Ramon Ramon
Els temps interromputs
Edicions del Buc, València, 2016
Ben bé una desena de definicions de l’amor, de versos que en fan menció, recorren les primeres pàgines d’aquest llibre, celebrat número 8 de la col·lecció d’Edicions del Buc amb què Ramon Ramon torna a l’escenari poètic d’aquest país nostre.
L’amor no perd l’oïda:
quan sent els cants postrems
fa foc de la mentida
i els camps ompli de fems.
És darrere d’aquest rastre que engeguem l’acte de llegir els vint-i-set poemes que menen el lector per les primeres pàgines del llibre. Són poemes que avisen, preparen, anuncien. Plantejament i presentació del tempus fugit, del dubte i l’escarni, dels records i del viatge (a què anàrem a Exeter, Ramon?). Necessitat de llum, presó del clarobscur, divagacions del viure… Poemes en què l’autor s’hi reconeix i, com ja va fer al seu dietari Dins el camp d’herba (Perfèric, 2014), difumina el seu perfil: “sóc un continu remordiment que s’obliga a llegir, a pensar a la força, restret, a tamisar tota sensació per no sentir-se còmplice de les barbàries quotidianes”.
I, de sobte, com un colp de puny damunt la taula, ferit i rabiós, el Holden Caulfield de l’Horta Sud, el Dante Alighieri de Catarroja mamprén a pensar en la vida nova i canvia de registre, estil i estructura per llançar el seu Cronicó del semental (o tempus interruptus, que evoca ràpidament una altra mena d’interrupció), una llarga cinquantena de pàgines que, com un dietari, recorre els dies assenyalats (o santificats) de la història sentimental del Semental. Una davallada als inferns, una decidida declaració de principis, la poètica d’una veu silenciada per massa temps, una veu convençuda que “no ser conegut és tot un avantatge”, com l’autor afirma en la nota final. Escrita també en llengua vulgar, la Crònica esdevé, com el Vita Nuova dantesc, un tractat de teoria literària. I vital. Més punyent pel que suggereix que per les coses que hi vomita: escenes de la ciutat de València, preguntes retòriques insistents, un repàs dels indrets, un manual dels usos i costums de la terra que trepitja; referències culturals que ens resulten d’allò més familiars als qui també som d’un sud liberal i corrupte, de mar o d’albufera tèrbola i, en fi, d’un poble que diu: «Ave»!
A la manera de les Confessions agustinianes, més humil que pretensiós, el poeta, exiliat sense edat i sense llengua, tira mà d’allò que té més a dins i assaja un trànsit des de l’univers urbà – amb una Beatrice convertida ara en ciutat- cap al clot de la memòria, allà on “zumzeja tothora un tàvec que va de merda en merda per extraure’n un líquid que s’anomena ètica”. Sense concessions, Ramon elabora un tractatus en què xucla de les arrels més profundes, canta el vitalisme més pur i fa explotar davant els ulls del lector tot el que ha mamat, l’herència dels versos que l’han motllurat com a poeta, ara madur, de veu plenament consolidada.
La crònica se situa espacialment des del prostíbul de la Gran Via on comença l’any fins l’Albereda del 15 d’agost, a la part de fora del Pius Vè i els pelats Vivers del riu Túria, o un úter, un cony de dona que put perquè és boca de riu. Finalment, el Semental, assumida la funció de prenyar la ciutat, ja es veu com un Samsó repenjat de les columnes dels ponts, ja clava les banyes contra el seu destí, maleeix el que li ha tocat viure i reprén la idea de l’inici: l’amor és l’invent de cada dia.
Deia Ricardo Piglia en una entrevista que quan escrivim ho fem també des de la desgana. Durant el trajecte que fa el protagonista d’aquest Cronicó cap a la plaça d’Espanya per agafar un taxi, amb aquest “pas de gat tip”, poden aparéixer totes les imatges que el forneixen de material versificable i cronicable, com és el cas. De peus cansats i balbs, d’errar cansat, moix i desganat, l’home que torna al poble, l’home que hereta la pena de l’àvia que durant el discurs d’un rei sense caràcter a la tele la nit de Nadal esperava la dignificació de la memòria del germà mort, es regira els nítols i, més enllà d’un penis ara flàccid, ara roent, esnifa el cor d’una ciutat que és una puta avesada als llençols bruts de semen, i l’agafa amb les mans com una creïlla calenta, i l’escriu perquè vindrà la darrera gran fam. Incapaç, mut davant de la massacre del temps, interromp les seues passes i es fa un refugi de mots encesos, carnals, hereus dels poetes que l’han precedit. El Semental encara no sap qui és però ja ha viscut de prop el xiuxiueig de la mort que viatja en ambulància i aparca a l’habitació d’un hospital, després d’una trucada de telèfon. El jove que va descobrir el seu destí en el vàter d’una discoteca, el tímid universitari dels anys noranta, se sent amenaçat pel rastre liricomusical de Xostakòvitx, Beethoven o Bruckner. Malda per la difícil tasca de “tirar lo blanc” a València, orfe de l’amor de Carmesina, i critica la ciutat podrida, carregada de fem i de manies, habitada d’autòmats que practiquen l’onanisme i el sexe brut i anònim a les estacions de trens i d’autobusos. Escriure des de la desgana, sí. Sense signes de puntuació, és l’amor que evoca constantment, presoner al clot de la memòria, mestre d’obra que domina la ironia i les metàfores, pobletà satíric i enyoradís que es deixa anar pel vol de l’ocell a qui contempla i admira; l’ocell que coneix tots els noms de tots els cementeris; negre ocell de la mort que segurament sí que sap dir el nom de Paterna, allà on descansa el tiet, fossar dels anys, desert d’oblits. Tot allò que en herència ens va deixar Estellés, va Ramon i ho transforma en matèria tan creïble com palpable. Contra el múscul del temps, la seua poesia és foc i flama, una força atlètica valenta i necessària. Molt necessària.