Clàudia Serra
Un estiu
Sembra Llibres, València, 2024

El càmping dels Alfacs, als peus del Montsià, va ser protagonista d’un fet luctuós que el va marcar per sempre com un lloc maleït. L’11 de juliol del 1978 un camió cisterna carregat amb vint-i-cinc tones de propilè va explotar i va arrasar ben bé la totalitat de les instal·lacions que miren al mar fins deixar el càmping destruït, 215 morts i més de 300 persones greument ferides d’entre les vuit-centes allotjades al càmping. De negligències, d’incompetències, de daltabaixos i de mala llet, els pobles fa dècades que en van ben servits. Més quan casos de catàstrofes mediambientals, desequilibris climàtics o desajustos socials deixen enigmes per resoldre i interrogants que trunquen per sempre la vida de les persones que hi sobreviuen, per no esmentar els càrrecs de consciencia –si n’hi ha cap– o els sentiments de culpa. Res no coincideix amb el que hauria de ser normal.
Ben segur que tant els habitants del municipi d’Alcanar com els de la comarca que abraça les aigües del delta de l’Ebre recorden sovint aquells esdeveniments que el pas dels anys ha procurat soterrar en l’oblit i que les noves generacions desconeixen per complet. Actualment, el càmping dels Alfacs –refet– és una mena de resort luxós, amb tot d’equipaments abocats al turisme i segurament a l’activitat de platja, aquagym inclosa en la piscina. La gent que el regenta es deu haver provist de sistemes de seguretat capaços d’esquivar qualsevol desgràcia com aquesta que aviat farà 47 anys. Per tal d’evitar calamitats semblants, Enpetrol –l’empresa responsable del vehicle que va desencadenar els fets– no pagarà mai prou els danys causats, ni la falta de professionalitat que va obligar el camió a transitar per la Nacional 340 en comptes de l’autopista fins a Alacant (i estalviar així les mil pessetes que el peatge costava en aquell moment). La mateixa manca de previsió per la qual el camió circulava sense el mecanisme tècnic que hauria alleugerit la pressió del gas i hauria evitat que no s’escampara de la fatídica manera com ho va fer aquell dia, i que va causar la tragèdia del càmping on ara Clàudia Serra ha decidit localitzar l’acció de la seua darrera obra teatral, Un estiu. Un treball intens tant de creació literària com de document periodístic, podríem dir.
Allà mateix, instal·lada en la seua parcel·la , una família passa uns dies de vacances plàcidament. El pare dels tres fills barons de huit, deu i dotze anys se’n va a treballar cada dia i torna al càmping acabada la jornada laboral, on Laura –que no és la mare dels xiquets però en fa el paper– l’ha de rebre amb tanta tendresa i servitud com siga possible. Els fets passen sobretot a ulls dels tres germans, un personatge coral que assumeix la veu de la narració, autora de les respectives acotacions, com si del cor d’una tragèdia clàssica es tractés. Aquest recurs aporta qualitat al treball de l’autora, que aconsegueix fer-nos propera l’acció, com si la visquérem en primera persona.
Els esdeveniments fan un tomb radical amb l’aparició d’uns estiuejants francesos. La curiositat, el joc competitiu, la desconfiança i la gelosia prenen rellevància a la segona meitat de la peça, abocada a un final extremadament devastador amb la detonació i els estralls que el foc provoca. Un final catastròfic i misteriosament incert alhora, amb una sèrie de dubtes que si bé no hi seran resolts, agraïm a les veus dels personatges –també després de morts– que ens n’apunten un desenllaç més que probable. També ací rau l’originalitat de l’estil de l’autora, que elabora uns diàlegs poc comuns, amb un tint agredolç, un impensat conformisme i una terrible acceptació del destí.
Res no coicideix amb el que hauria de ser normal.

JEAN: Mmmmmmm! Cafè!
ALEIX: Parlen amb les mirades, la Laura li somriu i de tant en tant abaixa els ulls. I ell tremola. Tremola com si fos un gos d’aquests petits que sempre tremolen.
MARTÍ: Com un chiuaua
ALEIX: Exacte! El Jean tremola com un chiuaua cada vegada que veu la Laura
JEAN: Tu es très belle Je suis tombé amoureux de toi. Et chaque fois que je suis avec toi, mon corps tremble. Moi, je tremble, comme un chiuaua.
TONI: Oh que bonic!
LAURA: Com?
JEAN: Cafè.
LAURA: Cafè.

Entre la galeria de personatges que protagonitza aquesta història figuren alguns que, si bé tenen un paper poc o gens important en el decurs dels esdeveniments, no deixen d’adquirir cert protagonisme quant a la cara oculta de l’acció: parlem del bomber o del camioner, per exemple. Ells, que no tenen nom ni són ningú, guanyen terreny enmig de la trama des que la desolació i l’anorreament omplin l’escena, sobretot en la tercera part de la peça, que porta el títol de “Els responsables” precisament. Les seues negligències, junt a les de l’empresa Enpetrol –que no hi apareix com a personatge, ni ganes tampoc– seran les responsables de la pèrdua de la calma en aquest indret per sempre més. I també, finalment, sentirem –llegirem– les seues veus en boca de la resta de personatges, el personatge coral que són els fills de què parlàvem més amunt, que adopten les caracteristiques i la indumentària d’una altra part de figurants, com el metge forense o el responsable del càmping, per exemple. Són peces també necessàries per donar cos i ànima a l’infern sense precedents en què es va convertir el càmping dels Alfacs.

Un estiu és una peça de teatre difícil de classificar. Entre la tragèdia, el testimoni social –i literari– el documental, el viatge iniciátic i la història de misteris i fantasmes del passat, l’obra de Clàudia Serra (Alacant, 1996) sol adoptar aquesta aparença difícil d’encasellar. Ho corroboren les darreres peces que l’autora ha publicat: Una carretera sense arbres (Sembra Llibres) i Llibre de meravelles (Onada Edicions) totes del 2024, un any fructifer per a la jove que acostuma a escriure sobre la vida immersa en el context d’una tragèdia, sobre la quotidianitat i sobre la mort.