Univers Capmany

Portada
Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona. Meteora, Barcelona, 2018

Poc podíem imaginar, quan ens acostàvem per primera vegada a la vida i l’obra de Maria Aurèlia Capmany, que darrere les cartes de la baralla amb què iniciàvem el joc hi havia tot un univers per descobrir, un llegat cultural i social enorme i, sobretot, una dona extraordinària com poques n’ha parit l’últim segle. No solament una persona lliure, una altra “xamba genètica” que exercí de mestra, novel·lista, actriu, escriptora i directora teatral, autora d’un gran nombre d’articles d’opinió en un grapat de mitjans escrits i oradora de primeríssima línia, sinó també una de les personalitats més destacades del segle XX. La seua implicació sense filtres en la política i en la cultura, en la lluita per les llibertats de les dones i en la defensa a ultrança del catalanisme d’esquerres situa Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona 1918-1991) en un lloc privilegiat en el conjunt dels nostres referents immediats.

Testimoniatge de tot això —i segurament de molt més— és el que hem trobat al treball que el periodista Agustí Pons desenvolupa en el volum Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona. Edició del Centenari (1918-2018). Segona edició d’aquella iniciativa de l’any 2000, actualitzat i augmentat, i prologat per Isabel Graña, el volum és una biografia exhaustiva de l’escriptora barcelonina i, com el mateix autor ja va fer amb Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu, es tracta d’un recorregut per la vida —per les vides— d’aquesta dona singular. Totes les seues cares, els mons possibles per què va lluitar, les seues passions —també les incontrolades— i la paradoxa que va resultar el temps que li va tocar viure estan reflectits en aquestes pàgines escrites des de la coneixença, l’admiració i la fidelitat. Però, sobretot, des del treball primmirat i ferm d’aquell que pretén acostar la figura de la Capmany a les nostres vides. I prou que ho ha aconseguit.

Gràcies a la lectura de les 500 pàgines d’aquesta obra, hem entrat a formar part del col·lectiu d’homes i dones que han gaudit d’un luxe, un luxe gratuït, tal com va dir Pasqual Maragall en el seu discurs davant la capella ardent el dia que l’escriptora va morir, “un ajut no demanat, impensable, caigut del cel o, més ben dit, nascut de la terra, nascut diria de l’asfalt de la ciutat, de les pedres de l’asfalt convencional.” Com a lectors, però sobretot com a individus, és tot un luxe, sí, poder compartir el retrat d’una treballadora de la cultura que va assumir, amb una perfecta naturalitat, la història del país i que, alhora, va saber impregnar-se dels grans corrents europeus estètics i ideològics de la seua època. Fet i fet, una figura que en un temps en què no era gens fàcil fer-ho, va ajudar decisivament a fer aquest país, el seu i el nostre, una mica més lliure, una mica més pròsper, com resava l’editorial de l’Avui l’endemà mateix del traspàs de l’autora.

I si bé haurem d’acceptar que no tot van ser flors i violes i que, just a la vora d’aquella insinuada prosperitat hi havia el monstre del franquisme i de les misèries socials, Catalunya —i el món sencer— ha d’agrair el fet d’haver engendrat persones com la dona que ara ens ocupa. La llengua catalana deu potser un dels seus capítols més definitoris a l’enteresa i la perseverança de Maria Aurèlia Capmany, que la va defensar amb tota la fermesa.

Perquè aquell intel·lectual que no sap que és un treballador de la cultura, no sap res ni és ningú. I quan us diguin que els intel·lectuals són gent privilegiada i marginada, sapigueu que us menteixen, aquesta és una paraula que han dit sempre els feixistes, perquè els fan por la intel·ligència i el pensament. (…) I, al nostre futur i a la nostra escola, hi cabran tots, perquè la llengua catalana serà nexe d’unió i mai de separació.

El capítol 13 del volum que ara ressenyem, que porta per títol “La batalla de la generació dels 70”, n’és un exemple il·lustratiu, on podem presenciar l’estat del panorama literari d’aquells anys en què la Maria Aurèlia i el companys de generació maldaven per publicar les seues primeres obres i ensopegaven de cara amb la censura. Era l’època de consolidació del premis literaris, de presència gairebé majoritària del castellà a diaris i revistes, era un temps en què potser només moviments com la Nova Cançó constituïen el presagi del redreçament de la cultura catalana. I era un sistema educatiu que encara prohibia l’ensenyament del català i en català —salvant, això sí, l’inestimable capacitat de crear una xarxa de classes de català de Joan Triadú, per exemple. I era el món universitari que, per la seua banda, començava a anunciar el “tint burgés” de la intel·lectualitat catalana. Maria Aurèlia tenia molt clar —perquè li venia del més profund llegat familiar— que el catalanisme és un sentiment popular. Catalanitat i burgesia, doncs, seran els dos eixos sobre els quals l’autora s’entesta a escriure La joventut, és una nova classe?, llibre on l’autora intenta desmuntar el mite del culte a la joventut, convertida, segons ella, en una classe social més, justament perquè està integrada dins del sistema.

Així, com si d’un conjunt de cercles concèntrics que conflueixen en un nucli que té nom de dona es tractés, Agustí Pons recull cada testimoniatge escrit de conferències i d’articles, rescata de les profunditats de la memòria i de les hemeroteques l’empremta que aquesta “Amazona, però d’esquerres” ens ha deixat. Pons es passeja —i ens permet de passejar-nos-hi— pels dies i les nits d’aquest “univers Capmany”; no solament des dels orígens de la seua nissaga o de la seua formació personal i intel·lectual (“El cisteller i la filla de l’escriptor”, “L’autoestima guanyada”, “Universitat, lectures i nòvios”, “Les primeres feines”) sinó també des del prisma literari, polític, feminista, cultural i —per què no?— íntim que la defineixen com un personatge polièdric, peça clau d’una època que ja no ha de tornar (“París, entre Sartre i Stalin”, “L’Adrià Gual: de l’èxit a la ruptura”, “Francesc Layret, Vázquez Montalbán, Josep Pla”, “Dona, feminisme, feminitat”, “La militància política: PSC (PSC-PSOE)”, “Llibres, estrenes, cançons, viatges”). I així, amb respecte i agraïment, fins a 18 capítols —si en podem dir així— de llegat necessari, i d’un valor impagable. Hem fet nostra, d’aquesta manera, la terra que la Capmany va trepitjar, l’asfalt de la ciutat cremada, hem reviscut el perfum de les flors de la Rambla, els estius a Canet de Mar, les tertúlies tarragonines, els assajos teatrals, els deutes econòmics, les hores de debat i cada xuclada de cigarret amb què la nostra dona s’empassava el viure.

I com que volem formar part d’aquesta herència, ens hem vestit de periodistes i hem resseguit les seues passes. Què en queda, quin testimoni batega encara ben viu, capaç d’injectar-nos un filet més de la saba capmanyiana?

Fa uns dies, vam tenir l’ocasió de conéixer personalment Carme Sansa. El nom d’aquesta actriu, junt a moltíssims d’altres, apareix sovint entre les pàgines del llibre. Personatge dels capítols que Agustí Pons dedica al vessant teatral de Maria Aurèlia Capmany, Sansa ens confessava que la seua vida no hauria estat igual si no hagués conegut aquella gran dona. Ni de bon tros. Ja en fou alumna en aquells primeríssims anys de l’escola Isabel de Villena, a finals dels 40 del passat segle, lloc on la Capmany anava a treballar —va fer-ho durant vint cursos escolars— amb ulleres negres l’endemà de les nits de lectures àvides, de fum, alcohol i discussions interminables de l’Adrià Gual, on no només s’ensenyava teatre. Qui sap si aquesta alumna seduïda per la seua mestra no formava part del grup de joves que va posar en escena una versió teatral de la mateixa Capmany del Tirant lo Blanc, durant el curs 1958-1959, i ja se li va despertar la passió per allò que hauria de ser la seua professió definitiva. Mentrestant, la mestra feia lectures parcials d’aquelles primeres novel·les com Necessitem morir (gràcies, Papasseit); realitzava alguna conferència de —posem per cas— Honoré de Balzac i ensenyava a les seues alumnes a pensar en el sentit més estricte de la paraula, com definia el credo d’aquella escola hereva del seu estimat Institut-Escola del parc de la Ciutadella.

Ens traslladem ara als inicis dels anys cinquanta i Maria Aurèlia obté el premi Narcís Oller als Jocs Florals, celebrats a l’exili —a Tolosa de Llenguadoc— pels seus dos volums de memòries Pròleg a Guardiet. Tanmateix, ella vol deixar de ser autora inèdita i per això intenta publicar en castellà la seua segona novel·la, El cel no és transparent, tasca en què, evidentment, amb decepció —i un cert alleujament—, no aconseguirà reeixir.

L’ocell negre de la guerra encara plana sobre les ciutats. Encara taca la història d’un país que es volia veure créixer, la vida d’unes persones que estimaven la seua pàtria. Una dona madura, una escriptora experimentada bé podria haver-se retirat del món i dedicar-se a fer dietaris en la intimitat. Maria Aurèlia planta cara al franquisme i a totes les seues misèries i decideix no deixar-se vèncer per les pors. Així és com signarà el seu compromís amb la literatura, que —també— es prendrà massa seriosament. Des d’un poble de Múrcia on passarà l’estiu del 1940, o des de qualsevol de les cases on va viure a Barcelona, el carrer de la Petxina, al cor mateix de la Rambla, allà on la família tenia el negoci de les cistelles, o a l’àtic de la Rambla de Catalunya, o al pis del carrer Balmes, o en qualsevol dels viatges que la van dur fora de Catalunya —i enllà dels oceans—, la Capmany ja no deixarà d’escriure mai. I ho farà paral·lelament als seus companys de generació, Espinàs, Pedrolo, Perucho, Sarsanedas… aquells joves que, com deia Joan Fuster, “s’estrenaven en la confiança que el país guanyava la salut cultural definitiva.” De tots els noms amb qui compartirà ofici i passions, el mestratge de Salvador Espriu marcarà un punt i a part en la vida de la nostra dona. Espriu i Capmany van iniciar una relació que duraria fins a la mort del poeta. Més intensa entre els anys 1948 i 1952, aquesta era una amistat que, iniciada per una experiència de jurat ell, i candidata ella al Joanot Martorell, sentia nàixer un món únic, de tutejos inesperats —”Per què no em parla de vostè, senyoreta?”—, de lectures compartides, d’elogis sincers i cartes signades amb uns pseudònims d’allò més curiosos: Lima Piulaxiula, Mandioca Tutusaus, El còrvid sirenenc… Un amor impossible, en fi.

Però no ens agraden els finals tristos:

Que la Capmany va arribar massa tard a totes les escomeses de la seua vida és un fet que la va obligar a viure carregada d’enteniment i amb un punt de passió esbojarrada. Dona madura i dona valenta, una més entre homes. Potser la seua lucidesa alçada a pols i el seu seny nascut en el més profund dels records de l’avi Farnès eren el resultat d’una vida viscuda intensament, apassionadament. Una vida que, beguda a glops intensos de whisky, s’acabà massa d’hora, com acaba la vida dels més bons. El seu company sentimental Jaume Vidal i Alcover, amb qui va coincidir potser també més tard del que hauria calgut, li va descobrir el blau baleàric —la possessió el Mal Pas, la Porciúncula—, el món intel·lectual tarragoní i l’ombra amarga de la mort. No ens en queda sinó el llegat bibliogràfic que la Universitat Rovira i Virgili custodia fidelment, aquelles pel·lícules —Vida de familia (1963), Del amor y otras soledades (1969) o El vicari d’Olot (1980)— en què va participar com a actriu, la seua vastíssima herència literària i joies com el regal d’Agustí Pons en l’any del centenari del naixement d’aquesta Mare Coratge.


També et pot interessar: