
Martí Domínguez
Ingrata pàtria
Proa, Barcelona, 2025
Deia Edith Wharton que el crític de ficció hauria de formular-se tres preguntes claus sobre l’obra que analitza: què ha tractat de representar-hi l’autor, en quina mesura ho ha aconseguit, i també si el tema elegit era digne de ser representat. En el cas d’Ingrata pàtria, en les últimes línies de l’epíleg, Martí Domínguez afirma que «aquesta novel·la és fruit de la meua admiració pel professor Joan Baptista Peset, i per tot el que va significar, i significa, per a la ciència i la cultura del nostre país». La vida de qui fou catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia de la Universitat de València entre 1916 i 1939 i rector de la mateixa institució (1932-34) i, sobretot, la condemna a mort perquè presidí el Front Popular a València i s’oposà amb vehemència al colp d’estat de Franco són motius sobradament dignes de ser abordats. Més espinosa resulta la qüestió sobre si s’ha aconseguit —o no— plasmar allò que l’autor pretenia, perquè si era homenatjar la figura de Peset Aleixandre, sí que, sens dubte, s’ha assolit. Ara, un altre assumpte és si una ficció pot sustentar-se sobre aquesta mena d’enaltiment petri, sense fissures, d’un personatge històric.
En el vast espectre d’injustícies i crueltats del franquisme, el cas del rector Peset fou especialment punyent, com va evidenciar el facsímil del procés sumaríssim que publicà la Universitat de València el 2001 i que es recrea en un dels millors capítols d’Ingrata pàtria, el que narra Carreres, l’advocat defensor: després d’un primer consell de guerra en què la sentència de mort fou commutada per una pena de presó de trenta anys i un dia, es convocà un segon judici promogut pels metges falangistes que havien denunciat el professor, que presentaren com a nova prova una conferència que aquest havia pronunciat el 27 d’abril de 1937. La segona sentència fou implacable i Joan Baptista Peset Aleixandre fou condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. És una de les poques escenes en què el lector percep el pols d’algú, la inquietud de l’alferes Carreres per haver de tornar a defensar el científic republicà, tement que això li puga passar factura. No com el protagonista, que sempre és mantingut massa a prop del hieratisme, algú que sovint parla —i pensa— amb proclames ideològiques.
I és que aquest és, precisament, el punt més feble d’Ingrata pàtria. Una novel·la concebuda, sobretot, com un mosaic de veus interiors que, malauradament, sonen de falset. Tant fa que siga el metge castrense José Lloris Ballarín, que ha de certificar la mort dels ajusticiats i que queda astorat quan reconeix el seu antic mestre entre els reus, com els altres tres presos que l’acompanyen davant de l’escamot d’afusellament —Casaca, ex alcalde de Sagunt, el llaurador Leopoldo i Jacint Ferrús— o altres condemnats, com l’intel·lectual Àngel Gaos; o Leoncio Badía, l’enterrador de Paterna; o el rector don José o don Ramón de Toledo, el director de la Model. El resultat no és un conjunt polifònic, sinó que sovint sembla la reiteració monòtona d’un únic so. Evidentment, la informació que s’hi proporciona identifica el personatge —la ideologia, els fets que ha viscut—, però les veus resulten, en general, artificioses i poc creïbles. Algú pensa, quan sent calor, que «una perla de suor em regalima pel front»? O es diria a si mateix «Alce els ulls, de natural sortits i globulosos»? Siga qui siga l’individu, poques vegades el pensament sembla pensament.
I és una llàstima, perquè s’hi percep un treball rigorós de documentació sobre el procés a Joan Baptista Peset Aleixandre, sobre les execucions a Paterna, sobre la presó Model de València i sobre tots aquells que, d’una manera o d’una altra, tingueren algun tipus de protagonisme en els últims dies del rector. Tal volta la ficció no era el medi adient per canalitzar tota aquesta informació, potser hauria calgut un assaig en què es reproduïren fragments de les converses amb els familiars dels implicats que esmenta l’autor en l’epíleg; o potser una novel·la que relatara la mateixa investigació i que, alhora, reconstruira aquests esdeveniments luctuosos hauria resultat més versemblant. O una biografia, un gènere que pot fer sorgir el retrat d’algú a través de textos propis i aliens, de declaracions, de cartes, de la narració de fets i d’algunes suposicions. En Ingrata pàtria, en l’afany per crear un prototip de dignitat i d’honorabilitat —«Aquell home encomiable, aquell home bo, aquell home model de civisme, aquell home model d’home», en diu l’esposa—, la figura ha perdut la humanitat. Segurament Edith Wharton tenia raó quan afirmava que insuflar vida als personatges és l’única garantia de supervivència d’una ficció. Encara que —reconeixia l’escriptora novaiorquesa— no existisquen pautes perquè les criatures de paper adquirisquen relleu i semblen de carn i ossos.