Teresa Tort
Gramàtica fútil
Pont del petroli, Badalona, 2025

Des de l’art de les coses a mig dir, així és com de vegades ens agrada expressar-nos. Amb agraïment i en veu baixa, amb amor i esperança, retem homenatge al món i compartim, amb les dones que ens han ensenyat a parlar i amb l’afany de salvar la humanitat, allò que encara viu a les butxaques del nostre pit. Què és escriure sinó reprendre els camins traçats? Aquesta llengua, l’òrgan que no té cap os però que “trenca lo més gros”, es desfulla pas a pas i refà els confins de la tradició i el folklore, amb el privilegi de posseir i l’amabilitat de compartir. Això, més o menys, és el que Teresa Tort Videllet (Tortosa, 1967) declara en la seua Gramàtica fútil, un grapat de paraules vives -també “agafades al vol”- i de cançons que liben el nèctar de l’oralitat com un eco antic i preciós, amagat durant molt de temps, que ha viatjat de boca en boca i que no ha desaparegut, afortunadament. Diu l’autora romanesa Ana Blandiana que “allà dins el pinyol silent de la poesia es troba la salvació de la humanitat”. Potser amb aquest propòsit és que Teresa Tort va traure del calaix uns poemes escrits des dels silencis i el confinament de l’any 2020. A mitges amb unes regles gramaticals no escrites, el present recull va rebre la Rosa d’Or de la Pau de Poesia dels premis Castellitx 2024 de l’Ajuntament d’Algaida, un poble mallorquí on l’Univers encara no ha dit l’última paraula. Trobar una editorial que tinguera a bé transportar els 150 versos al paper devia ser la cirereta del pastís que sens dubte ha estat aquesta aventura. Així doncs, el llibre publicat per Edicions del Pont del Petroli, de nom tan suggeridor, dins la col·lecció “la puça del petroli”, que ja compta amb una cinquantena llarga de publicacions, i totes de poesia (hi trobareu peces de Lluís Calvo i David Caño, Joan Puche, Hilari de Cara o Glòria Calafell), emmarca els vint-i-dos poemes que l’autora ha ordenat en set blocs. Es tracta de poemes que evoquen més que no diuen, que invoquen éssers estimats, que repassen l’estima des d’una perspectiva senzilla i amable, sense estridències, conjugant els temps verbals immediats i possibles, com el desig, el record, la tradició o la complicitat més honesta. Hi trobem un fonema fricatiu alveolar sord que esdevé un silenci desvelat com una foguera que crema els mots i el dolor inflamables, com un corc voraç que baixa les escales felinament i lenta. O el mot ma, un possessiu àton -femení singular- que representa la iaia juganera mestressa de les cançons, una dona silent i discreta. Tenim a les mans un manual petit de lliçons gramaticals ben lúdiques que lliga paraules d’un codi antic i gosa llançar una pedra al riu que veu passar els anys, camins entre matolls, paisatges que lliguen el passat amb el futur, amb una intenció ferma, amb la brúixola del present continu.
En un altre dels subapartats en què s’estructura el llibre, hi ha una interjecció exclamativa obrint pas a un homenatge a les festes de Nadal. Talment una hereva foixiana, des del 2011 fins el 2018, la poeta descriu uns dies gèlids de domassos i imperfeccions, Nadals rescatats que inciten a l’atenció. El poemari es tanca amb una tendra intencionalitat: aprendre a callar i aprendre a dir, amb motius diversos, des de la certesa que callar és també dir, aprendre l’art de “migdir” la senzillesa, parafrasejant els mots de Stefanie Kremser quan diu:
“Callar és un art en si mateix, i els motius per fer-ho són tan variats com la naturalesa de l´ésser humà.”

Pregunteu als erudits què és la bellesa.
Demaneu-ho als diletants
Consulteu compendis.

Ningú no encertarà a desvetlar-ne els misteris.
Jo tampoc no goso. Fabrico preguntes i prou:
Com, quan, per què ens commou?

Ni haver llegit Forcano ni els paisatges ebrencs
Ni la perfecció del Panteó ni la veu de Billie Holiday
Ajuden a comprendre’n la raó.

Així i tot, l’eco de la bellesa ens muda per dins.