Joan Rotger Julià, Del color de les pedres que s'esmolen

Begonya Mezquita · 18 de juny de 2025

Joan Rotger Julià
Del color de les pedres que s’esmolen
AdiA Edicions, Calonge, 2024

Menorca, amb el seu nom de germana petita, arrossega a través dels anys una singularitat que la fa única en la seua ubicació septentrional dins el conjunt de les Illes Balears. De la seua porositat, de la blancor del marés, de l’arqueologia talaiòtica, de la tramuntana persistent, de l’arquitectura i de les coves, de l’harmonia i d’un paisatge ancorat en el temps, aquesta illa és única en la seua bellesa, i ha sabut mantenir de grat la petjada britànica del segle XVIII. En les gallines, en algunes paraules, en la carretera que uneix Maó i Ciutadella i en alguna flor de marge, com la petita enclova.

Entre els perfils que dibuixa la frontissa incompleta de la terra ferma amb el blau del mediterrani, una veu inquieta com el vent ressegueix el pentagrama d’uns versos musicats entre els dits d’una mà que es mou sobre el faristol de l’aire. Una veu porosa diu les roques que s’estremeixen entre la dolçor blanca i la timidesa que reclama un recer. És el color en què trasmuda el buit quan arribarà a ser escuma i pètals. Una pedra llançada a l’abisme, tímidament i melangiosa. Una veu, en fi, que recorre el trajecte que va des del ressò del passat incendiari a la ràfega volàtil del moment que passa.
Joan Rotger Julià, germà petit de la poesia balear com l’illa que l’ha vist créixer, va guanyar el premi Gumersind Gomila de 2024 amb un recull de 42 poemes que porta per títol Del color de les pedres que s’esmolen: dibuix de l’únic color possible que naix d’unes ditades incompletes sobre un dit que recompta les síl·labes de l’absència, amb tremolor i vergonya. Poeta nascut a Ciutadella el 1995, coneix bé la música que naix entre un nom esmicolat en fragments de sal i el degoteig constant de la llàgrima i la inacció. Com un interstici és la seua poesia, una frontissa incompleta, una escletxa menor entre les pedres que acullen un cos canviant que cerca un llarg somni de quietud. Clara com el color de les pedres clares, la metàfora constant a què s’acara el jo poètic juga que voldria revelar un secret que tot just acaba de saber. I practica, encara sense la clau que podrà obrir el pany de la porta, un doble o triple entreteniment de repeticions hàbils, com la “gavina blanca, blanca, blanca”, o el cor despullat que gemega sota “les hores i les hores i les hores d’aquesta franca melangia”, o l’estat “tan tan xop”, “tan tan sol” d’un cos sumit en el degoteig “tan tan fi” enmig de “la nit tan tan pregona”. Una veu, en fi, que “no sap prou bé, no sap prou bé , no sap prou bé què dura tot açò que dura tan poc”. Trobarem una presència constant de l’aigua en aquests versos, del rastre que ha deixat el mar de la infantesa, el dubte efímer, “dispers i arrebossat” com un borp després de la tramuntanada. És el de Rotger Julià un univers calcari, porós i semitransparent, que tan bon punt esdevé paisatge com somnolència enyorosa, assetjada ara per la manca d’oxigen, ara pel desig i la paraula secreta. Com l’amor. Els seus versos són menors i punyents, ferms i declaratius. Es barallen a estones amb una rima i una mètrica curta, desordenada. Beuen també del mestratge català i europeu de tots els temps. I s’erigeixen definitivament en una bella proposta, alineada amb les joves fornades de poetes catalans d’ara mateix. Com una feliç manera de dir que hi ha futur entre les nostres lletres.