Josep Porcar
Els focs ignífugs
Godall Edicions, Barcelona, 2023

Hi ha un foc que no crema. La brasa en què s’ha convertit el passat no és producte de cap combustió antiga, sinó que prové d’una serenor covada en la memòria, una mirada que guaita el record com el paisatge, albira els anys des del bosc autumnal i l’escalfor que retorna. I si mirem de nou la lluna des de la llucana, són les mans fredoliques dels avis que encara s’arreceren al braser d’un foc casolà, inofensiu. Amic de la llum de la tardor, dels ocres i les cassanelles, el poeta encén fogueres, alimares que diuen la soledat des del cim de les muntanyes. Fa recapte de fruits al mas —llenya i safrà, botes brutes de fang— i, abillat amb els guants i la bufanda esfilagarsada, compon versos que són un incendi. Potser perquè es fa tard, i ara el vers naix de dies de reflexió, d’anys més serens, viatges i descobertes, un nou nord que ja és vell. Torna a la poesia d’on no ha marxat mai, el poeta parla —com sempre— sense estrafer la veu, intenta potser una nova manera d’encarar la construcció del poema pel que fa a la sintaxi i la prosòdia. Hi ha ha una creixent preocupació per capturar l’instant i una reflexió sobre el trànsit del temps que serveix de bastida del poema. Ara, però, examina l’ànima del bosc, l’ombra a les capçades exuberants, la llum perenne dels dies que cremen. I encara en liba el nèctar.

Puge la maleta, l’esbudelle, hi destrie

per a la rentadora la roba de traduir.

Pel puny d’una camisa, un fil de boira.

Hi ha un vent que no aterra, un núvol immòbil que esdevé anècdota per un camí quotidià. Un riu desconegut i un viatge sense retorn. Travessen l’aiguamoll tot d’escenes diàries i una cançó de Tom Waits, versos en homenatge als que ja no hi són i un vell calendari que repassa aquella data o aquella altra en què un xiquet creixia a recer d’una espera. La veu del poeta —des d’un jo que ja és un altre— revisa aquell passat de sucre, el cavallet de fira i totes les llàgrimes vessades per aquells que el van precedir. Emet senyals de fum que són paraules d’altri: d’Antoni Ferrer, Riba, Verdaguer, Dickinson o Attilio Bertolucci, de qui diu haver aprés molt. Traductor també d’un llegat antic, s’hi declara fill d’aquells que ha conegut i de qui se sap deixeble: Bartra, Char, Holderlin, Rosselló-Pòrcel, Simic o Estellés. O finalment calla, fetes totes les preguntes, calla, i atorga el silenci a aquest fil de boira amb què sàviament tanca el poema.

I hi ha fulles a l’arrel de l’arbre i la terra fèrtil que la pluja no ruixarà. Signes de més hivern que com la rosada volen dir la màgia de què és capaç la paraula. Una insistència, un final, una porta d’eixida del laberint que conclou el llibre com un camí cap a noves albades.
Nové llibre del poeta castellonenc nascut el 1973 i relacionat des de fa temps amb la literatura, bé des de la perspectiva d’autor, traductor, dissenyador gràfic, editor o bloguer, Els focs ignífugs , que naix entre Castelló (la Plana Alta) i Taradell (Osona), situa Porcar entre les veus poètiques més interessants del panorama català actual. Allò que naix com un canvi de rumb en la seua ruta poètica és també continuador de tot el que l’autor havia escrit fins ara. És un llibre organitzat en tres seccions (Sotabosc, Aiguamoll i Contrafocs) una seixantena de poemes en què el foc i l’home són una mateixa cosa, flama encesa, l’origen i la natura, l’estima que encén els dies, el caliu primigeni, seré com el temps en calma que lentament reposa en les cendres. Una poesia imprescindible que defuig la crítica en veu alta, que busca la pau i que aprén a ser foc sense cremar-se. Que salva la flama en la flaire eterna i dolça de la flor del gesmiler, a qui declara amor etern.

fosa àncora de pètals, estesa

clariana de lluna, les blanques

marees de la set, les cuixes,

el pitxer romput, els efluvis,

els dits molls, els focs ignífugs.