Transmutacions i exploracions de Vicenç Pagès

En primera persona
Empúries, Barcelona, 2024
En la nota que tanca el llibre, Camil·la Massot Kleiner explica que el contingut d’aquest recull ja estava a punt l’estiu de 2021, però que la publicació se’n va endarrerir per la pandèmia, ja que abans havia d’aparéixer l’antologia de contes de Txékhov que Vicenç Pagès havia preparat i que, finalment, s’edità en 2023. Aquestes circumstàncies converteixen, doncs, En primera persona en l’última obra de l’escriptor empordanés, que va morir l’agost de 2022. Són trenta-sis relats amb motius, tècniques i extensions diferents que mostren la voluntat d’experimentar —de jugar— amb les fronteres del gènere. El volum s’obre amb el divertidíssim «El cas de la sexagenària psicòpata», en què Pagès porta al límit la figura de la lectora amb una novel·la inèdita que assetja un autor reconegut quan ell participa en un club de lectura. Amb una estructura summament senzilla que se sustenta en dues escenes paral·leles en sengles places d’aparcament —una de nit i, la segona, davall del sol inclement del migdia—, la peça excel·leix pels diàlegs en què es percep la distància —l’abisme en ocasions— entre allò que pensa l’home i el que realment diu, i també per un final original que encaixa amb precisió amb el contingut i amb la forma.
Recrear el món dels escriptors —egos i frustracions que no s’acaben, però també malabars lingüístics i bromes erudites— és una veta de la qual Vicenç Pagès extrau algunes de les millors narracions, com «Sant Jordi», un seguit d’estampes en què tres o quatre línies basten per construir-ne una anècdota: «—Què? Firmes gaire, avui? —Vols la resposta curta o la llarga?». L’enginy pagesià compon un mural humorístic versemblant d’aquest dia anhelat i detestat a parts iguals, però ineludible per als integrants del gremi de les lletres. Amb un començament engrescador, «Marcians» contraposa el gust literari mediocre del fill d’un revisor, conformat amb els llibres que un crític abandona al tren, amb el de la cartera, a la qual regala títols escollits; dos personatges que, tanmateix, s’atrauen amb el magnetisme dels pols contraris. «Cédez le passage» descriu un nodrit grup d’autors a Urdazubi que visiten coves, mengen xai amb vi de Navarra i especulen que la passió estructuralista de Roland Barthes, que hi passava llargues temporades, podria deure’s a no haver entés ni un borrall de basc. Amb aparença de programa de congrés, el «Seminari de suport a PREE» (Parelles Regulars d’Escriptors i Escriptores) paròdia algunes dèries dels lletraferits i dels seus cònjuges: «La Gran Pregunta: volem una parella que ens estimi o un(a) escriptor(a) d’èxit?» o «Tipologies de viduïtat: de Ted Hughes a María Kodama».
Vinculat també a l’univers literari, però plantejat com una investigació acadèmica, «En primera persona» parteix de les preguntes que proposa una revista digital a Vicenç Pagès: «qui soc i per què escric» són l’excusa per desplegar una minuciosa recerca sobre l’origen d’aquest nom i cognoms i per resseguir a la Bíblia la vida i els miracles d’Eliseu —un pagès jordà que es convertirà en profeta—, sempre amb un toc de sornegueria de fons, com quan el narrador lamenta la relació barroera entre Pere i pedra, joc de paraules «massa fàcil, indigne d’un llibre sagrat». En primera persona parlen també alguns animals: un bou vell i cansat en un relat de tonalitat apagada; una formiga i una xitxarra que fugen juntes i reflexionen sobre la vida a la colònia i la llibertat en «Otto i jo», una revisió de les faules d’Isop i La Fontaine. O el cavall blanc d’un joc d’escacs, que se sent atret per l’egua negra del contrincant. En tots aquests casos, l’autor deixa que el lector descobrisca, a poc a poc, a qui pertany cada veu.
Reescriure biografies d’artistes, científics o polítics de renom és un altra constant en els llibres de Vicenç Pagès. Amb procediments de la narrativa tradicional, la «Petita història d’en Joseph» es va enfosquint a mesura que avança i gela la sang quan s’intueix el cognom del protagonista. Amb un to i uns recursos quasi oposats —avantguardistes— «Tres partides» és un dels millors textos del recull perquè traça amb subtilesa les personalitats de Duchamp i de Dalí —«no es consideren ben bé amics, però es mostren un respecte amistós»— en tres moments i llocs diferents presentats en cronologia inversa: l’estiu de 1966 a Cadaqués, el febrer del mateix any a Nova York i el juny de 1940 a Arcachon. Les tres escenes transcorren davant l’escaquer, «com si la seva relació no es pogués plasmar de cap forma millor que la de la batalla i el joc». Dalí, que signa llenços en blanc, reconeix que un Duchamp octogenari «no li enveja res». El volum es tanca amb «Notes per a un conte que no escriuré», una altra genialitat en què conflueixen diverses tendències de l’escriptura de Pagès: la recerca acadèmica fictícia amb referents reals, la figura de Pompeu Fabra, els jocs lingüístics i l’experimentació formal perquè, tal com anuncia el títol, són apunts sobre els fets, els episodis, l’estructura i els possibles finals d’una història que tracta l’amistat entre el filòleg català i el bascoitalià Arregui quan, de xicotets, juguen amb soldats de plom que pertanyen a països imaginaris dels quals inventen el govern, la geografia i, per descomptat, les llengües.
En primera persona aplega també una vintena de textos molt breus i microcontes, alguns dels quals són variants d’obres famoses, com la reformulació de la vida d’Emma Bovary en «Berthe», de l’origen d’Alícia al país de les meravelles en «Fally Bridge, 1862», relatat com una enumeració, o «Stromboli», una estranya variació del final de Viatge al centre de la Terra. Hi ha també tres títols de caire assagístic sobre el cinema i la creació: «Ficció 1. Mashup» proposa la fusió de Doze home sense pietat i Els dotze del patíbul. «Ficció 2. L’enamorat que odiava Salinger» aborda l’art i la veritat a partir d’El vestit de l’Emperador d’Andersen i El col·leccionista (1965) de William Wyler. «Ficció 3. Les pitjors» parla d’alguns films protagonitzats per escriptors amb èxit i conclou que «per raons que avui no tenim temps de dilucidar», resulten més convincents les pel·lícules sobre autors fracassats. Un text és una llista de les coses que es poden trobar a la cubeta del departament de lletres d’un institut qualsevol. Un altre és una carta adreçada a un fetus. Destaca l’humor escatològic de «La meua contribució», la delicadesa i una certa innocència en la traïció d’«El meu amic invisible», la venjança com un plat ajornat i ben fred d’«Un replec del cervell» i el commovedor «Un dia rodó», en què la veu d’un pare que passeja amb el fill el cap de setmana que li correspon tenir-lo transmet com la paternitat endolceix aquest individu, estar al costat del xiquet, acompanyar-lo, cuidar-lo el fa sentir un altre, «em fas sentir com si fos bo».
Un dels llegats de Vicenç Pagès és, precisament, la capacitat de concebre «artefactes» narratius —com ell en va dir alguna vegada— a partir de quasi qualsevol material: una llista, un programa de simposi, una carta o un epistolari, una conferència, fragments de diàlegs, una investigació acadèmica, un assaig. I això gràcies a la depuració estilística, a la concisió i a la ironia que regna per tot. Els contes humorístics i paròdics brillen amb llum pròpia, però no s’han de menysprear els de tonalitats menors. Si del grapat de textos molt breus, haguérem de triar-ne només un, seria sens dubte «Som estiu», perquè en poc més de dues pàgines, Vicenç Pagès no solament representa la família protagonista, en aparença feliç, sinó que capta l’essència d’aquella nostàlgia inherent a la caducitat: «El lloc, l’aire, els sorolls, tot està bé, tan bé que a Pol la intuïció fosca dels set anys li diu que tots els matins que l’esperen seran pitjors. La mare no serà mai tan guapa, ni el pare tan ric, ni viure serà tan dolç, ni ell serà tan petit ni tindrà les ales tan curtes».