals solemnes— inclou els versos en els arpegis de la seua guitarra i la seua veu. Una cita amb la paraula, prèviament dissenyada per un poeta que mira de transformar el món.
Hi apreciem, fet i fet, d’altres elements que, puntuals i amables, fan acte de presència. Enllà de les cançons de Briz, de fàcil accés a través d’un codi QR, hi trobem les paraules del músic mateix a l’epíleg, i una lletra de la tipografia HORTA FONT que li dona títol, i una imatge del germà del poeta que mostra un tros de cuina per un badall de llum i ombra de la casa, botija inclosa. No cal donar-hi més voltes. Hi ha cites que no podem pas eludir, com aquesta invitació a la paraula de Marco i Escamilla, una vegada més.