Morir amb les solsides de la ciutat

Portada
Rafa Lahuerta, Noruega. Llibres de la Drassana, València, 2021

És obvi que el llibre que ara comentem no solament no ha passat desapercebut, com els passa a la majoria, sinó que la primera novel·la en català de Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971)—després que publiqués en castellà La balada del bar Torino en 2014— ha esdevingut tot un fenomen literari (i mediàtic, que una cosa sol implicar l’altra) dels últims mesos, cosa bastant inusual en aquest país. Un fenomen, tot s’ha de dir, que ha despertat no poques admiracions però també certa amarga polseguera a compte sobretot de les dubtoses opcions lingüístiques que exhibeix i que no detallarem per no fer interminable aquest paper.

Vaja per endavant que la pulsió i la qualitat narrativa que concentra aquesta novel·la de quasi quatre-centes pàgines supera amb escreix la mitjana —si tal cosa existeix— narrativa del país i en posa el llistó una mica més amunt, cosa que sempre és d’agrair. Tret d’algunes novel·les negres, que solen perdre’s en el pintoresquisme més superficial, i d’algunes de les signades per Joan Francesc Mira —en especial Els treballs perduts, de 1989, i El professor d’història, de 2008, la primera de les quals homenatjada explícitament per Lahuerta en el seu llibre— la capital valenciana s’ha resistit amb ungles i dents, probablement per la complexitat de la seua realitat, alimentada per tota mena de prejudicis i tòpics, a entrar de ple en les històries literàries del país. Potser van ser els poemes del Llibre de meravelles d’Estellés l’intent més reeixit de retratar amb pèls i senyals les circumstàncies de la ciutat en una de les seues etapes més fosques, la de la postguerra.

Noruega ve, doncs, a pal·liar un buit que encara necessitarà de moltes altres aventures literàries perquè es puga cartografiar la ciutat que dona nom al país i que concentra també tots els seus defectes i virtuts amplificats per la centralitat històrica, geogràfica i demogràfica.

Homenatge i elegia d’una ciutat que és alhora marc referencial i experiència interior, el narrador-protagonista de Noruega és víctima del seu amor per ella, i com que l’amor és cec, Albert Sanchis Bermell ha heretat el solipsisme d’una ciutat que s’esllangueix en la nostàlgia incapaç de mirar els horitzons que s’estenen dellà les muralles antigues. L’estima tant i tan profundament que no pot prendre’n la distància —mental si més no— necessària per intentar comprendre-la. La intensitat de l’experiència amorosa es converteix, llavors, en la coartada que justifica l’acceptació del fracàs i la impossibilitat de la rebel·lió que s’opose a l’alienació i la solsida definitiva. Però per molt que la novel·la de Lahuerta enclou i desenvolupa un assaig sobre la València contemporània des dels anys 80 del passat segle, i desgrana tesis al ritme de l’evolució personal i dels pensaments del seu protagonista, no podia ser aquest el propòsit principal d’una obra essencialment de ficció —i alhora, pel que sembla, en gran part inspirada en experiències ben reals—. Heus ací, doncs, la principal paradoxa que ens planteja Noruega: vol i no vol ser un assaig, és a dir, una interpretació de les solsides que pateix la ciutat, del propi paradís perdut —precedit, com és obvi, de la pèrdua d’infinits paradisos anteriors. L’anàlisi dels fracassos personals, molt ben desenvolupada en les diverses etapes de la vida del protagonista, camina en paral·lel amb els fracassos i l’esfondrament de la ciutat. El que sembla funcionar, i de fet funciona, com un rellotge des del punt de vista narratiu, ço és, el reflex d’Albert Sanchis en l’espill de la ciutat que va enrunant-se, trontolla quan se’n pretén fer anàlisi sociològica, perquè al capdavall es tracta de dues esferes distintes —l’íntima i la col·lectiva— l’autobiogràfica i la històrica. El protagonista potser no s’adona que la diglòssia naturalitzada i no pocs dels elements embastardits del model de llengua que fa servir —per fugir de les flames del català més literari cau sovint en les brases de castellanades innecessàries— i tot de comportaments civils i de submissió a l’estatus quo són fills del mateix problema. La incapacitat per comprendre des de l’amor cec té aquestes coses. Per molt que t’entestes a atribuir determinats mals de la ciutat i del país als “fusterians” —cosa que pot estar molt bé com a broma, cluc d’ull o provocació— tot es resol en el terreny dels propis prejudicis, perquè no et prens la molèstia de justificar les teues afirmacions. Alguna cosa del futboler visceral perviu en l’endogàmica visió del protagonista.

Atrets per les notícies que parlaven d’un món que ens era proper ens vam aventurar de la mà de l’Albert Sanchis Bermell —el protagonista narrador— per la història vertiginosa d’una ciutat i uns personatges que van enrunant-se amb el pas devastador del temps i les seues circumstàncies. Qui no ha viscut a València durant els últims quaranta anys i no ha transitat pels carrers més cèntrics i substanciosos, potser no entendrà bona part de la ficció protagonitzada pel Noruego xicotet, etern aspirant a gran escriptor que accepta que no ho és ni ho serà mai, conscient tant de les pròpies mancances i febleses com dels coneixements, un home que es menja la vida a mossos i que paladeja el sabor amarg de totes les derrotes al mateix ritme que la ciutat va morint. La ciutat vella, la del Mercat Central i La Llotja —calia dir-ne Llonja?— la Plaça Redona, el Carme, Sant Bult, el Xino, el riu…

No és fàcil ressuscitar els fantasmes d’una ciutat que sempre ha donat l’esquena a tot el que ha tingut, començant per la pròpia llengua. Gratar amb les ungles les parets del carrer del Trench o d’Assaonadors i traure’n els noms que hi havia inscrits. Tornar l’aigua al braç de riu que banyava la Boatella, acolorir el gris de les ferreteries… Tota aquesta ficció que demanava una veu que ens la revisara, la del xiquet que creixia entre jocs al carrer de la Sabateria dels Xiquets, o la del jove que abandona els estudis i evoca l’amor per una ionqui i les primeres aventures amb els pinxos del barri. O la de l’home madur, narcisista i tirà, romàntic i vanitós, abocat una i altra vegada al fracàs.

I a mesura que recorríem els carrers de la València vella de la mà d’un dels seus habitants, ens arribaven els ecos de Francisco Casavella i de Juan Marsé, la petjada dels quals, a més d’explícita i reconeguda, aporta al llibre el regust àcid de la vida explicada a ritme d’alcohol i de pallisses, de música insistent i de desvaris i inconsciència. La vida en transformació dels “baixos fons”, amb aquella barreja de marginació i difícil persistència de les formes de treball i vida menestrals que caracteritzaven els encontorns del Mercat, tenia en aquests dos escriptors un models difícils d’obviar i als qual Rafa Lahuerta hi afegeix no pocs tocs d’estil personal, començant per la llengua elegida i per les formes (sovint imprecises i dubtoses, fallides a voltes) i solucions verbals. Hi desfila la fauna més pintoresca —i tanmateix tan propera— que us podeu imaginar, tota la que pot vagar pels vostres carrers un diumenge al matí, posem per cas, quan el sol comença a ser alt i pica les esquenes nues i insomnes, que, al ritme que marquen bafles del cotxe, es mouen libidinosament i frívola mentre tu, és un dir, passeges el teu gos o vas a per la premsa.

Afirma l’autor en una entrevista que ha escrit aquesta història per ser més bona persona. Potser espolsant-se de damunt la pena que provoca la decadència de la ciutat, les botigues que tanquen, les cases que s’enderroquen i les petites històries que hi quedaran soterrades per sempre. Potser l’ha escrita per preservar una memòria, la d’una ciutat que és alguna cosa més que el lloc on es viu per convertir-se en transsumpte de la pròpia vida, en l’espill fidel que com la platja del Mercat del quadre que pinta la germana reflecteix tota la veritat que s’és capaç de descobrir sota les runes del temps. La novel·la ret així homenatge a la seua família, els pares, l’avi i la germana, la referència vital omnipresent i personatge clau de la novel·la, que marquen el destí i el caràcter del protagonista. Lahuerta, o Sanchis, tant és, firma un tractat de comiat amb un temps que no ha de tornar, amb una ciutat ofegada per l’especulació, amb el monstre del turisme i la fugida cap a la perifèria d’aquelles famílies els fills de les quals bevien l’aigua de l’aixeta i rebotaven el baló contra els vells murs plens de rovell i pols antiga. Amb un bon grapat de descripcions dels barris vells de València, amb una autèntica guia sentimental dels bars i les cases de menjars del centre històric, l’autor recrea el mapa d’unes illes i uns carrers condemnats a l’ostracisme. Putes, mirons, borratxos, drogaaddictes i petits i grans delinqüents hi circulen quan els bars encara estan oberts, i la humitat de l’asfalt puja per les façanes pobres, quan sembla que sempre és agost i les hores es moren entre el tedi, la xafogor i la ressaca. Després serà la ruta dels afores de la ciutat, de les festes orgiàstiques, la droga i el lumpen. El protagonista va traçant aquest quadern de bitàcola. No sap, potser, que triar un camí incorrecte porta conseqüències doloroses i frustrants. Però és humil i calla com han callat els seus pares durant tants anys. Rep tots els colps de puny que necessita per a obrir els ulls i ni així és capaç d’adonar-se que, igual com la ciutat en què habita, la decadència i el dolor seran inevitables.

Agraïm la veu que en boca de tots els personatges ha aspirat a crear un univers entranyable, d’estima, soledat, literatura i mort. Un treball en fi, que és el viatge d’un malalt terminal que s’acomiada de la ciutat també malalta, un espai sense futur que ha renunciat al millor del seu passat per lliurar-se a la bacanal destructiva i amnèsica del present. Comptat i debatut, Noruega és una bona novel·la, una creació admirable en molts aspectes que ho seria molt més si hagués gestionat amb coneixement de causa i criteris més rigorosos el model verbal. Al capdavall indagar en les arrels genuïnes de la llengua d’un determinat lloc, en aquest cas els barris històrics de València, demanava una mà més trencada en l’ofici, perquè el valencià en què s’embolica és sovint tan artificiós com alguns models de llengua literària excessivament postissos, amb l’agreujant que amb la maniobra l’autor ha renunciat a explotar les virtuts expressives del valencià —o català— general. Les manies i prejudicis —o complexos mal païts— han impulsat probablement l’autor a la mala jugada d’un idioma empal·lidit fins i tot en comparació amb les formes encara vives del veïnat, no diguem de la resta del país i del domini lingüístic. Fa mal pensar que una proposta coherent i una acurada correcció editorial —que aquesta és una de principals funcions de les bones editorials— haurien pogut salvar aquesta novel·la, literàriament ambiciosa i reeixida, de la fallida d’un model lingüístic que ranqueja i va a bacs per les llambordes dels carrers i places de la capital valenciana.

També et pot interessar: